En els assajos clínics, els pacients que tenen alguna altra malaltia a part de la que s’estudia són descartats sistemàticament. Hi ha sens dubte raons científiques de pes per excloure a aquests malalts complexos, però aquesta manera de descartar és molt reveladora de l’orientació de la medicina moderna, de les seves llums i les seves ombres. La renúncia generalitzada a incloure aquests pacients en els assajos clínics aleatoritzats, considerats com el patró or de la recerca i de la medicina basada en proves, té a més el correlat de la marginació assistencial. Els hospitals, la recerca, les especialitats mèdiques, la docència, la gestió sanitària i, en suma, tot el sistema científic-metge-assistencial sembla concebut com si aquests malalts pluripatològics, polipatològics o com els vulgui anomener no existissin. No obstant això, si tirem de l’epidemiologia i sumem prevalences de malalties (depressió, diabetis, al·lèrgies, migranyes, artrosis, malalties cardiovasculars, etc. fins a esgotar la llista) comprovaríem que el concepte de malalties per càpita no és una entelèquia. L’habitual és que aquest nombre augmenti amb l’edat, l’esperança de vida i l’exposició a riscos, arribant en els casos extrems als dos dígits. Les desgràcies –i les malalties ho són– mai vénen soles, encara que la medicina sembla no adonar-se, a despit del treball de metges de família, geriatres i altres especialistes menys especialitzats.
“Metges i pacients van en direccions oposades. Els metges s’especialitzen, mentre els pacients tenen cada vegada més problemes”. Amb aquest implacable tuit, Richard Smith, l’exdirector del BMJ, posava recentment el dit a la llaga d’un problema que no s’acaba d’afrontar perquè, probablement, no està ni tan sols ben definit. Tenim, d’una banda, una creixent especialització dels metges, d’acord amb la inevitable inclinació de totes les ciències a saber cada vegada més de menys i a l’exigència d’eficàcia i garanties que el super especialista ofereix (qui millor que, posem per cas, un traumatòleg que solament fa tots els dies laparoscòpies de genoll per realitzar una intervenció de menisc mitjançant aquesta tècnica?). D’altra banda, estan les persones concretes, amb els seus problemes de salut que es van acumulant amb l’edat i que necessiten metges generalistes que atenguin alhora tots els seus mals. Aquesta divergència, explicada més detalladament per Richard Smith en el seu blog del BMJ, representa un dèficit d’atenció per a un creixent nombre de persones, a més d’una despesa considerable per al sistema sanitari. Als Estats Units, els malalts amb diverses malalties cròniques simultànies (un de cada quatre nord-americans i tres de cada quatre dels majors de 65 anys) representen el 71% de tota la despesa sanitària.
Les evidents manques per entendre i atendre degudament a aquests pacients tenen a veure amb uns sistemes sanitaris centrats més en els metges, les malalties i les intervencions mèdiques que en els pacients i les seves necessitats. Però són també, primer de tot, un problema de llenguatge. El simple fet de designar a aquests pacients com a “recurrents”, “hiperfreqüentadors” i “polimedicats” indica que no s’està enfocant bé el problema. La falta de termes acceptats i acceptables per identificar-los, classificar-los i manejar-los degudament mostra fins a quin punt és important el problema. Quan es parla de pacients amb comorbiditat també s’està desenfocant el problema, ja que aquest terme sol indicar que existeix una malaltia primària i una sèrie de trastorns associats. No obstant això, les malalties poden presentar-se amb o sense una causa comuna subjacent, de forma aleatòria o per mecanismes concurrents no ben coneguts. El cas és que totes aquestes formes de politologia mereixen ser nomenades amb propietat. Perquè el que no té nom no existeix; i el que no està ben identificat, caracteritzat, descrit i codificat difícilment pot ser ben entès i atès.
