Opinió

Què hauria passat si….? Per una transició necessària dels sistemes sanitaris

Alguns teòrics de la història de la medicina situen l’any 1914 com clau per a la medicina al·lopàtica moderna. En aquesta data es va ordenar, uniformar i regular l’educació mèdica als EEUU i Canadà que fins aleshores estava bastant desorganitzada i era molt heterogènia amb enfocaments diferents segons cada universitat.

La Fundació Rockefeller va participar en la creació d’institucions educatives per a professionals de la salut i va impulsar un procés de selecció entre diferents propostes. Se’n varen presentar i competir tres de molt diferents: un model de caràcter ambientalista presentat per la Universitat de Harvard, un enfocat als determinants sociopolítics que defensava la Universitat de Columbia, i una proposta biomèdica presentada per la Universitat Johns Hopkins i basada en l’informe Flexner elaborat als EUA el 1910. La Fundació Rockefeller va intervenir a favor d’aquesta última i des de llavors aquest enfocament, que va actuar com ordenador de la formació mèdica, presideix els sabers, les pràctiques i la recerca en els sistemes sanitaris de tot el món.

No sabem si el magnat dels negocis era molt partidari de la medicina al·lopàtica, que com anècdota va morir acompanyat del seu metge homeòpata, però sí que va ser un visionari del gran camp de negoci que s’obria amb aquesta elecció. Va posar el coneixement biomèdic al servei del sistema econòmic i social dominant de manera coherent amb els seus interessos comercials.

L’informe Flexner va significar una millora important a l’ensenyament i pràctica de la medicina, però posava tot l’èmfasi en l’origen biològic de la salut i la malaltia, en la malaltia com a fet individual, en la cerca de diagnòstics biològics, en l’especialització (versus la visió holística i generalista), i en la productivitat.

Des de 1914 les tendències sorgides del model Flexner (del qual la sanitat dels EUA en seria la màxima expressió), i que han inspirat els sistemes sanitaris a occident, no han fet més que créixer i créixer. I avui aquest enfocament està esdevenint un autèntic problema. Per primera vegada es comença a pensar, quan es valoren globalment els beneficis i els riscs de la medicina actual, si el mal causat pot ser superior al benefici obtingut.

Les intervencions mèdiques poden ser beneficioses, però totes tenen també riscos i poden produir danys i ser perjudicials per a la salut. Si a això hi sumem que centrar-se en la malaltia, la superespecialització i la cerca tossuda dels diagnòstics està provocant un important sobrediagnòstic i sobretractament, podem entendre que a EUA els efectes perjudicials de l’actuació dels serveis sanitaris assistencials es considerin actualment la tercera causa de mort.

La cerca incansable dels diagnòstics ha sobrepassat els sistemes sanitaris i ha arribat als imaginaris socials i col·lectius en una lluita imparable contra la malaltia i la mort. Així, ens passem la vida preocupats per estar sans, visitant serveis sanitaris i consumint medicaments. Tal con escriu en Pep Martí a l’article La despesa en medicaments no pot millorar amb les polítiques sanitàries actuals i el farmacòleg Joan Ramon Laporte en un comentari al mateix escrit, un sistema sanitari que dedica als medicaments gairebé el 30% del seu pressupost no pot ser sa. Perquè “el problema no és “pressupostari”. Més de la meitat dels medicaments que es prescriuen i es consumeixen són innecessaris, però causen important iatrogènia. Des de finals dels anys 80 hem passat de 10 prescripcions per habitant i any al doble, 20 per habitant i any. Els medicaments són una de les primeres causes de malaltia, incapacitat i mort“.

Què hagués passat si en comptes d’una fundació d’empresaris hagués decidit el model de pensament sanitari un equip de salubristes? Què hauria passat si la Fundació Rockefeller hagués triat un altre model, o si la seva opció no s’hagués imposat en tots els sistemes sanitaris occidentals?

Què hauria passat si el model triat hagués estat el basat en la salut comunitària i en els condicionants sociopolítics de la salut? Potser avui els serveis sanitaris assistencials, i molt específicament l’atenció primària, estarien més preocupats pel benestar de les comunitats i de les persones que per les malalties, potser els professionals d’atenció primària estarien detectant els seus pacients que viuen al carrer (avui sabem que la pobresa escurça la vida més que l’obesitat, l’alcohol i la hipertensió, i que les persones sense llar tenen una esperança de vida inferior a 60 anys), les persones en risc de desnonament, amb pobresa energètica, les dones que pateixen o han patit violència masclista, els nens que viuen en llars pobres…, i potser el diagnòstic de l’osteoporosi, la hipertensió, el càncer de pròstata, etc., ocuparien un lloc secundari. La intervenció en salut comunitària, el benestar i l’abordatge del patiment de les persones enteses com a subjecte social i col·lectiu serien l’eix del sistema.

Què hauria passat si s’hagués triat un model ambientalista i ecològic de la salut? Potser avui estaríem parlant de si al barri en el qual viuen la comunitat i les persones que atenem s’utilitza molt plàstic, sobretot en els productes alimentaris, si l’aire està molt contaminat, si s’utilitza molt el vehicle privat perquè no es té un bon transport públic…, i ens preocuparíem menys del diagnòstic precoç de la demència (que sigui dit de passada no té tractament ni es pot prevenir).

Potser encara podem canviar i fer una transició en el sistema sanitari, i molt especialment a l’Atenció Primària. Una transició des de la malaltia cap a la salut tant individual com comunitària. Una preocupació primordial pels determinants socials i ambientals de la salut i per l’atenció i cura del patiment i no per la cerca incansable d’un diagnòstic i l‘obsessió pels fàrmacs. Potser només són somnis, però somiar és necessari. Algunes iniciatives com ara de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i l’abordatge comunitari que estan fent alguns equips d’Atenció Primària ens fa pensar que a vegades els somnis es fan realitat. Potser també és somniar que l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Comunitària (ENAPISC) assumeixi aquests principis?

Perquè com diu la famosa frase de Michael Marmot si els principals determinants de la salut són socials, socials han de ser també les solucions.