Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hem normalitzat massa coses. Hem normalitzat que les infermeres treballin sota una constant pressió assistencial. Hem normalitzat que moltes professionals acabin el torn esgotades, que arrosseguin càrregues físiques i emocionals, que assumeixin canvis d’horari, dobles torns, manca de descans o dificultats per conciliar com si tot això formés part inevitable de la professió. D’altra banda, el sistema de salut també ha normalitzat que els seus serveis funcionin gràcies a aquesta capacitat d’adaptació gairebé infinita de les infermeres, confonent compromís amb resistència, vocació amb sacrifici i professionalitat amb aguantar-ho tot.
En el marc del Dia Internacional de les Infermeres, pot semblar més amable parlar només d’agraïment, reconeixement o vocació. I tot això hi és, evidentment, però també és el moment inajornable de fer-nos una pregunta incòmoda: què se’n pot dir d’un sistema que necessita tant de les infermeres i, alhora, encara li costa tant escoltar-les, cuidar-les i incorporar-les plenament als espais on es prenen decisions estratègiques?
Les infermeres atenem la malaltia, cert, però també veiem la soledat, la fragilitat i la precarietat. Som testimonis del cansament de les famílies, de la por davant d’un diagnòstic o de la incertesa sobre l’evolució d’un tractament. Aquesta mirada és valuosa perquè no separa la salut del context social. I avui, quan el sistema parla tant de cronicitat, envelliment, salut mental, atenció domiciliària i integració social i sanitària, aquesta mirada és més necessària que mai.
Però és en aquest punt on apareixen les contradiccions. Exigim a les infermeres que siguin properes, resolutives, preventives, comunitàries, tecnològicament competents i emocionalment disponibles; però, al mateix temps, les continuem relegant lluny dels espais on es defineixen prioritats, es reparteixen els recursos i es configuren els models d’atenció sanitària.
Aquests dies, a les Illes Balears, la sentència del TSJIB que anul·la el nomenament d’una infermera al capdavant de la zona bàsica de salut de Sa Torre, a Manacor, ha reobert un debat que va més enllà d’un cas concret. La mateixa Conselleria de Salut balear ha defensat públicament que les infermeres estan capacitades per dirigir centres sanitaris i que el lideratge s’ha de basar en competències, coneixements, experiència i capacitat de gestió.
No m’interessa convertir aquest debat en disputes de poder entre diferents disciplines sanitàries, condicionada, a més, per una legislació clarament obsoleta. Seria una manera pobre de llegir el problema. El debat de fons és un altre: quin model de salut volem construir? Un de centrat gairebé exclusivament en la malaltia o un model que entengui que les cures professionals, la continuïtat assistencial, la prevenció i la promoció de la salut són els veritables eixos per a la sostenibilitat del sistema de salut?
Durant massa temps hem associat les infermeres només a l’execució de tasques, obviant el seu pensament estratègic, la planificació, la gestió i la governança. I això té conseqüències. Com a infermer del treball, he après que les condicions en què treballem determinen la salut, la seguretat, el benestar i també la qualitat del que fem.
El desgast professional té costos. La rotació té costos. La fuga de talent i la baixa autoestima professional té costos. La manca de lideratge infermera també té costos. No només per a les professionals, sinó per al conjunt del sistema i, sobretot, per a les persones ateses. Quan una infermera marxa, ja sigui per exercir en un altre territori o per dedicar-se a una altra professió, la pèrdua es compartida en el conjunt de la societat.
Parlar del benestar de les infermeres és parlar de qualitat assistencial, de la seguretat de les persones ateses i de sostenibilitat. Aquest benestar requereix estabilitat contractual, salaris dignes, carrera professional, conciliació, entorns segurs i la capacitat real de construir un projecte de vida sense esgotar-se.
Hem entès alguna cosa de les noves generacions? Potser no és que tinguin menys vocació, sinó que han entès abans que ningú, que estimar una professió no hauria de significar acceptar renúncies que trenquen l’equilibri entre l’esforç, la responsabilitat i el reconeixement. No crec que les joves infermeres demanin privilegis. Demanen poder exercir amb dignitat, amb seguretat i amb veu pròpia. Demanen que la seva formació, la seva responsabilitat i la seva aportació siguin reconegudes de manera efectiva.
Finalment, aquest Dia Internacional de les Infermeres hauria de ser també una invitació a reflexionar quin sistema salut volem; i, si encara tenim temps, a preguntar-nos si aquest mateix no reconeix les seves pròpies debilitats, pot ser realment, el més beneficiós per a tots i totes nosaltres.
