Anàlisi

L’atenció a la gent gran a Catalunya, un model a revisar

Un de cada tres morts a Catalunya de coronavirus residia en centres geriàtrics. Té aquest fet una relació directa amb el model vigent d’assistència a la gent gran? Al nostre país, l’esperança de vida en néixer ha augmentat fins a situar-se l’any 2018 a 86,03 anys per a les dones i a 80,48 per als homes. Aquesta es troba per sobre de la mitjana de la Unió Europa que es calcula al voltant dels 83,50 anys per a les dones i al voltant dels 78,3 per als homes. Aquest augment de l’esperança de vida es veu accentuat per la disminució de la taxa de natalitat que ha caigut a 8,4 naixements per a cada 1000 habitants.

És per això que vivim una situació d’envelliment on el 18,9% de la població es troba en la franja de més de 65 anys. Aquest grup d’edat és el principal destinatari de l’atenció sociosanitària, que comprèn el conjunt de serveis requerits per part de persones amb un grau reduït de capacitat funcional, física o cognitiva i que no poden portar a terme de manera autònoma les activitats bàsiques de la vida diària.

A Catalunya l’atenció enfocada a la gent gran s’articula principalment en tres recursos assistencials: els centres residencials, els centres de dia i els habitatges tutelats per a gent gran. Tant els centres residencials com els centres de dia s’adrecen a persones en situació de dependència però es diferencien en el fet que el primer és un servei d’acolliment residencial i el segon un servei d’acolliment exclusivament diürn.

Per últim, els habitatges tutelats són un servei d’acolliment alternatiu per a persones grans autònomes amb una situació sociofamiliar que no permet romandre a la llar. Aquests recursos per a la gent gran al mateix temps poden classificar-se d’acord amb la seva naturalesa jurídica: d’iniciativa pública (de naturalesa pública), d’iniciativa social (de naturalesa privada però sense ànim de lucre) i d’iniciativa mercantil (de naturalesa privada amb ànim de lucre).

Actualment l’empresa privada és el principal proveïdor del model residencial a Catalunya, ja que posseeix el 59% del total de places disponibles en establiments per a la gent gran, la segueixen els establiments d’iniciativa social amb el 24% de les places i per últim els establiments d’iniciativa pública que proveeixen el 17% del total de places disponibles. La demanda de places públiques és clarament superior a l’oferta, fet que produeix que els usuaris hagin d’optar per les iniciatives privada i concertada per tal de satisfer les seves demandes.

Durant molts anys, les necessitats del col·lectiu de la gent gran es veien cobertes a partir del model d’atenció residencial, tanmateix la millora de les condicions de vida i de l’autonomia d’aquesta població ha suposat que les preferències s’hagin transformat. Per a moltes persones grans, romandre a la seva llar és el seu principal desig però la manca d’alternatives existents dins del sistema alineades amb aquest model i l’elevat cost de contractar assistència privada dificulten que es compleixi. D’especial rellevància és també el fet que molts d’aquells que segueixen vivint a casa seva ho fan a partir d’una implicació enorme de les fonts informals de cures que procedeixen principalment de les dones de l’entorn familiar, sense rebre retribució econòmica a canvi.

Les preferències de la gent gran, el canvi en les característiques demogràfiques de la població, l’augment de la taxa de dependència i ara més que mai l’esclat de la Covid-19 posen en relleu la necessitat de repensar el model d’atenció a aquest col·lectiu.

L’assistència domiciliària és un àmbit rellevant de les polítiques de serveis socials i de salut però alhora aquesta no es troba totalment integrada en els sistemes institucionals actuals malgrat ser la primera preferència per a la majoria de la gent gran. Als països del sud d’Europa (model mediterrani), és a partir de la família i d’una intervenció mínima de l’Estat que es porta a terme aquesta tipologia d’assistència. L’atenció formal que s’ofereix als domicilis és molt residual i a mesura que les necessitats augmenten resulta del tot insuficient. Això difereix del model nòrdic que caracteritza a països com Suècia o Dinamarca on l’assistència domiciliaria ha sigut desenvolupada abastament i les preferències per aquest recurs juntament amb la necessitat de portar a terme una des-institucionalització d’aquestes cures ha estat reconeguda per l’Estat.

El factor clau és que l’atenció domiciliaria està integrada en una cultura que combina les idees d’accés universal als serveis amb les idees d’independència individual respecte a la família com a mitjà de finançament i cures. A mig camí entre el model mediterrani i el nòrdic, trobem el model continental de països com Alemanya o Àustria. En aquest model, l’atenció domiciliària recau en la família i en l’ajuda comunitària. L’Estat en aquest cas té un paper subsidiari que passa gairebé exclusivament per oferir suport a les famílies per tal que aquestes segueixin desenvolupant el rol de cuidadores.

La crisi de la Covid-19 ha evidenciat que el model català d’assistència a la gent gran ha quedat obsolet i que és imperatiu repensar-lo en la direcció de fer-lo més comunitari i centrat en les persones respectant la seva autonomia i les seves preferències. Es fa necessària una implicació major de les institucions públiques per tal que aquesta atenció domiciliaria passi de ser residual a la clau de volta d’un sistema més eficient i de millor qualitat, que atengui les necessitats de les persones tenint en compte, com ja s’ha dit, que existeix una majoria de gent gran que desitja romandre a casa amb el suport actiu d’un sistema formal de cures.

A més, un model d’aquestes característiques permetria alleugerir la càrrega que suposen les cures informals que porten a terme familiars directes o indirectes, normalment dones. Això reduiria els efectes negatius que aquest rol té sobre la salut de les cuidadores. És per tant l’hora d’incloure el debat de la reforma del model d’assistència a la nostra gent gran en l’agenda política i social de Catalunya.