Actualitat

Cal canviar l’atenció primària i comunitària (APiC) però no som capaços de fer-ho

Des de fa bastant de temps sembla existir un acord general en què l’actual atenció primària i comunitària, dissenyada a mitjans dels anys 80 del segle passat, necessita canvis profunds per corregir alguns dels problemes evidenciats des d’aleshores i per adaptar-la als nous reptes derivats de les modificacions del context sociològic, demogràfic, epidemiològic i de les tecnologies de la informació i comunicació, però ningú diu com abordar a la pràctica aquest problema de forma política i pràcticament viable.

Es fan anàlisis, documents, i també vagues per reclamar la correcció del deteriorament sofert per l’APiC però, al final, tots aquests moviments es redueixen a demanar més temps per a la consulta, menys malalts assignats a cada metge i un increment del nombre de professionals. Sembla com si tothom assumeixi que aquestes reivindicacions són les que han de donar la solució a tots els problemes de l’APiC.

Alguns, entre els que m’hi compto, anem per aquest món dient que calen canvis més profunds, que el model actual ja ha donat tot el que es podia esperar, que si bé és cert que la crisi econòmica nascuda el 2008 ha accentuat els problemes de l’APiC, les causes s’han de buscar més enllà, en les mancances del disseny del model i en els canvis en el context esmentats abans.

És possible que la gravetat i la cada cop més greu urgència dels problemes que afecten l’APiC facin gairebé impossible posar sobre la taula plantejaments que requereixen anàlisis més tranquil·les i impliquen solucions estratègiques i operatives que són de mig i llarg termini.

En qualsevol cas, la realitat és que sembla que ningú és capaç de combinar amb encert i amb acceptabilitat pels afectats (ciutadania i professionals principalment) propostes que abordin els problemes urgents i, al mateix temps, garanteixin que les solucions aportades ens permetin avançar en la línia correcta dels canvis profunds que necessita el model.

És possible també que molts pensin que no calen aquests canvis del model i que amb l’abordatge i solució dels problemes assistencials actuals es pot garantir la qualitat i seguretat de l’assistència durant molts anys més.

Penso que en realitat el que passa és que les contradiccions i malestars generats en la ciutadania pels problemes actuals de l’APiC encara no han estat suficients per posar en marxa potents moviments reivindicatius envers els decisors polítics; i ja saben que aquests no es mouen mentre aquestes pressions no siguin suficientment intenses. Els professionals sols sembla que no som capaços de fer-ho.