Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’anomenada psicologia positiva ens posa en guàrdia que la ment humana té una irrefrenable tirada pel negatiu. Iniciada en la dècada de 1990 per Martin Seligman i continuada per l’impronunciable Mihály Csíkszentmihályi (aquí es pot sentir la pronunciació) i el molt esclaridor Jonathan Haidt, se centra en l’estudi científic del benestar psicològic i tota una sèrie d’aspectes positius, des de la creativitat i l’humor fins a la saviesa o la mateixa felicitat. Aquesta branca de la psicologia ve a ser el contrapunt d’una llarga història centrada en l’estudi de les bases neuronals –i els possibles remeis– de la depressió, l’ansietat, l’estrès i altres dimonis i patologies mentals. Pretén comprendre i impulsar la positivitat davant la constatació que el dolent i amenaçadora campa a pler per la ment i és més forta que el bo. Aquest principi, denominat biaix de negativitat, condiciona per a bé i per a mal la nostra vida.
El biaix de negativitat pot semblar un llast biològic, però té ple sentit evolutiu. La hiperreactivitat cerebral automàtica (més ràpida que la presa de decisions conscient) és el que ens permet salvar la vida davant qualsevol potencial amenaça, encara que sovint siguin falses alarmes (per exemple, quan saltem en la butaca davant l’aparició imprevista en una pel·lícula d’un ganivet o una serp, o ens canviem de vorera perquè s’acosta un desconegut en la nit). Al cervell li falta un sistema similar per a reaccionar davant allò bo i plaent, perquè no ens va la vida en això. El que el negatiu prevalgui sobre el positiu en la ment és el que fa que el dolor per una pèrdua econòmica sigui major que el plaer d’un guany i que les emocions que suscita una mala notícia siguin més fortes, persistents i difícils d’inhibir que les bones notícies.
El periodisme s’alimenta de la natural inclinació humana al dramatisme implícita en aquest biaix de negativitat. El bo, la qual cosa funciona, la beneïda normalitat mai és notícia. L’epidemiòleg suec Hans Rosling, cèlebre per les seves espectaculars xerrades TED amb estadístiques sobre el progrés dels països, ha estudiat durant dècades la infundada visió negativa que tenim els occidentals del mal anomenat món en vies de desenvolupament. El comú de la gent creu que en el món hi ha més morts violentes, menys nenes escolaritzades, taxes de vacunació més baixes, menor accés a l’electricitat i a internet, més espècies en perill d’extinció… de les quals realment hi ha. I atribueix aquest instint de negativitat, com l’anomena, a la desmemòria sobre el nostre passat, al sentiment que mentre les coses estiguin malament és inhumà reconèixer que milloren i a la imatge distorsionada que transmeten els mitjans de comunicació i els activistes.
L’instint de negativitat de Rosling i el biaix de negativitat dels psicòlegs positius vénen a referir-se a un mateix i recent troballa de la neurociència. Al rebuf d’aquest coneixement científic, hi ha certament tota una psicologia pop que pot distorsionar les coses i extreure píndoles d’autoajuda amb més o menys base científica, però això no invalida l’existència comprovada d’aquesta ràpida, tenaç i natural resposta humana davant el dolent i les males notícies. Com ocorre amb tot l’humà, hi ha una gran variabilitat entre persones en l’escala optimisme-pessimisme, que té una forta base genètica (és el que Jonathan Haidt denomina “loteria cortical”, en al·lusió al còrtex frontal del cervell). En aquests temps de pandèmia, podem apreciar de manera clara no sols fins a quin punt està present el biaix de negativitat sinó també la variabilitat de respostes entre persones.
