Sembla existir un acord universal en la necessitat d’introduir canvis a l’atenció primària i comunitària (APiC) dissenyada a mitjans dels anys 80. De fet en totes les comunitats i nacions de l’estat espanyol pràcticament no hi ha dia en què no es puguin llegir als mitjans professionals, i fins i tot als generals, propostes de canvis més o menys assenyades. Això sí, en la majoria dels casos es tracta de modificacions menors que no entren a considerar les que caldria introduir en el conjunt del sistema sanitari, en la meva opinió, inevitables si es vol canviar el model i no solament posar uns quants pegats per tapar alguns dels forats pels quals es desagna, cada cop amb més rapidesa, la nostra APiC. A Catalunya no som una excepció, ja que malgrat que l’ENAPISC proclama la seva voluntat de canviar el model no deixa de ser cert que oblida pràcticament totes les modificacions legislatives (de la LOSC i del Decret de Reforma de 1985) que caldria introduir-hi així com altres actuacions relatives a la priorització de la perspectiva salutogènica del sistema sanitari català, a la seva universalització real, a la coordinació/integració dels sistemes d’atenció sanitària, social i a la dependència o la generació d’un veritable Servei Català de la Salut, per posar solament alguns exemples.
Ja sóc conscient que aquests canvis pertanyen a un nivell superior al de les visions i competències dels que se n’ocupen de l’APiC però seria important que es faci palès des de bon principi que són necessaris si realment es volen canviar en profunditat les coses.
Però, a més d’aquests problemes de concepte, en la meva opinió hi ha un altre de més pragmàtic però no per això menys important. Es tracta de la manca de dissenys clars i explícits dels camins que cal recórrer per avançar des de la situació actual a la desitjada, de la fase o fases de transició que s’han de travessar en els terrenys conceptual, legislatiu, pressupostari i de finançament i organitzatiu per arribar als objectius de la reforma sense que es generin problemes importants en el funcionament quotidià d’un sistema tan complex i amb tant d’inèrcia com el sanitari.
Encara no he sabut veure a cap responsable polític de nivell alt o mig explicar públicament i amb detall aquesta fase de transició, en la que no haurien de faltar els calendaris concrets per implantar les diferents mesures necessàries.
Segurament si algú ho fes el grau de confiança dels interlocutors afectats en la viabilitat dels canvis proposats creixeria de manera exponencial. No hi ha res millor per generar credibilitat que demostrar de forma fefaent que no solament es tenen clars els objectius finals sinó també els mitjans per assolir-los.
Per tant, em sembla coherent finalitzar aquestes línies demanant als responsables governamentals de Catalunya que ens expliquin com pensen implantar els canvis que necessita la nostra APiC i que concretin en quin temps i amb quins recursos portaran a terme aquesta tasca.
