Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Tots tenim molt clara la idea que practicar esport o exercici físic amb freqüència és un hàbit saludable. No és només una percepció generalitzada, aquesta idea està sostinguda per multitud d’estudis que mostren que la realització d’exercici físic quotidià pot resultar beneficiós no només per a la salut física, sinó també per la psíquica i social. A més d’augmentar l’esperança de vida, disminuir el risc de patir malalties cardiovasculars, obesitat, diferents tipus de càncer i diabetis (entre moltes altres malalties), l’exercici físic disminueix el risc de patir trastorns de l’ànim (depressió, ansietat …) i pot fomentar la creació de vincles socials amb altres persones de la comunitat. Tot això amb un risc mínim d’efectes adversos.
No es tracta només que l’exercici físic disminueixi el risc de múltiples malalties entre la població sana, també millora la salut de persones afectades per diverses malalties que van des del sobrepès o l’obesitat, passant pel càncer, fins a l’ansietat o la depressió. Així, per exemple, s’ha vist que la pràctica d’exercici millora el pronòstic en els tractaments d’ansietat i depressió. A més, també disminueix el nombre d’hospitalitzacions i millora el pronòstic de pacients afectats per diferents tipus de càncer.
Entre els nombrosos estudis que mostren els beneficis de l’exercici físic, es troba un metanàlisi que recull els resultats de 33 assaigs clínics controlats realitzats sobre 2.659 supervivents de càncer de mama. Comparades amb el grup control, les dones que realitzaven exercici físic tenien una qualitat de vida significativament millor, especialment en la seva salut mental, així com una millor sensació de benestar, tant en l’àmbit emocional com social. D’altra banda, tenien major força muscular i una millor composició corporal (percentatges de greix, múscul, ossos i aigua en el cos humà).
Si els beneficis de l’exercici físic es poguessin concentrar en un fàrmac, el seu èxit a tot el món seria descomunal, seria un supervendes. No obstant això, el paper de l’exercici físic en les consultes dels metges és secundari, en el millor dels casos, o irrellevant, en el pitjor. L’absoluta majoria dels tractaments mèdics se centren en la prescripció de fàrmacs ràpids i còmodes. És complicat anar molt més enllà, considerant els factors socioeconòmics dels pacients, perquè el mateix sistema de consulta mèdica d’Atenció Primària de 5-10 minuts per pacient obstaculitza amb força l’aplicació de mesures terapèutiques més complexes.
A més, com explica Raquel Blasco, metgessa especialista en Medicina Interna i Experta en Medicina Esportiva, “els metges no solen estar formats per receptar exercici físic. Les recomanacions generals al pacient com ‘faci vostè exercici físic’ o ‘camini 10.000 passos al dia’ han demostrat ser inútils. La manca de personalització de la prescripció d’exercici físic i l’absència de control i vigilància fan que el pacient poques vegades compleixi aquestes recomanacions o que quan es realitzen no tinguin un efecte positiu sobre la salut, perquè estan mal formulades” .
Així, per exemple, en aquest afany mèdic per reduir el colesterol en sang, la mesura estrella ha estat la prescripció d’estatines, malgrat els seus efectes adversos i de la gran controvèrsia científica sobre els seus beneficis en la població sana. L’exercici físic, que a més dels seus efectes positius descrits anteriorment, ha demostrat incrementar el colesterol HDL (el “bo”) i disminuir l’increment de triglicèrids i colesterol LDL (el “dolent”), ha tingut un paper limitat com una de les mesures mèdiques contra el colesterol. I no perquè els metges no aconsellen als seus pacients la realització d’exercici físic, sinó perquè les recomanacions generals solen ser inútils.
La població espanyola està molt necessitada d’exercici físic i esport. La inactivitat física és el quart factor que causa més mortalitat al món (darrere del tabac o la hipertensió) i, segons l’Eurobaròmetre de 2018, Espanya estava a la cua a Europa en la pràctica esportiva, sent un dels països més sedentaris d’Europa Occidental. Un 45% dels espanyols va reconèixer no haver practicat cap esport el 2017.
Mentrestant, les xifres de sobrepès i obesitat van pujant cada any al nostre país. Ara mateix, el 25% de la població espanyola té sobrepès o és obesa. Si continua aquesta tendència, un estudi publicat a la Revista Espanyola de Cardiologia pronostica que el 80% dels homes i el 55% de les dones han de ser obesos a Espanya el 2030. L’exercici físic, juntament amb l’alimentació, té un paper vital per frenar aquesta epidèmia d’obesitat, però la seva promoció com a inversió i mesura prioritària de salut pública està fracassant estrepitosament en l’àmbit nacional, exceptuant iniciatives aïllades.
