Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les persones amb discapacitat viuen cada dia situacions de microviolència. La instrucció de la Junta Electoral Central (JEC) és una demostració més de violència estructural cap el col·lectiu; i és que ha decidit permetre a les properes eleccions que els interventors i apoderats puguin assenyalar les persones amb discapacitat que considerin que no voten conscient, lliure o voluntàriament, anotant el seu DNI a l’acta.
Per si no havíem tingut prou amb el fet de negar moltes persones amb discapacitat poder exercir el vot, ara que el poden portar a terme podran ser observats i valorats per persones que no tenen la més absoluta idea al respecte ni tenen capacitat per poder determinar si el vot es porta a terme de manera conscient o no.
Violència és posar en dubte el valor de la teva votació quan tens el dret a efectuar-la.
La reforma de la llei orgànica de règim electoral (LOREG) es va aprovar per una unanimitat al Congrés del Diputats el passat mes d’octubre per permetre el vot de persones amb discapacitat intel·lectual. Va ser el resultat d’una llarga lluita de les persones amb discapacitat i les institucions. Això suposa que aproximadament unes 100.000 persones podran exercir el seu dret a vot quan abans no el tenien.
Els apoderats dels mateixos partits polítics que es van fer la fotografia el dia que es va aprovar la llei, ara seran improvisats pèrits socials i psicopedagògics per determinar si una persona no exerceix el seu vot lliurement. Cap d’aquests hauria d’admetre aquesta funció que se’ls atribueix. En primer lloc per dignitat democràtica, en segon lloc per una qüestió d’igualtat entres les persones i en tercer lloc perquè no tenen cap mena de capacitat per fer-ho i se’ls està demanant que facin una acció totalment arbitrària basada en intuïcions sobre una qüestió tant important com és el vot democràtic.
La resta de població sense certificat de discapacitat podrem anar a les urnes més tranquil·lament perquè a nosaltres ningú no ens jutjarà. Ningú no valorarà si anem de manera lliure i voluntària perquè simplement no es qüestionarà. Així doncs, com a novetat electoral aquest cop tindrem dues fileres metafòriques que diferenciaran els que voten sense haver de ser jutjats i els que hi ha la possibilitat de valorar-los.
Estem acostumats a que les persones amb diversitat funcional tinguin una vida plena de microviolències. Una vida en la que han de demanar permís per moltes accions de la seva quotidianitat. Demanar permís per entrar a les estacions de metro que no garanteixen la igualtat d’oportunitats, demanant permís per passar pels carrers ocupats per terrasses que impedeixen el pas fluid, demanant permís per votar, per poder exercir un dret tant bàsic com a ciutadà.
Posar en qüestió el vot no ve de nou al col·lectiu, perquè venen d’haver estat qüestionats al sistema escolar, al barri, o haver estat qüestionats com a treballadors i treballadores o fins i tot com a dones i homes. El sistema és el principal generador de discapacitat al nostre país i ho ha tornat a fer amb una acció destinada única i exclusivament a posar en dubte un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans.
Afortunadament a la resta de persones no se’ns qüestiona el per què i com exercim el nostre dret a vot. Ni tan sols es posa en dubte que tothom ho pugui fer de manera lliure i conscient, però el sistema sempre és capaç d’inventar-se alguna acció com per poder marcar d’alguna forma a tot aquell que se surt de la norma.
Malgrat no es podrà impedir el vot, aquesta instrucció perpetua, un cop més, la discriminació social que com una llosa de formigó recau en totes les persones que tenen formes diferents de funcionar respecte a la normalitat estadística.
El que veritablement hauríem d’assenyalar amb el dit és la falta de suports en la vida de les persones amb discapacitat com per poder tenir una vida plena com la de la resta. Ningú no s’atreveix a donar la consigna d’assenyalar en quin moment l’Estat no proporciona veritablement aquests suports com perquè totes les persones puguin tenir la possibilitat d’una vida independent i amb igualtat d’oportunitats. Ningú no donarà l’ordre d’assenyalar els causants de que tots els drets de les persones amb discapacitat no estiguin realment garantits. Sobre això ningú no rebrà l’encàrrec d’assenyalar perquè potser se li faria un esquinç al dit d’haver-ho de fer tantes vegades.
