Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Poc abans de la publicació d’aquest article l’autora ha rebut una oferta de col.laboració en tasques de seguiment telefònic, però són molts els professionals jubilats que estan en espera que s’accepti el seu suport.
Tancada a casa faig d’espectadora del què està passant i em sento estranya.
Estranya per no estar al centre de salut atenent pacients quan sé que molts es troben malament, tenen dubtes o simplement por. Per no poder viure en primera línia l’epidèmia, no poder escoltar, auscultar o palpar, diagnosticar i tractar allò que fa patir les persones. Ser metge persisteix malgrat la jubilació de quasi cinc anys. Ajudar, contribuir amb el coneixement i l’experiència acumulats, els hàbits i les actituds que s’han incorporat a la manera de pensar, de fer i de sentir al llarg de quasi quatre dècades de professió. Em venen a la memòria alguns dels «meus» pacients: l’Antònia que estava sola a casa, el Josep que tenia una malaltia respiratòria restrictiva, la Joana amb la seva hipocondria, o el Miquel, amb el deliri paranoic. Com deuen estar, com ho deuen portar, estaran ingressats, potser el Josep o l’Antònia ja han mort?
Sovint m’imagino al centre obrint la porta de la consulta i preguntant què li passa, com està, com s’arregla a casa, com està la família…. Estic esperant que em diguin com puc ajudar, però el sistema sanitari, tan burocratitzat, tarda a trucar-me. He llegit que incorporaran metges i infermeres acabats de llicenciar i els jubilats que ho desitgem, que podem ser tant o més útils que els joves. És cert que tenim més risc per l’edat i per patir ja algunes malalties, però amb les mesures adequades, podem fer moltes tasques de suport, d’atenció telefònica, de formació (transmetent el contingut dels canviants protocols, per exemple, que les nostres companyes no tenen temps de llegir), tasques burocràtiques absurdes que roben temps als malalts, i moltes coses més…. Diuen les companyes que treballen que estan molt cansades, alguns centres han tancat per manca de personal i s’estan posposant molts problemes de salut per donar prioritat a les persones amb símptomes respiratoris. Romanc a l’espera que em cridin per poder donar un cop de mà.
Aquests dies m’ha vingut al cap La pesta, l’obra d’Albert Camus que descriu la vida d’una ciutat durant una epidèmia mortal i el posicionament dels diversos personatges davant les dificultats, el confinament, les restriccions, la presència constant de la mort a les cases i als carrers. La pesta va posar cadascú al seu lloc. El seu protagonista, el doctor Rieux, ens deixa uns diàlegs antològics, esdevenint ell mateix un referent moral per a la professió. Parlant amb el periodista Rambert, que dubta de la seva implicació en les tasques de suport, el metge diu:
-… és precís que et faci comprendre que aquí no es tracta d’heroisme. Només es tracta d’honestedat.
– Què és l’honestedat?
– No sé què és en general. Però en el meu cas, sé que no és res més que fer el meu ofici.
Milers d’infermeres, metgesses, administratives i auxiliars estan fent el seu ofici aquests dies, ho estan donant tot, amb riscos per a la seva salut i la dels seus familiars, i arribant a l’extenuació física i mental. Ofici que no consisteix a fer la guerra contra el virus o en lliurar una batalla contra la mort. Més aviat consisteix a posar en pràctica valors com l’empatia, la solidaritat, la comprensió, la proximitat, la valoració clínica, el consell… per tal de poder tranquil·litzar, alleujar, diagnosticar i tractar quan sigui possible, i decidir el trasllat a centres hospitalaris quan sigui necessari.
Estan fent front a la vulnerabilitat individual i col·lectiva pròpia dels éssers humans, que tan sovint s’oblida, i que ara ens colpeix d’una manera excepcional. Amb o sense coronavirus, el nostre ofici és ajudar les persones a viure de la millor manera possible, sent acompanyants i testimonis del patiment i de la mort. Ofici que mai podran fer unes màquines per més que ens ho vulguin fer creure. És un ofici que comporta la implicació humana, tal com estan demostrant tantes professionals. Per elles i per les persones que en aquests moments estan patint, romanc a l’espera perquè jo em sento part activa d’aquest ofici.
