Tribuna

El brot actual d’hantavirus i la necessària prudència

La preocupació social que està suscitant el brot epidèmic detectat al creuer MV Hondius, incrementada per l’atenció que els mitjans de comunicació dediquen a determinades circumstàncies i situacions –malgrat que no es coneixen tots els aspectes implicats–, no ajuda a comprendre quin és l’autèntic nivell de risc per a la salut de la població. Els mitjans accentuen allò que resulta més sensacionalista, de manera que genera confusió i fomenta una basarda exagerada que promou reaccions defensives que podrien tenir conseqüències perjudicials, fins i tot pitjors que el brot mateix. 

Perquè les mesures preventives, com qualsevol intervenció sanitària, no són totalment i absoluta innòcues. Per aquest motiu cal sospesar entre els beneficis esperables –en aquest cas, evitar eventuals nous casos, que certament poden ser greus– i els potencials efectes adversos per a les persones implicades: els directes –dedicar uns recursos a la prevenció que no es podran dedicar a d’altres problemes més greus–  i els indirectes –les interferències a la vida quotidiana que comporta una quarantena (com més perllongada, més). 

Els hantavirus són una família de virus amb ARN –àcid ribonucleic– alguns dels quals parasiten animals, sobretot rosegadors, que poden esdevenir fonts d’infecció per a les persones susceptibles, contagis que habitualment són el resultat d’inhalar pols contaminada amb restes d’orina o de femta de les bèsties, o del contacte amb mucoses de la boca, del nas o dels ulls amb algun objecte tacat amb aquests excrements, i molt més rarament, per mossegades o esgarrapades dels animals transmissors. 

En alguns indrets de l’Amèrica del Sud s’han notificat alguns casos sospitosos de contagi per contacte personal, associats a una soca específica del virus denominada Andes que, pel que sembla, és la causa dels casos que ens ocupen: un total, a data de 9 de maig, de vuit sospitosos –tres morts i cinc confirmats– d’un total de 150 persones que viatgen al vaixell. En general, aquests contactes han de ser persistents i intensos, malgrat l’antecedent –per ara extraordinari– d’un brot més encomanadís.

Les infeccions per hantavirus que afecten els humans no sempre provoquen manifestacions clíniques, però, en alguns casos, quan ho fan, poden produir formes molt greus com ara les afectacions pulmonars o dels ronyons, amb una letalitat elevada –proporció de morts entre els afectats–, que pot superar el 25%, una gravetat clínica que no comporta un impacte col·lectiu significatiu, perquè en haver molts pocs casos la mortalitat entre la població és molt minsa. Una situació que comparteix amb el tètan, que quan es pateix pot provocar la mort, però no causa gaire mortalitat en el conjunt. És clar que el tètan es pot prevenir amb vacuna, cosa que no passa amb l’hantavirus, però la realitat és que els hantavirus són molt menys problemàtics.

Altrament, el fet que hagi esdevingut un brot epidèmic tampoc no implica un risc rellevant de propagació epidèmica, ni encara menys, pandèmica. De fet, des dels anys 90, data en la que està documentada la malaltia a Xile, s’han produït alguns brots, però tots ells prou limitats pel que fa al nombre d’infectats. 

Pel que fa a les reaccions de les autoritats sanitàries canàries, espanyoles i catalanes, pel que sabem, han estat coherents amb els compromisos establerts pel Reglament Sanitari Internacional i, fins i tot, han merescut els elogis del director general de l’OMS. Tal vegada, si ja funcionés l’Agència Estatal de Salut Pública com una entitat autònoma de reconegut prestigi –aprovada parlamentàriament però encara inèdita– ens podríem haver estalviat alguns aldarulls partidistes i sensacionalistes distorsionadors que confonen l’opinió pública. 

Per exemple, la notícia que una hostessa de la companyia aèria KLM que havia estat en contacte amb una de les víctimes del brot -i que va morir a Johannesburg, on havia estat evacuada del vaixell on havia mort el seu espòs- s’havia contagiat, va generar més alarma, fins que ha estat definitivament desmentida, en resultar negatives les proves a les que ha estat sotmesa.

Tot i que, com que el període d’incubació de la malaltia s’estima que oscil·la entre una i sis setmanes o més, no hi havia temps material per a que els lleus símptomes respiratoris que l’hostessa va patir fossin atribuïbles al contagi per la dona traspassada.

Extremar les mesures de seguretat –encara que no calguin– en ocasions és una manera de “curar-se en salut” i guarir-se les espatlles dels responsables polítics i sanitaris davant d’eventuals reivindicacions populars o partidistes, però de vegades –encara que ho pugui semblar– tampoc millora realment la credibilitat ni la confiança. Com ara fer-ne una qüestió central que el vaixell atraqui o fondegi en un port o un altre, o que els viatgers siguin traslladats amb una circumspecció desorbitada, si atenem a tot allò que sabem sobre els mecanismes de transmissió^[1]. 

L’alarma i la por no son factors que promoguin actituds prudents. Entenent la prudència com una disposició assenyada, que no pusil·lànime ni esporuguida. Una cautela exagerada és, a més de desproporcionada, potencialment perjudicial, perquè fomenta il·lusions –errors de percepció– que en comptes de protegir-nos ens fan més vulnerables davant el risc d’eventuals epidèmies, atès que el risc zero és impossible, encara que, a la pràctica, ens costi assumir-ho. L’antecedent de la pandèmia per COVID-19 ha contribuït  a incrementar l’alarma, però cal insistir en què les característiques epidemiològiques de l’Hantavirus i les de la COVID-19 són molt diferents, amb una transmissibilitat molt menor del primer.

D’aquí que convingui avaluar qualsevol proposta preventiva el més rigorosament possible, ni que sigui per evitar que el remei sigui pitjor que la malaltia. Cal insistir en la necessitat que les nostres autoritats sanitàries apliquin els instruments i procediments de què disposen per monitoritzar l’evolució dels contactes, detectar en el seu cas l’aparició de noves infeccions i, si fos necessari, procedir a l’aïllament dels afectats, assossegadament, informant a la població amb transparència –que no vol dir detalladament, sinó sense amagar els aspectes rellevants– per tal d’evitar al màxim possible la generació d’alarmes injustificades i notícies falses. 

^[1] Recordem el trasllat del missioner moribund afectat pel virus Èbola que fou expatriat a Madrid amb unes precaucions espectaculars presumiblement exagerades i el contagi de Teresa Romero, auxiliar de clínica que atenia el malalt, malgrat l’ús –segurament inadequat– d’un sofisticat equip de protecció individual. Per cert, Teresa Romero, diagnosticada el dia 6 d’octubre del 2014, va rebre l’alta afortunadament el 5 de novembre, tot i que ja havia donat negatiu per Èbola el 19 d’octubre. I en aquest període els seus veïns, amb propòsit desinfectant, li van destrossar el pis i van matar el seu gos Excalibur.