Cada capvespre les veïnes i els veïns del meu barri surten als balcons i es posen a aplaudir. Com tothom sap, aquest és un reconeixement simbòlic al personal sanitari, que és qui ha de fer front no solament a la pandèmia, sinó també a dues derivades: la ineptitud dels polítics en la gestió de la crisi del coronavirus i les mancances d’un sistema sanitari públic que la crisi econòmica del 2008 va deixar en mínims.
A l’esquena de metges, infermeres, auxiliars i personal de la neteja hem projectat les nostres angoixes i la nostra por. Fa cent anys, la solució dels besavis hauria estat la de buscar una ajuda celestial i fer rogatives i novenes esperant que algun ésser superior els preservés la vida. Ara ja sabem que d’això només en sortirem si els científics busquen a correcuita una vacuna o un remei i el personal sanitari hi deixa la pell, i alguns fins i tot la vida, per a guarir-nos i així poder tornar a tenir salut i seguretat.
Diu la dita que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona i certament, ara trona fort; però la tempesta va començar fa més de deu anys, quan el govern preindependentista català, amb el suport de l’espanyol, va començar a retallar sous i pagues dels professionals de la sanitat pública, a tancar llits, a no renovar contractes i a augmentar la precarietat dels treballadors temporals que eren, i segueixen essent molts en el conjunt del sistema.
Quan jo passava nits de febre i d’incertesa a l’Hospital Clínic bo i esperant reeixir d’un trasplantament de moll de l’os, a la infermera que tenia cura de mi a aquelles hores de la matinada i al metge que pujava d’urgències quan les coses es complicaven, els unia una cosa: a ambdós els havien retallat el sou, tenien contractes d’allò més precaris i estaven en una situació d’estrès que es perllongava des de feia mesos. Però malgrat això, mai vaig notar cap mala actitud, ans al contrari, només rebia mirades empàtiques que, per cert, no oblidaré mai.
Aquest país que es mou entre l’autocomplaença –”tenim la millor sanitat del món!”- i l’èpica continuada d’alguns discursos polítics, ara hauria de començar a tocar de peus a terra i a pensar que el sistema sanitari català es manté en un alt nivell gràcies bàsicament a l’esforç i al capteniment del personal que hi treballa. Dissortadament, aquestes condicions de precarietat tenen més conseqüències negatives: han restat atractiu a exercir les professions sanitàries. Com em deia fa poc el Director General del Clínic, a la manca de recursos s’hi afegeix un fet cabdal, es jubilen metges i personal d’infermeria i no els poden substituir, ja que hi ha manca de joves que es vulguin dedicar a aquesta professió, doncs la troben molt sacrificada i poc compensada.
Quan tot això que estem vivint ara passi, que espero i desitjo que sigui aviat, no comencem a proposar premis i guardons. Deixem d’aplaudir i agraïm el que han fet d’una altra manera: agafem la pancarta, plantem-nos davant dels governs i parlaments per a dir-los coses tan simples com que el personal sanitari ha de recuperar els sous de fa deu anys, que cal posar fi a la precarietat laboral d’aquest sector, que s’han d’augmentar els recursos dedicats a la recerca i que no ha de ser a base de tele maratons ni de la caritat. I, per últim, que es proclami la sanitat pública com un bé no retallable, al que tothom pugui accedir en les mateixes condicions.
