Aquest és un article de eldiario.es
“Hem vist a amigues, empleades i col·legues patir en una cultura que mira cap a un altre costat, etiquetant l’assetjament com una simple entremaliadura”. Amb aquestes contundents paraules s’han expressat les investigadores Robin Bell i Lara Koenig en un editorial de la revista Science. Ambdues investigadores han alçat la veu, cansades de veure com alguns dels seus col·legues “ens han tocat de manera inadequada i han envaït repetidament el nostre espai personal”.
Des que el passat mes d’octubre sorgissin les primeres denúncies contra el productor de Hollywood, Harvey Weinstein, centenars de dones han començat a compartir històries d’assetjament que portaven dècades ocultes. El moviment, que ha estat batejat com ‘Me too’ i que ha estat nomenat com a personatge de l’any per la revista Time, no ha trigat a arribar al món de la ciència.
Bell, presidenta de la Unió Americana de Geofísica, i Koenig, investigadora de la Universitat de Colorado, denuncien que fins ara havien restat en silenci, “temoroses de les conseqüències” i que quan s’havien queixat “en veu baixa”, les seves queixes no havien tingut cap efecte.
“Molts dels nostres col·legues masculins creuen que l’assetjament és alguna cosa del passat” o anecdòtic, denuncien les investigadores, a pesar que “els estudis indiquen que més de la meitat de les dones del món acadèmic han sofert algun tipus d’assetjament”.
No els falta raó. Segons els resultats d’un estudi publicat el 2014 a la revista PLoS ONE, el 64% dels científics assegura haver patit algun tipus d’assetjament i més d’un 20% considerava haver estat víctima d’assetjament sexual, sent la major part de les víctimes dones de baix rang en l’escala científica.
També un estudi publicat el passat estiu en el Journal of Geophyscial Research: Planets, va mostrar que prop del 30% de les dones que treballen en el camp de l’astrofísica i les ciències de l’espai se senten insegures en el seu treball com a resultat de l’assetjament patit. En declaracions al Washington Post, la principal autora de l’estudi, l’antropòloga de la Universitat d’Illinois, Kathryn Clancy, va assegurar sentir-se “trista i sorpresa” per aquests resultats, que són “una de les proves més sòlides que alguna cosa funciona terriblement malament”.
L’estudi també va mostrar que més del 10% de les dones blanques i gairebé el 20% de les dones negres s’havien saltat alguna classe, havien deixat de participar en congressos o reunions professionals o havien rebutjat una oportunitat de treball de camp perquè se sentien insegures.
Assetjament en les expedicions i el treball de camp
Precisament el treball de camp és un dels problemes assenyalats per moltes investigadores. En l’estudi publicat en PLoS ONE, el 71% de les 512 dones enquestades van assegurar haver estat assetjades sexualment durant el treball de camp, sent el 84% d’elles estudiants de postgrau.
Bell i Koenig asseguren a l’editorial que en l’àmbit de la geofísica aquest problema ha estat “una realitat durant molt temps” i denuncien que “el canvi cultural en els nostres camps sembla tan lent com el moviment de les glaceres que estudiem”.
Aquest mateix any, diverses dones van denunciar per assetjament sexual al geòleg i especialista en l’Antàrtida, David Marchant. El suposat assetjament es va produir durant diverses expedicions al continent gelat fa gairebé dues dècades, quan les investigadores eren estudiants de postgrau que treballaven per a aquest professor de la Universitat de Boston.
Cap de les dones es va atrevir a denunciar al seu moment. Segons declaracions recollides per Science, algunes es van topar amb que els representants del departament els aconsellaven oblidar el cas. “Em van preguntar si no seria més fàcil per a mi completar la meva carrera i anar-me. Estava sorpresa, enfonsada i em vaig marxar sense posar la denúncia”, explica una víctima que va acabar abandonant el món acadèmic.
Premiar als assetjadors, castigar a les víctimes
Altres temien que denunciar a un professor reconegut pogués suposar un obstacle en les seves carreres i van decidir esperar a tenir una plaça per denunciar a Marchant. “Crec que no estaria on estic avui si hagués dit alguna cosa”, va declarar una de les víctimes.
Bell i Koenig denuncien que, mentre “els perpetradors guanyen poder i prestigi”, “les víctimes, sovint estudiants i postdocs amb poc poder, ‘trien’ altres camins”, per la qual cosa demanen que es fomenti el debat, no solament a nivell individual, sinó dins de les societats i associacions científiques. Solament així, conclouen “les societats deixaran d’atorgar honors als assetjadors, mentre les seves víctimes se sentin en silenci entre l’audiència”.
El cas Marchant és solament un dels múltiples casos d’assetjament que han sortit a poc a poc a la llum en els últims anys. Les autores de l’editorial creuen que aquestes denúncies representen una oportunitat per provar de canviar la situació en l’entorn científic i fomentar una cultura menys permissiva amb els assetjadors. “Sabem que l’aigua produïda per un clima càlid pot fer que les glaceres es moguin més ràpid, igual que sabem que alguns esdeveniments socials poden desencadenar canvis ràpids en la nostra comunitat”.
