Aquests dies els recentment graduats en medicina han escollit plaça de Metge Intern Resident (MIR). Com cada any, amb molts nervis i tensió, han pres una decisió transcendental pel seu futur professional. La majoria hi ha anat amb una idea molt clara: “No vull ser metge de família”. És excepcional que els opositors amb millors puntuacions seleccionin aquesta especialitat i si ho fan són sorollosament aplaudits pels seus companys en agraïment al fet que no els prenguin les “millors” especialitats. És significatiu que les darreres nou places adjudicades siguin justament de medicina de família i que quatre estiguin localitzades a Catalunya.
Als Estats Units també preocupa que cada any quedin vacants algunes places de resident de medicina de família, quan justament són els especialistes que més precisen. Amoïnava especialment durant el desplegament de la reforma Obama que volia vincular cada ciutadà a un metge de família. Potser actualment ja no serà tant greu, perquè el president Trump l’està desmuntant.
A Catalunya necessitem metges de família per atendre de forma integral el progressiu envelliment de la població. Els ciutadans tenim cada vegada més malalties cròniques que coexisteixen en els mateixos pacients. Per aquest motiu s’accepta universalment que el lideratge de l’atenció ha de recaure en els metges de família perquè ofereixen una orientació a la persona i no a la malaltia. Si no aconseguim que els joves optin per aquest camp assistencial acabarem perjudicant la salut de la població.
Curiosament durant la carrera els estudiants de medicina valoren molt bé les pràctiques d’atenció primària. Les troben interessants per la varietat de patologia atesa, per l’atenció centrada en la persona, per la relació personal que s’estableix amb el pacient, per la visió integral del sistema social i sanitari i per la bona acollida que reben quan arriben als equips. Però els mateixos estudiants que han gaudit treballant a l’atenció primària volen exercir una altra especialitat quan deixen la facultat. Argumenten que desitgen ser metges amb més prestigi social. Volen fer una especialitat que els permeti guanyar diners en la pràctica privada, que sigui més còmoda i menys estressant, o que els doni l’oportunitat de desenvolupar una carrera acadèmica.
No els podem culpar. Només reaccionen als incentius de l’entorn. Els ciutadans precisen metges de família i la societat incentiva que es transformin en especialistes d’altres camps.
És comprensible que tothom vulgui ser sub-especialista en un mercat sanitari orientat al negoci com és el nord-americà. Costa d’entendre que aquests mateixos incentius prevalguin en un entorn dominat pel sector públic com el nostre. Perquè no sabem incentivar que els joves escullin la medicina de família com ho fan altres països europeus? Segurament perquè les institucions implicades anteposen els seus interessos particulars als de la societat a la qual serveixen.
Per corregir la situació s’han d’introduir incentius que afavoreixin que les opcions professionals dels joves graduats de medicina s’alineïn amb les necessitats assistencials dels ciutadans. Aquest canvi no és només una responsabilitat del Departament de Salut. Totes les institucions que influeixen en el sector salut poden contribuir a revertir la situació. La universitat, els col·legis professionals, les societats científiques, les asseguradores, les mútues, el CatSalut o l’ICS poden introduir incentius que afavoreixin l’opció de la medicina de família. Estic convençut que en la mida en què la societat guanya en transparència i rendició de comptes aquestes institucions van prenent cada vegada més decisions basades en la seva responsabilitat social i menys en els interessos d’alguns dels seus clients interns.
No hi ha comentaris
Bon dia Joan. No solament manquen incentius també abunden els “desincentius” promoguts des de les esferes polítiques quan deterioren les condicions de treball, la docència i la recerca en el camp de l’atenció primària i comunitària.