Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Asha Ismail tenia només cinc anys quan li van practicar la mutilació genital femenina (MGF). Va ocórrer a Moyale, un poble a la frontera entre Etiòpia i Kenya. Va ser la seva pròpia mare qui la va acompanyar a casa de la seva àvia, on els esperava una remeiera. Entre les dones havien cavat un clot en el sòl de fang de la cuina perquè s’estirés dins i allí li ho van fer, sense personal mèdic ni anestèsia.
“Com havia nascut nena, en la meva comunitat no m’anaven a considerar neta i pura fins que em llevessin aquesta part del meu cos”, declara a Sinc Ismail, presidenta de l’ONG Save a Girl Save a Generation. La seva família estava convençuda que era el correcte, per això, durant anys no es va atrevir a parlar amb ells de les seqüeles i els dolors que sofria a causa d’aquesta agressió, que consisteix en l’amputació parcial o total dels òrgans genitals femenins.
El 2001, quan va migrar a Espanya, Ismail pensava que per fi anava a tenir l’oportunitat de compartir la pesada càrrega que arrossegava des de Kenya amb especialistes. No obstant això, la seva primera visita al ginecòleg no va ser el que esperava.
“En el centre de salut ningú havia vist a una dona mutilada. Es va córrer la veu i en qüestió de minuts estava envoltada d’infermeres que m’observaven sense dirigir-me la paraula mentre jo seguia oberta de cames. Vaig passar vergonya i por i crec que la situació hagués estat diferent si haguessin estat més sensibilitzats”, explica.
Segons l’Organització Mundial (OMS), encara que els professionals sanitaris del món han d’estar preparats per a atendre dones i nenes amb MGF, “sovint no estan prou capacitats per a reconèixer i tractar les conseqüències negatives que ocasiona aquesta pràctica sobre la salut”.
En una recerca publicada el 2018, un equip de recerca liderat per la professora associada de la Facultat d’Infermeria i Podologia en la Universitat de València Alba González-Timoneda va analitzar el grau de coneixement, les actituds i les pràctiques dels professionals d’atenció primària del departament Clínico-Malvarrosa de l’Hospital Clínic de València. En total, van entrevistar 321 professionals sociosanitaris (metges d’atenció primària, infermers, matrones, pediatres, ginecòlegs, psicòlegs i treballadors socials).
Segons els resultats, d’ells només un 22% era capaç d’identificar correctament els diferents tipus de mutilació i únicament un 5% sabien en quines zones geogràfiques segueix viva aquesta pràctica. Menys d’un 10% coneixia algun protocol d’actuació i solo un 15% va contestar haver rebut formació. La detecció de casos va ser fonamentalment realitzada per professionals majors de 35 anys, majoritàriament les matrones, pediatres i treballadors socials.
Per a González-Timoneda, “cal continuar investigant per a saber amb certesa si aquests resultats són extrapolables a la resta d’Espanya”. No obstant això, el seu estudi és rellevant perquè indica que no tots els professionals sociosanitaris d’atenció primària han rebut la formació adequada per a tractar aquest problema en tota la seva dimensió.
Protocols d’actuació
La mutilació genital femenina és una pràctica tradicional amb fortes i ancestrals arrels socioculturals. UNICEF adverteix que més de 200 milions de dones han estat sotmeses a aquesta vulneració de drets. Encara que en els últims anys la prevalença en nenes de fins a 14 anys s’ha reduït en la majoria de les regions africanes, cada any tres milions de menors són mutilades a tot el món per motius culturals, religiosos o socials.
A Espanya, hi ha 69.086 dones que provenen de països on es realitza, segons les últimes dades del 2016 de la Fundació Wassu de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que realitza cada quatre anys un informe sobre la situació de les víctimes potencials. D’elles, unes 17.000 nenes estan en risc de sofrir-la
Enfront d’aquesta situació, les administracions “han de fomentar la intervenció preventiva de la MGF, la qual cosa es materialitza en accions d’educació per a la salut que els professionals puguin emprendre amb el propòsit de generar actituds positives que fomentin l’abandó de la pràctica”, destaca Adriana Kaplán, directora de la Fundació Wassu-UAB.
L’any 2015, el Ministeri de Sanitat va presentar el Protocol comú d’actuació sanitària davant la mutilació genital femenina en el Sistema Nacional de Salut, una eina on s’unifiquen les instruccions que rep el personal sanitari si sospiten que una pacient ha estat mutilada o pot arribar a ser-ho.
En matèria de prevenció, una de les mesures més importants que recull el document té a veure amb la reacció del pediatre davant la sospita que en un viatge familiar al país d’origen una nena pugui ser mutilada. En aquest cas, el metge proposarà als pares que signin un document en el qual es comprometen a “cuidar la salut de la menor, evitar la seva mutilació i acudir a revisió a la volta del viatge”. A més, advertirà a la família que és delicte al nostre país.
“No es tracta només de transmetre informació, sinó que s’ha de realitzar una entrevista motivacional com es realitza per a canviar altres conductes, ajudant-los a reflexionar sobre el tema perquè siguin ells els que identifiquin la necessitat de protegir a les nenes”, sosté Teresa García de Herreros, membre de Metges del Món i coordinadora de la Guia de Prevenció de la Mutilació Genital Femenina de la Comunitat de Madrid. El més important és deixar clar que, lluny d’aportar cap benefici, pot ocasionar complicacions mèdiques greus.
“Infeccions, hemorràgies, dolor, ansietat, problemes urinaris o lesions en altres òrgans veïns són les conseqüències més immediates. A llarg termini poden sofrir infertilitat, infeccions cròniques, trastorns psicosexuals i problemes durant l’embaràs i el part”, precisa.
Reconstrucció del clítoris
A Catalunya, on resideixen gairebé un terç de les dones procedents dels 30 països africans en els quals està arrelada aquesta pràctica i empadronades a Espanya, la Seguretat Social cobreix els costos de la reconstrucció del clítoris de les víctimes.
“La reconstrucció consisteix a anar a buscar el que queda de clítoris i exposar-ho el més externament possible, en el seu lloc original. D’aquesta manera aconseguim recuperar un aspecte estètic normal en gairebé un 90% dels casos i la capacitat sensitiva en més d’un 70% de les intervencions”, explica Pere N. Barri Soldevila, coordinador de la Secció Quirúrgica de la Fundació Dexeus Dona de Barcelona i primer metge a Espanya a realitzar la intervenció.
El perfil de la pacient és el d'”una jove d’origen africà, d’uns 27 anys d’edat, que ha viscut la seva infància i adolescència al nostre país i sent la necessitat d’integrar-se i ser com qualsevol altra de les quals conformen els seus respectius grups d’amics”, sosté Barri Soldevila.
El Programa de reconstrucció genital post-ablació de la Fundació Dexeus ja ha atès 97 dones entre els anys 2007 i 2018. L’operació també es realitza a Madrid i a la Comunitat Valenciana, que compta des de 2016 amb una Unitat de Referència per a la Cirurgia Reconstructiva a l’Hospital Universitari Doctor Peset de València a la qual poden ser remeses dones i nenes des d’altres centres de salut.
Si danya la salut, per què es practica?
Mentre que la pressió social i la por a la marginació perpetuen la tradició, la falta d’informació i educació empara aquestes conductes en països africans. Segons l’OMS, amb freqüència, l’escissió és considerada part important de la bona criança de les joves i de la seva preparació per a la vida adulta i el matrimoni. Tot gira entorn de les creences sobre el comportament sexual, la virginitat prematrimonial i la fidelitat matrimonial.
Moltes comunitats creuen que redueix la libido femenina i ‘ajuda’ a la dona a resistir-se als actes sexuals ‘il·lícits’, per la qual cosa algunes famílies que arriben a Espanya ho fan amb el convenciment que l’ablació és un procés necessari i beneficiós.
“Atès que els motius pels quals es realitza la mutilació tenen molt a veure amb la identitat cultural, per a prevenir i evitar nous casos no només n’hi ha prou amb actuar en l’àmbit de la salut. És imprescindible el treball comunitari, que s’ha de realitzar de forma coordinada amb altres professionals i sectors com a educació, serveis socials, associacions, líders comunitaris, famílies i mediadors”, precisa García de Herreros.
A Espanya, associacions com Save a Girl Save a Generation duen a terme una labor de sensibilització i educació amb els col·lectius de risc tant a Àfrica com a Europa a través de xerrades, cursos, esdeveniments i entrevistes personals. El pròxim projecte de l’ONG, que començarà aquest any, serà obrir una casa d’acolliment per a nenes a Kenya. Aquest país africà va prohibir la MGF el 2011, però algunes famílies continuen practicant-la perquè creuen que augmenta la probabilitat de la nena de contreure matrimoni.
El mateix passa a Gàmbia que, encara que va aprovar el 2016 la seva primera llei contra l’ablació genital femenina, continua apareixent en la llista de les víctimes menors de 14 anys, segons Nacions Unides. Ara, Sierra Leone ha estat l’últim país a il·legalitzar-la.
“Amb prohibir només no basta. Si una família està convençuda que ha de fer-ho, buscarà la forma per a això”, afirma Ismail. Per això, l’activista està segura que la via penal ha de ser un suport a l’educació, que pot suposar una veritable oportunitat de futur per a les dones.
