Tres mesos després de l’esclat del coronavirus, ningú a Espanya sap amb certesa quantes persones han mort en el focus més letal de la pandèmia: les residències de gent gran. El Ministeri de Sanitat continua sense oferir una fotografia del que ha passat en els centres mentre els que ho van viure en primera persona -a la mateixa pell, per ser residents o treballadores, o a l’aliena (però propera), en el cas de familiars- intenten desmanegar el cúmul d’ombres que plana sobre l’atenció que es va donar a la gent gran ara que les residències comencen a respirar. Els casos han baixat, amb el descens generalitzat a Espanya, tot i que continua havent contagiats i aïllats.
“Anem filant ara, després de tot aquest temps, encaixant les peces i construint un relat de què va passar amb el que sabem ara, que no era el que sabíem fa tres mesos”, assumeix Rosana Castillo, filla d’una resident que va morir a mitjans de març al centre madrileny de Muntanya Bella. Aquesta residència s’ha convertit en un trist símbol de l’epidèmia. Va ser la primera on els morts es van acumular de cop davant la passivitat de Govern d’Isabel Díaz Ayuso. 17 morts en quatre dies. Era 15 de març.
A aquest centre li van seguir centenars a tot Espanya on les morts van començar a gotejar sense fre. 14.539 persones han mort en geriàtrics en els últims tres mesos amb coronavirus o símptomes de la malaltia, segons les dades aportades, amb el seu propi sistema, per cada comunitat autònoma. Són més de la meitat dels morts a Espanya fins al dia d’avui. Els percentatges són especialment aguts a Aragó (89%), Castella i Lleó (76,9%) o Madrid (68,7%). Cantàbria i Astúries registren proporcions també molt grans, per davant de Madrid, però la incidència va ser molt més petita. És a dir, els pocs morts -en comparació amb la resta de regions- es van concentrar en aquests punts negres.
Només Castella i Lleó, Navarra, Extremadura i Catalunya separen els confirmats dels sospitosos. Els segons no s’han inclòs en el còmput global. Si se sumen el nombre de morts ascendeix a 18.245.
El Ministeri de Sanitat demana cada setmana les xifres als governs autonòmics des de fa dos mesos però no ha fet públic cap balanç unificat i tampoc dóna una explicació oficial al motiu de la demora. Preguntat per aquesta qüestió, el ministeri al·ludeix al fet que “tal com ha explicat el ministre, Salvador Illa, les dades s’han sol·licitat a les CCAA i quan es disposi de tots ells i s’hagin analitzat es donaran a conèixer”, afirma sense aportar més detalls. No se sap si hi ha governs autonòmics que no han aportat aquests números, si hi ha un problema amb ells, si no ha estat possible homologar, si hi ha alguna altra raó per decidir no comunicar aquestes xifres que són una demanda constant en cada roda de premsa del ministre.
Mentrestant, la Fiscalia té sobre la taula 176 denúncies de familiars, 82 de residències de Madrid, que han deixat amb dubtes i por, diuen, un tros de la seva vida en mans de la Justícia. 22 d’elles ja s’han remès als jutjats, segons les últimes dades del Ministeri Públic. Maria Jesús Valera va presentar costat d’una altra vintena de famílies una querella col·lectiva contra el Govern d’Isabel Díaz Ayuso que ha estat elevada a Tribunal Suprem, perquè la presidenta regional és aforada. “M’he sumat perquè al meu pare no li va traslladar a l’hospital. Va emmalaltir en tres dies de molta gravetat. Parlem un divendres amb ell i diumenge la residència trucar a la meva germana per dir-nos que el metge estava demanant el trasllat a l’hospital Doce de Octubre però no podia realitzar-se. Va morir amb morfina a la residència”, explica.
Els protocols restrictius, que van bloquejar el trasllat de majors als hospitals i han obert un esvoranc al Govern de Madrid, eren coneguts per les famílies. No perquè tinguessin el document, sinó perquè els metges dels centres es van dir per telèfon, quan els seus familiars van emmalaltir: els hospitals no els acceptaven. A la pàgina de Facebook d’una de les residències intervingudes per la Comunitat de Madrid, la Casaquinta de Ciempozuelos, encara es pot llegir l’avís que van donar als familiars el dia 23 de març: “L’hospital de Valdemoro, per la seva pròpia saturació, no accepta cap derivació de la residència i els mitjans amb què comptem són inexistents, com ja sabeu”. El missatge recorda que en aquest moment tenien a 50 persones aïllades, que havien hagut ja diversos morts, però sense poder confirmar que es tractava de coronavirus, ja que no hi havia proves PCR. En els deu dies anteriors a la publicació del text l’única ajuda que havien rebut havia estat 520 màscares i la desinfecció de l’Exèrcit, revela aquesta petita hemeroteca.
Valera va repassant les dates de memòria i relata fases de “dolor i de culpa que et destrossen la vida”. “Pensar si vas fer bé, malament, si vas poder fer més … Hi ha moltes famílies trencades. Eren gent gran, comptàvem que podien morir, el problema és la forma en què han mort. Aquest ha estat el mal”, resumeix. La seva querella es dirigeix també contra el director de la residència del seu pare, DomusVi-Usera, per adoptar tarda, segons Valera, les més elementals mesures de protecció. “Fins al dia 18 de març la residència ens va dir que estaven lliures de COVID i que les mascaretes o qualsevol altre material de protecció no eren necessaris”, assegura.
En aquest moment ja començaven a esclatar els primers brots en centres sociosanitaris madrilenys . 14 van ser intervinguts per l’administració i més de 200 van començar a rebre suports puntuals de centres de salut i hospitals. Però van haver de passar molts dies des que es va anunciar que “pràcticament tots els centres” estaven medicalitzats, al març, fins que van aparèixer sanitaris aliens al centre en els geriàtrics. Una setmana després la situació es va reproduir a Barcelona: Desenes de morts en pocs dies i hospitals saturats als quals es derivava mínimament a la gent gran. La Xunta de Galícia d’Alberto Núñez Feijóo (PP) va indicar en un moment que no es derivessin persones amb dependència severa o gran dependència. A Castella i Lleó, també molt colpejada per l’epidèmia, hi va haver igualment una ordre directa durant el pic de contagis per no traslladar als residents, com va revelar eldiario.es, i els centres es van veure superats.
Un dels treballadors d’aquests geriàtrics, que vol romandre en l’anonimat, ha retret que en els pitjors moments se’ls acusés de deficiència en els serveis i falta de professionalitat, tant en mitjans de comunicació com per part dels polítics. “En aquests moments el que nosaltres teníem era desesperació, perquè hi havia 200 fronts oberts, manca de material … No sabíem utilitzar ni estàvem preparats. Nosaltres només servim per cuidar, no per curar, això és una competència de Sanitat”, lamenta. “En aquestes setmanes a la nostra consciència estava fer el què fos per salvar persones, hem treballat fins a l’extenuació i ens robaven el personal o senzillament no hi havia perquè estava de baixa. Hem plorat molt”, subratlla.
Paracetamol i morfina
Empleades, directores de residències i les patronals que agrupen les empreses gestores -és un sector privatitzat a tot Espanya- han denunciat en aquests mesos que l’organització sanitària els va deixar a l’estacada en els pitjors moments, quan no disposaven de material mèdic per atendre correctament als usuaris.
Àngels, Tècnic Auxiliar d’Infermeria (TCAI) a la Gran Residència de Madrid, porta els seus propis comptes. Fins al febrer en el centre, que és el més gran de la Comunitat de Madrid, morien entre quatre i cinc usuaris al mes. Entre març i maig van morir 100, “no sabem quants de coronavirus; calculo que 80 i escaig”. Compte que aquí tot va ser un caos aproximadament fins al 6 d’abril, quan va intervenir l’UME “i a partir d’aquí van ser una mica millor les coses. Es va distribuir als residents, es va desinfectar, es va separar. Vam ser abans com pollastre sense cap”. La residència “no està preparada per a cures pal·liatives, no tenim preses d’oxigen. Generalment morien aquí si no donava temps al trasllat. Amb la COVID-19 no manaven ambulàncies, receptaven antibiòtics i paracetamol”, assegura.
“El que van fer va ser posar a un sistema que no està preparat per a una crisi sanitària en primera línia d’una pandèmia i sense protecció ni test per fer als residents. Ens van deixar sols”, destaca Cinta Pascual, presidenta del Cercle Empresarial d’Atenció a persones (CEAP). Descriu la situació com un “horror” i un “infern” malgrat les “trucades d’auxili” que des del sector assegura que es va fer al Govern i a les comunitats i així ho va explicar al Congrés dels Diputats el passat divendres: “Ens hem sentit abandonats per tot el món, no importa el partit polític”.
A Madrid la situació ha estat especialment visible per l’alt nivell d’incidència del coronavirus, per la saturació dels hospitals i perquè l’assumpte ha ocasionat una gran crisi de Govern que ha tret a la superfície converses i correus entre els responsables de Sanitat (PP) i Polítiques Socials (Ciutadans) en un campi qui pugui. Els intercanvis demostren que el protocol, que la presidenta va dir que mai es va enviar i el conseller de Sanitat va assegurar que va arribar per error als geriàtrics, es va aplicar a l’almenys durant el temps en què els hospitals estaven desbordats i els triatges -la selecció de pacients- era salvatge.
El president de la Societat Espanyola de Geriatria, José Augusto García Navarro, va emetre dilluns un comunicat que defensava l’actuació de la Conselleria de Sanitat. “Quan a un resident se li ha intentat gestionar a la seva residència ha estat perquè la derivació a l’hospital no li anava a proporcionar un benefici en el seu pronòstic vital. Cal recordar que en el període més virulent de la pandèmia la situació dels hospitals era “de guerra”: hospitals que havent augmentat el nombre de llits en un 30% tenien més de 200 pacients pendents per ingressar a planta, esperant en els serveis d’urgència; unitats de cures intensives que havent incrementat la seva capacitat en un 400% estaven tensats al màxim per tenir capacitat d’atendre a pacients que molt probablement es beneficiaria del tractament en aquest tipus d’unitats”, argumenta García Navarro, que considera que “s’ha malinterpretat el sentit dels protocols”.
Des de la patronal de residències privades, Cinta Pascual admet que es van produir derivacions, però “molt puntuals” i apunta el determinant que va ser comptar amb un sistema sanitari al límit en alguns territoris, però al mateix temps censura que els protocols “marquessin un perfil de persones que, si el teu els llegeixes, són les que tenim nosaltres. Ens van deixar fora”.
“Com estem tan abandonades?”
A Victoria (nom fictici) se li arremolinen els records quan intenta detallar el que la pandèmia ha deixat al seu pas en molts d’aquests centres. Treballadora en una petita residència de Vallecas (Madrid), encara segueix tenint un nus a l’estómac: “Una petita cosa”, diu, que si no controlés li faria plorar “en qualsevol moment”. “Al principi no sabíem res, no hi havia ningú a qui preguntar. Se’ns van començar a posar alguns residents malalts i ni tan sols ens agafaven els telèfons. Un cop vaig estar quatre hores intentant que responguessin”, precisa. “Jo només pensava: però si les residències som el major focus com és que estem tan abandonades?”.
Tres mesos després, arriba a definir la muntanya russa d’emocions que ha suposat: “Primer molta ràbia, després calia lluitar perquè tot sortís… I ara és pena. La residència és molt petita i a la fi és una família. Hem penjat les fotos de les cinc persones que van morir”. Amb el pas el temps la coordinació “va anar millorant”, però creu que la situació no es va aturar “fins que no era massa tard”. Si és el cas, sí que hi va haver derivacions als hospitals, explica, però a força d'”insistir i lluitar” i perquè a causa de la seva magnitud, el centre no té mèdic i “no podíem donar-los assistència”. No obstant això, no va ser fàcil: “Jo cridava i la primera resposta era que no, però el geriatre d’enllaç que teníem em deia ‘digues-los que com que no vinguin a buscar a la gent, vaig jo als jutjats i poso una denúnica’.
Aquest dimarts, ja amb Madrid en fase 2, els familiars han tornat a les residències, més de tres mesos després, amb cita prèvia i escalonats. “Ahir a la nit molts em comentaven com d’animats que estaven”, diu Angeles. La situació està ara estabilitzada a la Gran Residència i només tenen 20 positius dels 300 usuaris que queden -en març eren uns 400 per 470 places-. Les PCR per als usuaris no van arribar fins a finals d’abril o principis de maig, i per a les treballadores estan arribant ara: ella té cita aquest dijous, tot i que no té símptomes i sense símptomes aquesta prova diagnòstica no té sentit. Sí que celebra que aquest juny arriben incorporacions pendents de 2020, i que s’està preparant ja un mòdul de 70 llits per si hi hagués un rebrot a la tardor, com a pla de contingència a què obliga el Ministeri.
El decret de ‘nova normalitat’, que acaba d’aprovar el Consell de Ministres i ha de passar pel Congrés, és específic en aquest punt. Totes les residències hauran de presentar a Salut Pública en un termini encara no estipulat un pla de contingència davant de la COVID-19, per prevenir rebrots i aconseguir que si ve una segona onada, la malaltia no torni a acarnissar-se amb els usuaris dels centres. Caldrà organitzar les “visites” i “passejos” i condicionar les instal·lacions. També serà obligació de les comunitats autònomes, a la ‘nova normalitat’, que durarà fins que la malaltia estigui controlada amb una vacuna o amb un tractament molt eficaç, garantir que els serveis socials i els sanitaris treballen de manera coordinada.
“És temps per veure què ha passat i què ha fallat. Això no pot tornar a passar”, apunta Isabel Barreiro, administrativa d’una residència de Vigo, que recorda veure “amb impotència” com els casos augmentaven cada dia. “Hem de saber que es va actuar tard i que no es pot mercantilitzar les cures de la gent gran”, afegeix. Les treballadores coincideixen que la COVID-19 ha mostrat, en la seva versió més descarnada, la realitat de les residències de gent gran: un model fràgil, dependent d’empreses privades, amb falta de personal i precarietat en les plantilles. “Abans estava igual de fosc -diu una tècnica auxiliar d’infermeria de Madrid- però ningú el mirava”.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que més de la meitat de les morts per COVID-19 registrades a Europa eren persones que vivien en residències de gent gran. “Una tragèdia humana inimaginable”, va dir l’organisme a l’abril, que va fer una crida a tot el continent per millorar el sistema de cures, donar més formació al personal i canviar, en definitiva, la manera d’operar. Un avís que també fa a Espanya.
