Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Anna S. Vanesyan, cirurgiana, ha assistit impotent des de casa seva al col·lapse del sistema sanitari. En cap moment durant les fases més greus de l’epidèmia, ni tampoc davant la saturació d’hospitals i centres, aquesta doctora armènia especialitzada en senologia ha pogut regularitzar la seva situació, inclús després que Sanitat flexibilitzés l’homologació de títols de professionals sanitaris immigrants.
Espanya, com molts països europeus, necessita personal sanitari. La crisi no només ha manifestat aquesta urgència, sinó que a més a més, obre una reflexió sobre el procés burocràtic que molts d’aquests professionals realitzen. Per exemple, el ministre d’universitats, Manuel Castells, va anunciar que ja s’havien convalidat 550 títols de metges i infermeres, gairebé la meitat de les 1.083 homologacions registrades l’any 2020. Hem de viure situacions tan greus com les actuals per adonar-nos del capital humà i professional que tenim? Si requerim personal sanitari, i pensem en futures epidèmies, no hauríem d’agilitzar la tramitació i flexibilitzar aquests tràmits?
Segons el Ministeri de Sanitat, durant l’examen MIR 2020, es van admetre 16.176 candidats, dels quals, 3.996 eren metges estrangers de més de 61 països. La majoria d’aquests professionals provenen d’Amèrica llatina. Tanmateix, existeixen altres col·lectius de personal sanitari desapercebuts. És el cas dels professionals sanitaris rus parlants. Molts d’ells tenen títols universitaris, inclús especialitats que exigeixen anys d’intensa formació.
I d’altres, fins i tot s’han vist obligats a deixar els seus alts llocs de treball per motius polítics. “El meu marit, rus, però d’origen tàrtar, estava sent perseguit per raons polítiques. Va ser amenaçat. Jo sóc d’Armènia. Malgrat estar casada amb un ciutadà rus i tenir un fill de nacionalitat russa, em van fer fora del país. Van començar a denegar-me els papers de residència i vaig perdre la feina. Molts pacients es van quedar sense seguiment”, explica Anna S. Vanesyan. “A Rússia treballava com a cirurgiana en senologia. La meva especialitat està en els camps de la reconstrucció mamària en pacients amb càncer de mama. També, era directora d’una clínica privada oncològica”. I afegeix: “Amb moltes dificultats vam arribar aquí i van demanar asil. El juliol farà 5 anys”.
Una experiència similar és la de Zarina Petrosian, farmacèutica de professió. Va arribar a Espanya el maig de 2017. “El meu marit és òptic i treballava a Rússia. Jo era gerent de farmàcia. Teníem una bona situació econòmica. Però, davant l’horitzó polític i de les expectatives del país, i també pel futur dels nostres fills, vam decidir venir a Espanya i deixar Rússia”.
Quan arriben aquí, molts d’aquests professionals rus parlant es veuen abocats a un procés burocràtic lent i pesat, llarg per si mateix. A més, se’ls afegeix la dificultat de l’idioma. “Mentre començava a tramitar tots els papers, em preparava per a l’examen DELE nivell B2, el diploma d’espanyol”, recorda Anna S. Vanesyan. “Un cop superat, vaig presentar l’any 2016 els papers per homologar el meu títol. Un any després, el vaig rebre”. Però aleshores, explica, començava el més difícil: tramitar el permís de residència.
Per aquesta raó, Anna S. Vanesyan necessitava tres requisits: una estada a Espanya de com a mínim 3 anys, absència d’antecedents criminals i possessió de contracte de treball o un pla de negoci. En aquest últim punt, sorgeix un problema que il·lustra la contradicció de la gestió administrativa, un cercle kafkià. “Per tenir una feina, necessites el permís de residència. Però, per tenir un permís de residència, cal un contracte de treball”, explica Zarina, que ha enviat més de 20 currículums a farmàcies. Mentre espera, no perd l’esperança. Zarina confessa: “vull treballar, pagar impostos i fer alguna cosa per aquest país i els seus ciutadans”
Davant la contradicció del procés, Anna S. Vanesyan va decidir dissenyar un pla de negoci, una via diferent per obtenir el permís de residència. “Em vaig formar a Barcelona Activa durant 4 mesos, vaig escriure un pla de negoci sobre una consulta en senologia, que va ser aprovat. Més de 50 pàgines. Alhora, esperava que el COMB em donés d’alta com a col·legiala”
Va ser col·legiada l’agost de 2019, després de presentar la informació addicional relacionada amb la seva fugida a Rússia. Tanmateix, necessitava presentar el seu projecte per obtenir el permís de residència. Li van denegar. Motiu? “Em van demanar un certificat addicional del banc per avaluar ingressos. Com són limitats, perquè no puc treballar, al·leguen que puc esdevenir un cost per a la societat”. I afegeix: “és clar que tenim dificultats. Per això vull treballar”. Anna S. Vanesyan està reclamant.
Mentre espera obtenir el permís, durant l’epidèmia, aquesta doctora i cirurgiana d’Armènia, va contactar amb hospitals per oferir la seva experiència de més de deu anys, malgrat que fos “com a voluntària, sense voler contracte ni sou. Volia una oportunitat de sentir-me útil”. Però, dins d’una successió de correus i missatges, la seva proposta voluntària d’ajuda es va perdre en un cercle kafkià de peticions repetides de documentació que Anna S. Vanesyan, ja havia justificat.
Amb menys complexitat, però amb el mateix resultat, una altra doctora i cirurgiana ucraïnesa, la Daria, va rebre del Ministeri d’Educació, un avís per agilitzar la seva documentació davant del col·lapse del sistema sanitari. Però, “finalment, em van escriure al·legant que cali afegir més documentació”. Daria, amb permís de residència com a estudiant, treballa actualment de farmacèutica. Pendent d’homologar el seu títol i sense ser col·legiada, persisteix en la tramitació de la seva documentació.
Si cada cop hi ha una demanda més urgent de professionals de la salut, quan es preveuen possibles pandèmies futures en un món ja globalitzat, no cal flexibilitzar els tràmits d’aquests sanitaris amb experiència i formació? Anna S. Vanesyan persisteix: “Barcelona va ser un amor a primera vista. La meva vida és aquí, amb la meva família. I sentint-me doctora. Des de petita volia ser doctora, no puc imaginar una altra cosa”. Un repte més per superar la crisi.
