Des de fa uns anys estem veiem les conseqüències de les retallades a sanitat, canvis que ens han afectat a tota la població, tant a malalts com a treballadors en la sanitat. Sovint s’ha identificat precarietat laboral amb les professions sanitàries: torns, horaris irregulars, contractes a dies, de caps de setmana, vacances i festius… Això durant molts anys fins que s’aconsegueix una plaça fixa, i fins i tot després.
Però a més de la precarietat contractual parlaré, en primera persona, d’una discriminació afegida, d’un cas de desemparament per la simple raó d’estar embarassada. Amb aquest testimoni no vull una solució individual sinó que busco denunciar les situacions de discriminació perquè les institucions comencin a evitar-les, ja que és a les seves mans. Sobretot quan es tracta clarament d’una discriminació per raó de gènere.
La meva vida laboral com a infermera ha estat relacionada principalment amb l’Hospital Clínic de Barcelona. Gairebé 9 anys en els quals he tingut només dos contractes llargs, de màxim 1 any de durada. Puc comptabilitzar en la meva vida laboral més de 350 contractes, sense deixar de treballar cap mes. Si fa no fa, amb un sou acceptable, gràcies al fet que durant aquest temps mai he caigut malalta i no he tingut cap fill sota la meva responsabilitat. He atribuït aquesta precarietat laboral a la mala sort. Tot i que hi ha molts suplents en la meva situació i d’altres en millors condicions, jo he estat en unitats molt concretes i amb una direcció o supervisió d’infermeria amb molt poca consideració amb els treballadors per facilitar-los una estabilitat.
Amb tot, arriba el moment que decideixo no esperar una plaça fixa o un contracte llarg, veient les poques possibilitats que n’ofereix l’hospital, i em quedo embarassada. Mai m’havia imaginat que el meu procés d’embaràs pogués acabar de la pitjor forma. Em quedo embarassada mentre cobreixo una baixa maternal i quan acaba el contracte veig que ningú em diu si continuo treballant. Demano a la cap de la meva àrea si em podrien fer un planning per seguir treballant, perquè no puc estar sense treballar, com qualsevol persona que té unes factures cada mes per pagar.
A més, ara veig que amb un excés de confiança o amb santa innocència, demano si pot ser un contracte llarg en qualsevol lloc de l’hospital, perquè després de més de 8 anys al centre i en el meu estat, creia que era just tenir una mínima estabilitat per aconseguir el que al Clínic es coneix com a una baixa de risc laboral, en el moment que em correspongués en funció del meu lloc de treball, i poder organitzar-me amb la meva filla esperada. La baixa de risc la dóna la mútua de l’hospital a les dones embarassades entre les 24-26 setmanes, més o menys, per evitar els riscos que ocasiona treballar a l’hospital, com mobilitzar malalts enllitats i estar en contacte amb malalties i infeccions contagioses.
No obstant això, la resposta és que no em donarà res llarg per tal que no m’agafi la baixa de risc, que què diria la direcció general si em fa un contracte llarg i al cap de tres mesos agafo la baixa. A canvi, em faria el “favor” de donar-me molts dies de feina aquell mes per tal que pogués anar a l’atur amb bon sou. Però a l’atur cobraria menys de la meitat de la mitjana dels meus sous. Inacceptable per a la meva economia. I només estava de tres mesos. Dic que si no hi ha la possibilitat de continuar amb un contracte més estable -per a mi la possibilitat més justa-, treballaré fins que no pugui més. Però mes a mes, setmana rere setmana, ha estat més angoixós: haver d’estar pendent que em donin dies per treballar sense saber del cert si treballaré o no.
Ha arribat l’estiu i han donat contractes de tres mesos i mig als suplents. Això em dificulta tenir dies per treballar perquè surt més rendible que ho facin les persones amb aquests contractes. Al cap de trenta setmanes de gestació, vaig decidir agafar l’atur, veient el malestar que em provocava estar a tocs de telèfon per seguir treballant a compte gotes. Us podeu imaginar la meva impotència, tristesa i la profunda sensació de desemparament i injustícia respecte a la meva situació laboral i personal. Com a dona, poques vegades havia patit tan clarament una discriminació de gènere.
M’encanta ser infermera i treballar al Clínic. És molt satisfactori, no tant per la direcció, sinó gràcies a tots els companys que t’acompanyen cada dia i que empatitzen amb tu, t’entenen i t’ajuden a fer que aquesta situació sigui més suportable. Però és imperdonable que m’hagin fet sentir desgraciada i desemparada per estar embarassada. La meva situació no hauria de comportar no poder treballar, no tenir cap dret, no poder buscar una altra feina, tenir sous efímers durant tot l’embaràs i el postpart, quan la nena no vindrà amb el pa sota el braç. He intentat moure cel i terra per no arribar a aquesta situació, però sembla que l’empresa pot contractar i deixar de contractar a qui vulgui.
A mi no em queda més remei que seguir gaudint del meu embaràs, amb l’esperança que aquestes injustícies es facin ressò en la nostra societat i que no quedi en un problema individual, atès que hi ha moltes professionals que han patit i patiran aquesta situació d’injustícia, ja que això passa des de fa molts anys i encara manca un marc legal o moral que ho resolgui. Busquem solucions, les necessitem.
1 comentari
Sí, Estefania, la teva precarietat la sents ara d’una manera especial. Faré córrer la veu!