Que el sistema sanitari espanyol i, per extensió, el català pateixen un infrafinançament crònic és una evidència acceptada universalment. Des de fa anys la despesa sanitària per habitant de Catalunya es troba a la cua del conjunt de les comunitats i nacions de l’estat. En la presentació del pressupost 2020 la consellera Alba Vergés ha remarcat que a Catalunya som líders en recerca, trasplantaments, assaigs clínics, i en compra pública innovadora de serveis. Es troba dins la lògica política el fet que oblidés parlar del lideratge català en llistes d’espera, de la saturació crònica dels serveis d’urgència, de la disminució de recursos humans professionals especialment a l’atenció primària i comunitària, de la precarietat laboral, de la paràlisi legislativa del govern i d’una conselleria que porta més de 10 anys sense introduir en el sistema sanitari cap projecte innovador que contribueixi, almenys, a aturar el deteriorament de la situació. En el camp de l’atenció primària i comunitària l’exemple paradigmàtic d’aquesta inacció el trobem en el projecte ENAPISC (estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària) que porta ja 4 anys donant voltes pels calaixos del departament sense que fins avui es tingui constància del seu futur, probablement semblant al d’altres que el van precedir fa anys.
Ja he comentat en diverses ocasions en aquest mateix mitjà que els problemes del nostre sistema sanitari s’han accentuat amb la crisi de 2008 però que les causes són més profundes, que cal buscar-les en l’esgotament cada cop més clar del model sanitari i en la seva incapacitat per respondre de forma efectiva i eficient a les necessitats de benestar i salut de la societat del segle XXI. També he afirmat reiteradament que els problemes no es resoldran vessant més recursos per continuar fent més del mateix. Cal generar nous equilibris estratègics en un sistema enlluernat per la tecnologia i que continua menyspreant els abordatges més globals i intersectorials dels problemes i els determinants de salut així com les actuacions proactives sobre les patologies cròniques.
La lluita contra la visió a curt termini dels polítics i la seva inacció estratègica no la guanyarem els professionals i les nostres organitzacions. Mentre no es generi una dinàmica social que exigeixi canvis no avançarem pràcticament res. Com teòrics experts en el camp sanitari hem de prioritzar les accions dirigides a fer veure a la gent els riscos que per a la sostenibilitat del sistema i l’atenció de les necessitats de salut personal i col·lectiva se’n deriven de la paràlisi política. Solament d’aquesta forma, amb la pressió derivada des de la ciutadania, serem capaços d’ajudar a generar estratègies de canvi progressista.
1 comentari
Un diagnóstic breu i encertat de ple. Subscribe tot el que diu el company Martín Zurro i reafirmo tossudament que sense una veritable PARTICIPACIÓ social no enfilarem el camí de les correccions necessàries i urgents