Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Han passat cinc mesos des que, segons diverses hipòtesis, el SARS-CoV-2 va començar a expanir-se per Wuhan, a la Xina. El darrer dia del 2019 aquest país va reportar a l’Organització Mundial de la Salut el primer brot del nou coronavirus. La malalia que causa, la COVID-19, és ara una pandèmia mundial que ha obligat els equips sanitaris i científics a treballar a un ritme accelerat per trobar respostes a moltes preguntes.
La recerca, les dades i el temps aporten ja algunes veritats sobre el nou coronavirus: no és el mateix que la grip comuna, s’han trobat un medicaments que el pal·lia amb cert èxit i la contaminació té relació amb l’afectació del virus. Això no obstant, encara hi ha molts interrogants: com va arribar el coronavirus als humans, una hipotètica immunitat un cop passada la malaltia o la relació entre el clima i la Covid-19.
En aquest article es recullen algunes de les certeses i dels dubtes del nou coronavirus, la pandèmia que ha causat i la seva gestió.
Sabem: s’està investigant en tractaments que funcionen
Mentre no s’aconsegueix trobar la vacuna -un procés que s’espera, com a mínim, duri un any-, bona part dels esforços dels equips científics se centren a trobar un remei químic que pal·liï els efectes de la Covid-19. Encara és d’hora per confirmar la seva eficàcia total, però hi ha estudis que apunten a la utilitat de l’antiviral Remdesivir contra el nou coronavirus.
Un assaig clínic del NIAID, un centre adscrit als Instituts Nacionals de la Salut dels EUA, ha demostrat que els pacients que prenien aquest fàrmac, ideat per tractar l’Ebola, es van recuperar un 31% de dies abans que aquell que rebien un placebo. També podria reduir-ne la mortalitat: dins de la mostra, va morir el 8% que en prenia front l’11’6% que no.
Els “resultats preliminars” d’aquest estudi s’afegeixen als d’un altre estudi de l’Institut Nacional de Salut dels EUA que va confirmar que un ràpid tractament amb aquest antiviral experimental “va reduir significativament la malaltia clínica i l’impacte sobre els pulmons de macacos (…) infectats” amb el nou coronavirus. De moment, l’agència estatunidenca del medicament ja s’ha posat en contacte amb la farmacèutica que produeix el Remdesivir perquè estigui “disponible pels pacients tan aviat com sigui possible”.
Aquesta no és l’única possible teràpia contra el coronavirus. Un parell d’estudis -fets a la Xina i a França- apunten que principis utilitzats contra el reumatisme -la cloroquina i la hidroxicloroquina- podrien pal·liar-ne els símptomes. Tanmateix, aquesta possibilitat també segueix en fase d’assajos clínics i l’Agència Europea del Medicament ha fet una crida a no comprar-ne per tal de garantir l’abastiment pels pacients reumàtics i per les proves.
No sabem: la reacció del cos a una segona infecció
Durant la primera etapa de la pandèmia es va expandir la idea que aquella persona que ja hagués patit la infecció del nou coronavirus esdevenia immune. D’aquí va sorgir la idea, que va arribar a ser proposada pel president Quim Torra, d’un ‘passaport immunitari’ amb el qual aquell pacient que hagués superat la Covid-19 podria fer vida normal perquè ja no podia tornar-se a infectar.
També a causa de la creença de la immunitat va haver-hi països -com el Regne Unit en un primer moment- que van cercar la immunitat de grup en lloc d’escollir un confinament. Segons aquesta tesi, en un primer moment es deixava campar el virus per la societat fins que una bona part l’hagués superat i ja no tingués, més endavant, tanta capacitat d’expandir-se. En la mateixa línia, la Comunitat de Madrid va aplicar un tractament experimental de transfusió de sang de persones recuperades a d’altres encara malaltes.
Amb tot, la idea dels ‘carnets d’immunitat’ ha anat perdent força amb el pas dels dies: l’OMS va desaconsellar-los perquè “no hi ha evidència que la gent recuperada de la Covid-19 tingui anticossos que els protegeixin d’una segona infecció”. Un grup d’experts de la Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Higiene (SEMPSPH) també es va posicionar en contra del ‘certificat serològic’ per la “manca d’evidència científica clara” i per evitar “fomentar la discriminació o l’estigma”.
Amb tot, no és descartable que un cos que hagi superat la malaltia estigui més ben preparat per tornar-ho a fer més endavant, com succeeix amb altres patologies. De fet, la SEMPSPH reconeix que aquests ‘carnets’ “no es poden descartar en una situació com l’actual”, però matisen que només s’hauria de fer “un cop es disposi d’evidència científica suficient”.
Sabem: no és el mateix que la grip comuna
En un primer moment, quan la Covid-19 era encara una malaltia llunyana i semblava aïllada a la Xina, es va escampar la idea que aquesta malaltia era molt similar a la grip comuna estacional. És cert que les mesures de prevenció són les mateixes (excepte per la vacuna), i la forma de propagació i els símptomes són similars: febre, tos, dolor muscular, fatiga… Només la dificultat respiratòria i la pèrdua del sentit del gust, en alguns casos, són trets diferenciadors de la Covid-19.
Però la gran diferència entre les dues malalties, i que es va subestimar a l’inici de la pandèmia, és la capacitat contagiosa del nou coronavirus. La taxa de contagi de la grip estacional se situa al voltant de l’1’3, mentre que la Covid-19 va arribar a una taxa del 7 a casa nostra. Actualment, es troba al voltant de l’1.
També la mortalitat és un valor diferencial. Si bé és una xifra que s’ha d’agafar amb cautela perquè no es coneix el nombre real d’infectats, l’OMS va xifrar la taxa de mortalitat del nou coronavirus entre el 3 i el 4% a principis de març, però les dades reportades pel Ministeri de Sanitat d’Espanya són superiors al 10%. Per altra banda, la taxa de la grip comuna a l’estat espanyol va ser de l’1’2% la darrera temporada.
No sabem: el nombre exacte de morts i d’infectats
Durant el transcurs de la pandèmia els estats -i, fins i tot, les entitats territorials que els componen- han canviat la forma de valorar què es determinava com un cas positiu de Covid-19. O, millor dit, s’ha alterat el criteri per determinar qui s’havia de fer el test de la malaltia. En aquest sentit també és rellevant la manca de proves, un dels factors claus en aquesta pandèmia a molts estats. Per exemple, Catalunya aporta des de fa algunes setmanes la dada de pacients sospitoses: aquelles persones que els sanitaris consideren podrien tenir la Covid-19 però no s’han pogut testar.
La manca de certesa respecte dels casos positius fa dubtar sobre quantes persones han mort per Covid-19. Algunes comunitats autònomes d’Espanya, entre les quals Catalunya, reporten des de fa alguns dies una xifra de decessos més àmplia, en la qual s’inclouen tots els èxitus excepte els que tenen una altra causa clara (càncer, accident de trànsit, assassinat, etc.). Altres comunitats, així com molts estats del món, només aporten les xifres de persones mortes que, prèviament, havien donat positiu al test. Amb tota probabilitat, això crea un desfasament entre les morts reals i les reportades.
La manca d’una xifra exacta -o el més precisa possible- de persones infectades i mortes a causa de la Covid-19 pot alterar significativament altres estadístiques importants per l’estudi de la malaltia i la gestió de la pandèmia, com són la taxa de mortalitat o la Ro (nombre reproductiu bàsic).
Sabem: que no va ser creat a un laboratori
Gairebé tan aviat com la pandèmia va començar a expandir-se arreu, van sorgir nombroses teories conspiratòries sobre l’origen del virus. Una d’aquestes assegura que el nou coronavirus, el SARS-CoV-2, va ser creat a consciència en un laboratori xinès. Concordaria amb aquesta idea el fet que a Wuhan, focus inicial de la malaltia, hi ha una instal·lació biològica de nivell 4 (P4), és a dir, que pot treballar amb agents infecciosos perillosos. Aquesta tesi va secundada pel canal de televisió conservador Fox News, que va acusar el govern xinès d’ocultar i manipular la informació.
Amb tot, no hi ha cap evidència científica al respecte. Al contrari, diversos membres de la comunitat mèdica han descartat aquesta hipòtesi. Per exemple, un estudi publicat a la revista Nature Medicine conclou que la seva anàlisi “mostra clarament que el SARS-CoV-2 no és una construcció de laboratori ni un virus manipulat a propòsit”. El viròleg australià Edward Holmes també va negar l’opció de la creació en un laboratori en un article publicat a la Universitat de Sidney.
No sabem: l’origen exacte del virus
Des de l’inici de la malaltia els animals han estat al punt de mira: especialment els ratpenats. La causa és que els coronavirus són un tipus de patògens que causen malalties zoonòtiques, és a dir, que passen dels animals a l’ésser humà. Sense anar més lluny, un estudi recent va trobar en una mostra de ratpenats sis tipus diferents de coronavirus, dels quals cap és el que causa la Covid-19.
Així, es creu que el SARS-CoV-2 va passar d’un animal a un humà en un dels mercats d’animals vius que existeixen a Wuhan. Això no vol dir que el ratpenat fos l’agent que passés el virus al pacient 0 -el primer que es va infectar i que la Xina encara no ha estat capaç de trobar, si bé han donat amb el pacient 1-, sinó que un altre animal podria haver fet de portador.
El biòleg i viròleg Edward Holmes explica que “els coronavirus com el SARS-CoV-2 són comunament trobats en espècies silvestres i freqüentment salten a altres hostes”. Assegura que el virus que causa la Covid-19 guarda similituds amb un virus de ratpenat, però recorda que també s’han trobat virus similars al SARS-CoV-2 als pangolins.
Sabem: que la contaminació hi té un impacte
La Covid-19 ha reduït, de forma puntual, la contaminació a les grans ciutats per la disminució de la mobilitat laboral i social que bona part de la població s’ha vist obligada a fer. Més enllà d’això, un estudi de la Universitat de Harvard ha demostrat que la ciutadania de zones amb més pol·lució està més exposada a morir pel nou coronavirus.
El treball ha analitzat la relació entre l’exposició a les partícules en suspensió de menys de 2’5 micres (PM 2’5) i la taxa de mortalitat a causa de la Covid-19. En efecte, han trobat una relació que demostra que la població estatunidenca més exposada a les PM 2’5 té una probabilitat de morir a causa del nou coronavirus superior a la de zones menys contaminades. En concret, el creuament de dades revela que un augment d’un micròmetre de partícules de PM 2’5 per metre cúbic d’aire comporta un 15% més de probabilitat de morir per la Covid-19.
L’equip científic assegura que els “resultats són estadísticament significants i sòlids per a anàlisis secundaris” i recorda “la importància de fer complir les regulacions existents de contaminació de l’aire per protegir la salut humana durant i després de la Covid-19”.
No sabem: la relació exacta entre el clima i el virus
S’està dedicant recerca a esbrinar si hi ha una relació entre la incidència i capacitat de contagi del virus que causa la Covid-19 i el clima, especialment la temperatura. Existeix la hipòtesi que un clima més càlid disminueix la propagació del SARS-CoV-2.
A finals d’abril l’epidemiòleg Fernando Simón, cap del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries espanyol, va reconèixer que “és una hipòtesi que cada cop té més suports”. Tanmateix, va recordar que “quan parlem d’hipòtesi podem equiparar-ho a creences”. En qualsevol cas, hi ha virus que efectivament tenen una estacionalitat marcada i una menor incidència als mesos més calorosos.
Al fet que les regions del sud d’Espanya i d’Itàlia -més càlides- hagin tingut menys incidència que les del nord, s’hi sumen alguns estudis recents que apunten en la línia d’afirmar la hipòtesi: el Servei Meteorològic de Catalunya i l’Hospital Clínic han identificat la franja d’entre -3ºC i els 15ºC com l’òptima per l’expansió major del virus. A partir dels 15ºC, segons aquesta anàlisi, “la capacitat de resposta comença a disminuir clarament i per sobre dels 20ºC la resposta de l’expansió decau a la meitat”.
El servei meteorològic espanyol i l’Institut Carlos III també han trobat indicis d’una correlació entre condicions climàtiques i l’expansió del nou coronavirus. Asseguren que hi ha més afectació a les zones amb menys temperatura mitjana i apunten, citant un estudi xinès similar, també a la incidència de la humitat: “Les altes temperatures i l’alta humitat redueixen significativament la transmissió i propagació del virus”. Tanmateix, la recerca encara no és prou consistent i l’existència d’altres factors rellevants com la mobilitat social impossibiliten donar per feta la relació entre el clima i l’afectació de la Covid-19.
Sabem: el confinament és útil per aturar-ne la propagació
Les dades no donen lloc a dubte: el confinament ha fet baixar la taxa de propagació del nou coronavirus. Amb el confinament obligatori la mobilitat ciutadana ha arribat a disminuir en un 90% i la capacitat del virus de passar de persona en persona ha frenat.
En efecte, la transmissibilitat del virus, mesurable amb l’índex reproductiu bàsic (Ro), ha baixat en poques setmanes del 7 a l’1 a Espanya. És a partir d’1, quan una persona n’infecta de mitjana només una altra, que es considera que una malaltia infecciosa comença a estar sota control. La utilitat del confinament total com a mesura per frenar els contagis queda clara amb els resultats d’un estudi de Fedea que assegura que si el confinament s’hagués dut a terme el 7 de març, una setmana abans, el nombre de casos d’infectats pel nou coronavirus a Espanya s’hauria reduït en un 62’3%.
Això no obstant, el confinament dràstic no és l’única mesura per frenar la propagació del nou coronavirus ni necessàriament la més confortable per la ciutadania. Altres estats no han fet ús del confinament total de la població i també han aconseguit frenar i fer baixar la corba de contagis amb èxit. És l’estratègia que va seguir Corea del Sud: fer tests massius i confinar els contagiats mentre la resta de la ciutadania pot continuar fent una vida relativament normal amb mesures d’higiene especials i distanciament social.
No sabem: si hi haurà nous brots o una nova soca
Aquesta és, probablement, la incògnita que més preocupa tota la societat. El temor a un nou brot, especialment ara que es comencen a aplicar mesures de relaxament del confinament i prèviament amb la incorporació de treballadors no essencials, és compartit per la comunitat mèdica i la resta de la ciutadania.
En efecte, totes les veus expertes apunten que els rebrots existiran. L’informe dirigit per l’epidemiòleg Oriol Mitjà, destacat membre de la gestió de la pandèmia a Catalunya, demana considerar “la possibilitat d’escenaris futurs amb relació a l’estacionalitat i els possibles rebrots”. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, també va assumir en una de les seves darreres intervencions que hi haurà nous rebrots.
Les particularitats del nou coronavirus indiquen, gairebé sense dubtes, que hi haurà nous pics similars al viscut a entre el març i l’abril fins que la pandèmia no estigui totalment eradicada i es disposi d’un tractament i/o una immunitat induïda per una vacuna. La gran incògnita és on es podria donar aquest rebrot, quan i amb quins nivells. També existeix la possibilitat que el virus muti en forma de noves soques, cosa que podria complicar-ne la gestió futura.
En qualsevol cas, la hipòtesi de nous rebrots obliga a posar l’atenció en la recerca i investigació -per conèixer al màxim possible el virus- i en un sistema sanitari ben dotat i protegit per tal de poder fer-ne front.
No sabem: si ha col·lapsat el sistema sanitari
Un cop superat el pic de la pandèmia, s’ha generat un debat sobre si el sistema sanitari va col·lapsar a casa nostra. A Espanya no s’ha viscut la imatge d’altres països on la saturació hospitalària ha estat tal que els malalts de Covid-19 han mort a les seves cases sense possibilitat de rebre atenció sanitària ni, després, poder gestionar adequadament els cadàvers. Això no obstant, és probable que persones que viuen soles hagin traspassat a casa amb la malaltia sense haver rebut cap cura mèdica.
A més, cal recordar que dins dels mateixos equipaments sanitaris s’han fet adaptacions per tal de disposar de més llits per malalts crítics i, en alguns casos puntuals, s’han hagut d’habilitar hospitals de campanya o ampliacions temporals. A això cal sumar-li les ampliacions temporals de plantilla -amb estudiants de Medicina i Infermeria- i les jornades ampliades de l’equip habitual.
Així les coses, el sistema sanitari català i l’espanyol en el seu conjunt han demostrat una bona flexibilitat i capacitat d’adaptació a la pandèmia. Aquesta, però, no hauria estat possible sense els reforços esmentats. A més, encara és d’hora per saber quin serà l’abast de les properes onades del coronavirus al nostre sistema sanitari.
