Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En el meu modest currículum professional de més de 30 anys de metge d’urgències, puc mostrar experiència en medicina d’emergències hospitalàries i extrahospitalàries, en cursos de medicina d’alta muntanya, metge d’expedició, participació en simulacres de múltiples víctimes, màsters i sessions de medicina de catàstrofes, participació en “coachings”…, gairebé un màster de l’univers!
Imagina’t, jo que només sóc un metge de família i tinc el Certificado de Medicina de Urgencias de la SEMES, i que sóc un “puto” metge de portes d’un hospital comarcal, on he patit totes les misèries d’aquest sistema sanitari on treballo, i he fet tot això. Sempre maltractats i menystinguts. A Urgències de l’hospital tot s’hi val. I som tan mesells que ens agrada. Som una espècie en vies d’extinció i ens arriba ara aquesta gran clatellada: la Covid-19. Clar i català: la meva àvia ho hauria dit així: “ens han agafat amb els pixats al ventre”.
I jo que ja no volia engreixar molt més el meu curriculum vitae, resulta que només em quedaven els crèdits de la medicina de guerra (amb lo pacifista que sóc) i em fan començar per les pràctiques, sense cronograma, sense tutors, sense tota la tropa ni el material bàsic necessari, sense generals i sense estratègia pensada, ni la logística. Es poden guanyar així les batalles?
Les meves pràctiques de guerra són una mili de 30 anys veient els constipats, les grips i els “atacs de caspa” de les 4 de la matinada. I sobrevivint a tots els PIUCs d’hivern fent un “tetris” cada dia, posant els pacients ingressats en lliteres allà on pots. I a l’estiu, patint les allaus de turistes al bell mig del meu estimat Empordà. I per sobreviure a la misèria, sortir “a fer el carrer”: atendre el codi IAM, el codi ICTUS, anant amunt i avall arreu de la geografia catalana amb el SEM, els traumes i els politraumes, fent el porta a porta com el repartidor del Deliveroo.
Ja sóc, sense voler, a la guerra i la teoria m’ha arribat puntualment al meu smartphone, i sense demanar-la! He rebut una pluja d’estudis, de protocols i assajos increïble. Jo diria que més informació en set dies que la que rebo normalment com a professional en cinc anys! Ah! Això em permetrà anar amb tots els coneixements més actuals “up to date” a la gran batalla! Si ho llegeixo tot, potser sabré alguna cosa el 2022! Tinc el meu cervell com el disc dur del meu telèfon i del meu ordinador: col·lapsat, sobreescalfat! Que si el fenotip I, el 5, l’ibuprofè, els IECAS, la hidroxicloroquina, el favilavir (més conegut que l’aspirina), l’interferó, els protocols per posar-te i treure’t els equips EPI, les decisions ètiques…
Ah! I el confinament ha tret de tothom una gran imaginació i em distrec amb sobredosi de vídeos, acudits, cançons i “memes” i veient també el famós metge Spiriman… Quin empatx de whatsapps! Com el dia de Cap d’Any però sense aturador, tot també molt viral i exponencial. Sort del meu jardí i hortet que fa més suportable aquest confinament i m’aporta pau interior per no parar boig, la primavera ha començat i en gaudeixo.
M’he preguntat avui: com m’hi poso? O no m’hi poso? Dissabte i diumenge tinc torn de 12 hores. Què faig? Estic acollonit quan veig les radiografies dels nostres pacients de fa dos dies com han canviat… I comencen a traslladar pacients molt greus intubats cap a les UCIs, i no són tan vells, i companys nostres ingressats. I ara cal tenir el cap ben clar. Feina fàcil. El comunicat de l’empresa va fent la llista d’afectats i canviant protocols cada dia. Ja no vull ni pensar gaire, però no em vull esborrar!
No us penseu! Ja m’ha passat pel cap fugir, em faig desertor i me’n vaig dos mesos amb unes bones provisions i ben amagat en un racó de les meves estimades Gavarres amb els meus amics senglars. Allà no em trobaran ni els virus… Osti! M’ha passat pel cap, però què collons! Que els meus companys avui hi són, allà, al front.
#Noemquedoacasa. Aniré al meu estimat Servei d’Urgències, em posaré la meva mascareta quirúrgica, que tornaré a utilitzar tot el dia, i començaré a la zona COVID-19. Aquesta nova zona l’hem creat en el nostre servei en temps rècord, tal com manen els protocols xinesos, per guanyar les guerres a les pandèmies. Són petites coses, no mediàtiques, no tindrem 10.000 llits en 10 dies…, però, com Urgències de Palamós, no n’hi ha dos!
Mentre he estat al llit sense poder dormir després de la darrera i estressant guàrdia de dijous, el cap em donava voltes de com ho podia fer per encomanar exponencialment a tots els meus companys d’expedició l’energia necessària i la dosi d’optimisme per fer front a la càrrega psicològica terrible que ens està suposant estar al capdavant de la batalla, i sabent que estem desguarnits, sense els mitjans ni les provisions necessàries i sense saber on hem d’arribar ni si ens en podrem sortir, i quants de nosaltres serem víctimes d’aquesta pandèmia.
No dormia i suposo que sóc un més dels que pateixo una càrrega psicològica per estar davant d’aquest repte desconegut. És així! M’acaba d’arribar un altre PDF dels nostres companys psicòlegs que ens han ofert el seu ajut i hi surto retratat (prefase, fase inicial, enfocament recomanat….). Gràcies pel vostre ajut!
Sóc un apassionat de la muntanya i el que més m’ha ajudat i motivat sempre és caminar per la vida amb la mateixa energia positiva i determinació que hi poses quan vols assolir un repte d’arribar al cim, gaudir de l’aventura i tornar a casa sa i estalvi i guardar-te per sempre el record d’aquelles bones experiències.
Però ara em passa que no sé si pujaré una muntanya de 8.000 metres o si en tindrà 20.000, i no sé si tindré prou energia després de guanyar la batalla, perquè estic segur que la guanyarem. Després, recuperat, segur que lluitaré per millorar les nostres condicions de treball i en sortiré més reforçat.
Ara som davant d’un repte molt gran que ens ha vingut de forma sobtada i ens ha enganxat a tots en pilotes. No hem viscut aquesta experiència ni els que portem més “mili”. Els meus companys expedicionaris ara són una gran colla, però alguns ja els han enviat a casa, comencem amb moltes baixes. Avances i cada jornada et quedes més sol i a aquesta muntanya encara no li veus el cim. Hi ha molta boira i cada dia fa més mal temps, i molt canviant, i cada hora que passa estàs més cansat… Vas mal equipat i justet d’equip. He après en els cursos de medicina de muntanya que els expedicionaris, per assolir l’èxit i fer cim, el més important és l’equilibri psicològic i això em fa patir, això grinyola, m’arriben males sensacions.
Aquest repte ens demana de tots nosaltres treure el millor que tenim i ajudar-nos moltíssim. No he tingut mai un “coach” al meu costat, no n’hi havia abans, i no estava de moda. Però en la meva trajectòria professional he viscut tota mena de situacions amb la sort de tenir un gran equip i bons mestres, però mai fins ara m’he enfrontat a situacions on l’angoixa dels companys, la por, el pànic, hagi creat una situació tan excepcional fruit d’aquest atzucac.
Suposo que això de rebre tanta informació, estar a la primera línia i molt desprotegits impressiona moltíssim, i veure víctimes i més víctimes arribant impacta molt, i es fa molt dur de portar. I t’ho vas creient que això no és cap simulacre i caus en una espiral negativa, de tristesa. Vas patint un gran impacte psicològic que et pot vèncer i comences a cercar els responsables, els culpables.
Jo crec que ara no toca fer arribar missatges negatius. Crec que encara encomanen més pànic als que estem lluitant en el front. Aquesta tasca ens la reservarem per al final. A mi això m’ho han ensenyat a fer en els “debriefings”, no sóc tan antic tampoc! Ja hi serem a temps per si cal portar algú a la foguera! Però fem-ho després.
En sabrem tots plegats de deixar retrets, queixes i canalitzar les nostres energies per garantir que ens en sortim d’aquesta? Ara ens cal mirar endavant que tenim un repte colossal i això no s’ha acabat!! Ens en sortirem si fem servir molt bé el cap. No malgastem energies!
Després ens farà por ser víctimes de l’estrès posttraumàtic, que també tots n’hem sentit parlar. Aquells soldats després del trauma de la guerra. Tots ens sentim com se sentiren els nostres avis quan de ben joves els cridaren al camp de batalla, a la guerra, aquells herois de la “lleva del biberó”.
Ara respiro fons i no em costa, no tinc tos, i puc continuar tranquil. I demà? Ja veurem! I ara que me’n vaig a dormir, hi anem junts? Li dic a la Nuri? Uf, quin dilema… I si demà la sento tossir? Segur que també ho heu pensat. Necessitem no defallir, encomanar-nos entre nosaltres tot l’optimisme possible.
Després quan tornem del cim, en el camp base del nostre centre de treball, i a casa amb la família, volem celebrar la victòria tots plegats i sense que hi falti ningú de nosaltres. Potser caldrà fer-ho amb un bon gintònic, que he après que la quinina ens reforçarà per la propera campanya. Però jo em beuré un bon got de ratafia de 41 herbes i després amb tota la tranquil·litat i la calma, després de la tempesta en aquest mar d’emocions, potser us escriuré la crònica de la batalla que ve, que aquesta va de debò i estic segur que tots ens en sortirem.
Força i salut!!
David Gràcia i Fonalleras és Metge del Servei d’Urgències de l’Hospital de Palamós.
Aquest és un article publicat originalment al blog “Covid-19, des de la trinxera”, de Metges de Catalunya.
