Aquest és un article de eldiario.es
La resistència antimicrobiana és un dels grans problemes sanitaris que afronta la humanitat. Cada vegada es detecten més súper-bacteris capaços de vèncer als antibiòtics disponibles i, si la resistència continua creixent al ritme actual, l’any 2050 moriran per infeccions bacterianes uns 10 milions de persones a l’any. Això comportarà un cost econòmic global que superarà els 100.000 milions de dòlars.
El mal ús que fem dels antibiòtics és una part fonamental del problema, però també ho és la manca d’innovació en aquest sector. El problema és de tal magnitud que organismes i institucions de tot el món han començat a qüestionar-se la viabilitat de l’actual mercat farmacèutic. El model d’innovació està “esgotat”, segons un informe de l’Institut de Salut Global. Parlem sobre la necessitat de modificar aquest model amb una de les autores d’aquest informe, l’analista associada de l’ISGlobal, Elena Villanueva.
Per què és tan important la resistència antimicrobiana?
Essencialment perquè els nivells de mortalitat que s’estan assolint són molt grans, però el més greu no és tant la situació actual, que també ho és, sinó el creixement exponencial. Hi ha informes que indiquen que d’aquí a l’any 2050 pot convertir-se en la primera causa de mortalitat, per sobre fins i tot del càncer. A més, no comptem amb tractaments per a molts dels bacteris que s’estan fent molt resistents.
A què es deu aquesta manca?
Entre els motius de l’augment de la resistència dels bacteris hi ha el mal ús que s’està fent dels antibiòtics disponibles en l’actualitat, però també cal destacar un fet que de vegades passa desapercebut i és que, en els últims anys, amb prou feines han arribat al mercat nous antibiòtics. Des de 1970 només s’han desenvolupat dos nous tractaments antibiòtics, que a més no serveixen per als bacteris més resistents.
Per què no s’han desenvolupat nous antibiòtics?
No es pot perdre de vista la complexitat que suposa desenvolupar nous antibiòtics, que és una part important del problema. Però també cal destacar que, tal com funciona el sistema en l’actualitat, no hi ha un incentiu econòmic perquè les farmacèutiques investiguin en nous antibiòtics.
Es podria esperar que el desenvolupament de nous medicaments per a una malaltia intractable seria un bon negoci. Quin és el problema?
En primer lloc el tractament amb antibiòtics sol ser d’una durada molt curta, al voltant d’una setmana o 10 dies depenent de l’antibiòtic, i a les farmacèutiques els resulta molt més rendible invertir en malalties cròniques. D’altra banda, com hi ha un problema de multi resistència, un nou tractament antibiòtic només s’utilitzarà quan l’anterior deixi de fer efecte.
Però en l’informe es diu que els beneficis dels antibiòtics són d’uns 40.000 milions de dòlars. No és incentiu suficient?
Tot i que aquesta xifra pot semblar alta, és molt petita en comparació amb els beneficis astronòmics que provenen de la venda de productes per a un altre tipus de malalties. Cal tenir en compte que aquesta quantitat és similar a la que correspon a la venda d’un únic producte farmacològic contra el càncer i pensa en la quantitat de tipus de càncer que hi ha. Al final, mentre el sistema continuï prioritzant la investigació sobre la base del retorn econòmic, el sector farmacèutic investigarà només allò que li resulti més rendible.
És això al que l’informe s’anomena “fallada del mercat farmacèutic”?
Sí, i no és nou, ni només passa amb els antibiòtics, va passar el mateix amb l’hepatitis C o amb els tractaments per al VIH pediàtric que pateixen els països empobrits, són exemples que ens trobem i ens adonem que el mercat ens falla. També el problema del preu es dóna cada vegada més en el cas del càncer, on els tractaments que són efectius són cada vegada més cars i obliguen els governs a haver de triar. Però en aquest cas el problema no és que siguin cars, sinó que ni tan sols els tenim.
I quina és l’alternativa?
Nosaltres plantegem la necessitat de lideratge de les institucions públiques, de manera que si el sector privat no ens proveeix d’uns medicaments que necessitem, sigui el sector públic qui busqui alternatives. Per exemple, a Anglaterra s’ha plantejat la creació d’un fons per a la investigació i desenvolupament de nous antibiòtics al que hagin de contribuir tant els països com les farmacèutiques.
Però el sector privat també pot recórrer a aquests fons?
Per ara no hem avançat prou per a respondre a aquesta pregunta, però la idea seria que la investigació es mantingués en poder públic, independentment de qui la portés a terme. Al final, si és el sector privat qui la fa, se li pagarà pel producte aconseguit, però seran les institucions públiques les que mantinguin la capacitat reguladora sobre aquest producte i les que decidiran els preus. Si és així, pot funcionar, però si el que fem és donar subsidis a les empreses no estarem resolent res, excepte eliminar el risc que suposa la inversió en investigació, i això només és una solució temporal.
Ja hi ha alguna iniciativa en aquest sentit?
Sí, una de les iniciatives que ha posat en marxa l’OMS ha estat oferir una quantitat variable de milions d’euros al laboratori que desenvolupi un nou antibiòtic o, almenys, una innovació que ens permeti avançar en la bona direcció. Se li paga una compensació econòmica d’acord amb el risc, però els que tenen finalment el poder i la capacitat de gestionar el producte són els governs.
Creus que una farmacèutica desenvoluparà un producte que no pot gestionar?
Potser el que hem de fer és canviar aquesta mentalitat d’obtenir uns beneficis astronòmics de les vendes. Perquè se suposa que el seu model de negoci està basat en la innovació i el risc, però el que estem veient és que la majoria dels seus ingressos vénen per les vendes i no pel descobriment en si. Això és perjudicial perquè genera un sistema pervers, en què els incentius no són obtenir un benefici per a la societat, sinó en vendre més i a major preu. És important no oblidar que no estem parlant de vendre galetes, sinó medicaments.
Creu que serà possible un canvi així?
No parlem de canviar el sistema de la nit al dia, però som optimistes. Sembla que comença a haver-hi moviment a escala política i es comença a parlar de deslligar el cost de la investigació del preu final del medicament i d’explorar nous models que ens facin acabar amb la dependència dels interessos econòmics de les farmacèutiques. Hi ha hagut molta conscienciació ciutadana i política sobre el fet que estem davant d’un problema real. Fa uns anys aquests problemes es consideraven puntuals i es creia que el sistema d’innovació funcionava bé i ara sembla que tots coincidim que no funciona i això és un gran avanç.
