Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa pocs dies la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (MfiC) feia públics els resultats d’una enquesta realitzada a gairebé un centenar de metges que responien a qüestions relatives a la seva visualització de la situació assistencial de l’atenció primària i comunitària (APiC) catalana en el període immediatament anterior a la pandèmia i durant aquesta. Amb independència de la representativitat última de l’enquesta penso que cal comentar algunes de les preguntes i respostes dels participants, ja que ens poden donar pistes sobre els problemes que pateix l’APiC des de fa temps i també sobre alguns dels canvis que caldria introduir-hi per corregir-los.
A la introducció de les dades de l’enquesta s’afirma que els professionals han hagut de fer front amb altes dosis d’improvisació als nous problemes plantejats per l’assistència i que, afortunadament, se n’han sortit gràcies a la utilització de grans dosis de talent i imaginació, el que es podria traduir en termes pràctics en una alta capacitat per construir de forma autònoma canvis estructurals i organitzatius essencials sense haver d’esperar les instruccions de “l’autoritat competent”. El mèrit d’aquest èxit és encara major si pensem en la manca d’autonomia habitual de la gestió dels centres i equips. Els responsables polítics i gestors haurien de prendre bona nota i esforçar-se més en la cerca de dissenys que facilitin una major autonomia i descentralització en l’APiC.
Pràcticament la totalitat dels enquestats tenen clara la prioritat que cal donar a la implantació de les noves tecnologies en els centres d’atenció primària. També en aquest camp els responsables polítics han d’assumir que cal potenciar les dotacions, però no amb l’objectiu de transformar gairebé la majoria de les visites presencials en virtuals si no per generar un nou equilibri d’ambdues modalitats com base d’un model assistencial modern i facilitador de la participació de tots els professionals dels equips en els processos d’atenció individual i comunitària. El contacte presencial és inherent a l’APiC i no pot ser infravalorat.
Un poc menys del setanta per cent dels metges de família participants pensen que l’assistència que practicaven abans de la pandèmia era sobretot passiva en contraposició a la proactivitat exigida per aquesta. El fet que no sigui la totalitat dels metges el que visualitzi aquesta passivitat assistencial cal posar-lo en relació amb l’existència d’un nucli minoritari però significatiu de col·legues que pensen que ja fan tot el que cal atenent les demandes dels pacients que vénen a les seves consultes i que no es troben dins les seves responsabilitats actuacions dirigides a altres àmbits diferents del clínic, per exemple, les de caràcter comunitari. Cal evidenciar que, en el context actual de manca d’efectius i recursos, ja és un mèrit prou important fer únicament assistència de qualitat a les consultes, però cal no oblidar la necessitat de promoure canvis culturals, estructurals i organitzatius en l’àmbit professional que expandeixen una visió més comunitària de l’atenció primària al nostre país.
En el punt que coincideix la pràctica totalitat dels metges de família participants és en conceptualitzar la pandèmia com una oportunitat immillorable per abordar els canvis pendents de l’APiC. Sembla obvi que la COVID19 ha tensat les costures dels sistemes sanitari i social i ha deixat a la vista de tothom (esperem que també dels responsables polítics) les mancances acumulades al llarg de més de dues dècades d’infravaloració d’aquests elements nuclears de l’estat del benestar. Cal que els que tenen capacitat de decisió posin en marxa els canvis pendents i amb les dotacions de recursos necessàries. Ja he perdut el compte de la quantitat d’anys que fa que múltiples plans de reforma de l’APiC de Catalunya dormen en els calaixos de l’administració.
La major part dels metges de família també coincideixen en valorar negativament la persistència de problemes la solució dels quals es reivindica també des de fa molts anys: burocràcia laboral i d’altres orígens, disponibilitat de materials i tecnologia (proves diagnòstiques i autoprotecció durant la pandèmia). En fi, una lletania que seria interminable.
Vull finalitzar aquesta reflexió sobre aquestes visions dels metges de família de Catalunya amb una nova crida a les autoritats polítiques del nostre país perquè no deixen passar aquesta nova oportunitat per atendre, amb mentalitat innovadora i recursos suficients, les demandes ja gairebé seculars de l’APiC.
