Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’afirmació que l’atenció primària instaurada a partir de la segona meitat dels anys 80 del segle XX necessita priorització política i pressupostària s’ha convertit en un lloc comú que no genera cap tipus de desacord en els àmbits d’opinió sanitària. No és tan universal la coincidència quan es parla dels canvis conceptuals, d’orientació i organització que caldria introduir en els actuals centres i equips d’atenció primària per millorar l’efectivitat i eficiència de la seva resposta als nous reptes derivats de les transformacions socials, culturals, científiques i tecnològiques i que aquests canvis es fonamentin en la potenciació decidida del seu vessant comunitari.
A Catalunya, en el moment actual, existeix un projecte de canvi anomenat “Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària” (ENAPISC), hereu directe d’altres iniciats l’any 2007 (Pla d’Innovació d’Atenció Primària i Salut Comunitària) i posteriors com el COMSALUT (Comunitat i Salut) de l’any 2015. El nucli conceptual bàsic de tots aquests projectes visualitza l’atenció primària i comunitària com l’instrument que permet el desenvolupament d’un abordatge individual i poblacional de les necessitats i problemes de salut integrant estructuralment i funcional el conjunt de centres, serveis i professionals que intervenen de forma primordial i directa en l’assistència sanitària i social de les persones i comunitats tot considerant el paper clau dels determinants de salut i a partir d’una major coordinació dels recursos i professionals clínics i de salut pública.
L’ENAPISC es troba encara en una fase inicial de desenvolupament i no tenim elements suficients que ens permetin afirmar si les seves propostes tindran, a curt i mitjà termini, una traducció operativa en el conjunt de l’actual atenció primària de Catalunya. Les incertituds polítiques actuals dificulten generar molta confiança en la viabilitat dels canvis i les inquietuds sobre el seu futur s’incrementen en pensar en el fracàs total o parcial de les propostes prèvies de canvi que esmentàvem abans.
En un marc professional com l’actual de certa desconfiança en l’estructura política i amb un cert sentiment de “burnout” dels líders i bases de l’atenció primària, són comprensibles les inquietuds detectades en alguns sectors professionals envers el canvi de paradigma que proposa l’estratègia esmentada. Hi han professionals que pensen que la reorientació proposada podria treure protagonisme (fins i tot pressupostari) als centres i equips, diluir-los en el conjunt dels recursos comunitaris i generar noves compartimentacions assistencials que disminuirien les competències dels elements nuclears, de referència poblacional, dels equips actuals. És possible que aquestes inquietuds disminueixin si els plantejaments de l’ENAPISC es desenvolupen de forma més concreta apuntant les conseqüències positives que tindrien per als professionals i la ciutadania, si es dibuixa un horitzó temporal clar per a la implantació de les diferents mesures i tot el conjunt s’acompanya de la descripció, almenys global, dels recursos econòmics i d’altres tipus que s’hi destinen al projecte. Caldria que tothom visualitzi amb claredat que els centres i equips d’atenció primària i els seus professionals de referència (en vermell a la figura) formen el nucli aglutinador del conjunt de recursos i professionals que actuen en una comunitat i territori determinats i que aquest escenari pot contribuir de forma decisiva a un abordatge més global i efectiu dels problemes i necessitats de salut.
En qualsevol cas, donar traducció planificadora, de gestió i operativa a tot el complex conjunt de recursos i professionals que ha de constituir l’estructura de l’atenció primària i comunitària d’un territori i potenciar el canvi de les orientacions assistencials i de salut pública envers l’eficiència i la desmedicalització implica un compromís polític determinat a mitjà i llarg termini en relació als processos de canvi del sistema sanitari català. És tasca dels responsables polítics generar confiança en els professionals i la ciutadania envers l’existència d’una ferma voluntat de portar a la realitat del sistema les transformacions enunciades en el projecte.
