“Som invisibles per al sistema. Anar a treballar sense recuperar-se, amb símptomes, per por de perdre la feina l’únic que fa és augmentar el risc d’agreujar la malaltia”. Carina Escobar és presidenta de la Plataforma d’Organitzacions de Pacients (POP), i parla sobre l’aval que el Tribunal Constitucional va fer a l’octubre a l’acomiadament per absentisme justificat.
L’òrgan va donar suport que una empresa pugui fer fora un empleat per faltar, fins i tot amb baixa mèdica, cosa que facilitava la reforma laboral de 2012 i estava estipulat en la reforma de l’Estatut de Treballadors de 2015. Els sindicats defensen que aquesta decisió perjudica la salut de tots els treballadors. I la seva consigna és ‘No a l’acomiadament per emmalaltir’, per a tots. Però dins d’aquest ‘tots’ hi ha un col·lectiu que queda en una situació especialment vulnerable: les persones amb una malaltia crònica, les que necessiten descans o atenció mèdica regularment.
Escobar defensa el “dret a cuidar-se” d’aquestes persones. Quan es parla de malalties cròniques es parla de problemes renals, cardiopaties, cefalees, Krohn o fibromiàlgia. Els pacients que les pateixen, transversalment, també tenen en gran percentatge malalties mentals associades al dolor, com la depressió.
La Plataforma d’Organitzacions de Pacients calcula que hi ha al voltant de 10 milions de persones a Espanya que pateixen alguna malaltia crònica, en major o menor grau. El 68% d’elles són dones; el 19% nens. Una d’elles és María Jesús, madrilenya, de 59 anys, que pateix des de 1989 cefalea crònica. Li suposa molts dies de mals de cap, sensibilitat a la llum, vòmits, dolor d’origen anímic. “Cap malalt vol estar-ho, volem fer la nostra vida. Aquesta legislació ens denigra, ens anul·la encara més. Som persones eficaces i volem ser útils, només necessitem unes estructures una mica diferents”, lamenta al telèfon. Ella treballa en una corredoria d’assegurances com a administrativa. “La meva sort és que la meva responsable directa té sensibilitat, encara que no sempre ha estat així. En qualsevol cas: no puc dependre de la sort. ¿Si un dia em toca una altra responsable? La meva salut està desprotegida legalment”.
Quan va sortir la sentència de TC que reconeixia com a constitucional l’acomiadament per baixa mèdica ella just tornava d’una de tres setmanes. “Em vaig posar a tremolar. Em genera preocupació, em genera inquietud. És una patacada per a tots”, segueix María Jesús. La seva és una malaltia “que no és mortal, però és prou inhabilitant per a restringir la meva vida. Ha arruïnat els meus millors anys, l’oci, les relacions de parella, els meus plans de vida. També el laboral. Ara se m’acusa d”absentisme’. Em sona tan pejoratiu: jo l’únic que vull és ser activa”.
L’empresa de Maria Jesús ha pres recentment mesures que l’ajuden, com el teletreball: “Aquesta hauria de ser la direcció, no facilitar l’acomiadament. A mi m’ajuda a poder treballar a casa un dia a la setmana, amb els meus horaris, descansar l’estona que ho necessiti, estar estirada… I després ho compenso, les persones amb malalties treballem el doble quan podem, perquè ens sentim tota l’estona culpables”.
Marina explica una cosa semblant, des de les Balears. Aquesta dona de 32 anys és dependenta i pateix esclerosi múltiple. “Precisament donem més del que hem de donar, un 200%, per no quedar malament. No hauria de ser així”. Ella va estar nou anys en una petita empresa en la qual mai es va agafar la baixa “per por”. “Era molt jove”, lamenta. Ara també parla de “sort” amb el seu soci, de manera que opina que hauria de ser “protecció legal”.
Ni dependència, ni discapacitat, ni gravetat
El que demanen les associacions i malalts és que hi hagi un marc legal per als crònics. “No és ni dependència ni discapacitat, és un llimb”, explica Carina Escobar. “Passa que moltes de les malalties que són cròniques abans eren mortals. Tenim més esperança de vida, i quan fas vell tot es complica i apareixen les pluripatologies. I res està adaptat. Un malalt crònic porta doble agenda: la de cuidar-se i la de vida laboral. Aquest sobreesforç es normalitza amb aquesta legislació”, opina.
La norma que el TC va validar com d’acord amb la Carta Magna contempla excepcions. Entre elles, en l’article 52 de Reial Decret que modificava l’Estatut de Treballadors, estaven els accidents laborals o les problemàtiques derivades de la maternitat o embaràs. També les “malalties greus”, però no les cròniques, com demanen des de la POP si segueix vigent la normativa. Nicolás Cabrera, advocat del Col·lectiu Ronda, especialitzat en dret laboral, creu que és en l’ambigüitat de “malaltia greu” és per ara on “queda la porta oberta” per a aquest tipus de casos “perquè és molt interpretable”.
Què és una malaltia greu està referenciat en un Reial Decret de 2011 sobre prestacions per cura de menors. En un annex, estan enumerades fins a 109 patologies. Entre elles figuren la leucèmia, l’epilèpsia, el trastorn depressiu major o l’esclerosi múltiple que pateix Marina, però no la cefalea de Maria Jesús.
Quan una malaltia no encaixa en el llistat, encara quedaria una escletxa, que és la part “interpretable”. Cabrera recorda com a exemple el d’una treballadora en una asseguradora a la qual van acomiadar per faltes justificades per un tractament d’una taca a la cara: “L’argument que utilitzem és que, independentment que en aquest moment no hi hagi diagnosticada una malaltia greu, el tractament és precisament perquè no derivés en una, com podria ser un melanoma”. Que s’afegeixin excepcionalitats, o s’incloguin més malalties com greus, dependrà ara mateix de la jurisprudència, és a dir, que donin la raó als treballadors en aquest tipus de supòsits, “i que aniran marcant el camí. Per ara hi ha molt poques”.
