Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les botigues llueixen ja les decoracions típiques de l’època nadalenca i, tot i que ja fa una hora i mitja que ha sonat el toc de queda, els aparadors brillen amb força. Som a la vigília del Black Friday, la festa consumista per excel·lència prèvia a Nadal, i totes les botigues ens inciten a comprar. En contrast amb aquests excessos, en Mickey es prepara un refugi de capses de cartró per a protegir-se del fred a les portes d’una botiga de roba. Les mateixes caixes que es van fer servir ahir per a transportar la roba i les sabates de la botiga serviran de llit a aquest home francès que fa 8 anys que dorm als carrers de Barcelona.
Va venir com a turista des de París dècades enllà i va decidir quedar-se a la ciutat. Va arribar a habitar un pis al carrer de la Boqueria, però “la mala sort” el va acabar duent a una vida de sensellarisme. Ens convida a seure amb ell a un banc de la Diagonal, on ha deixat, ordenades, totes les seves pertinences, guardades en bosses i a un carret de la compra, mentre es prepara el seu refugi de cartró. “Sóc aquí des de les cinc de la tarda, perquè si vens més tard és impossible dormir-hi”, explica. És un bon lloc, diu: els aparadors de les botigues i les àmplies entrades als portals resguarden del vent i la pluja.
En Mickey és una de les 4.200 persones sense llar de la ciutat de Barcelona i una de les que ha vist empitjorar significativament la seva situació arran de la pandèmia. Més enllà de la saturació als albergs, serveis socials o menjadors, el que destaca aquest home francès és la dificultat per trobar espais per dormir. “Abans em deixaven quedar darrere les reixes d’un dels restaurants d’aquí la vora: venia quan tancaven i sortia quan obrien. Així estava protegit i tenia un lloc segur, però des que van tancar els bars al març que he anat deambulant”, es lamenta.
I és que amb la pandèmia ha augmentat el sensellarisme a la ciutat: segons dades de la Fundació Arrels, 1.240 persones dormien al carrer en el marc del primer estat d’alarma. Aquestes xifres són lleugerament superiors a les 1.195 que es van comptabilitzar el maig de 2019, però “tenint en compte que han augmentat de places a albergs i els llits d’emplaçaments temporals com La Fira de Barcelona, la xifra és molt preocupant”, assegura la Fundació. I és que, a més, hi ha moltes persones que no poden accedir a aquests equipaments, ja sigui perquè pateixen addiccions o perquè no volen separar-se dels seus animals de companyia, que en aquests espais no estan permesos.
Un altre dels problemes que s’han trobat persones com en Mickey durant els mesos de pandèmia ha estat la pressió rebuda per part de la policia. “Un dia van venir a veure’m i em van dir que tenia una hora per marxar”, recorda. Moltes persones sense llar han estat multades o “violentades” pels agents de policia. “S’han posat moltes sancions per dormir al carrer durant el confinament o el toc de queda”, explica Leila González, voluntària d’Arrels, qui afegeix que la Fundació ha repartit certificats de persona de carrer per a evitar les multes. I, tot i això, les que arriben, són gestionades pel seu equip jurídic.
Invisibles
En Mickey és una de les 350 persones sense llar que el dijous passat van ser enquestades per la Fundació Arrels, que cada any realitza una campanya de recompte i sensibilització de la mà de voluntaris que pentinen els carrers de Barcelona, cercant persones en situació de sensellarisme a les quals es pregunten qüestions diverses com el seu estat de salut, la seva història o la facilitat d’accés a equipaments municipals. L’enquesta es realitza un cop l’any, però amb motiu de la pandèmia, s’ha decidit fer un segon recompte el 2020 per a analitzar els efectes del confinament, el tancament de serveis i la saturació de la sanitat.
“Són invisibles”, sentencia la Leila González. Si ja ho eren abans de la pandèmia, durant el confinament i el toc de queda, amb els carrers buits, encara s’ha fet més gran la solitud. “Es passen el dia, la vida, al carrer sense que gairebé ningú els dirigeixi la paraula”. És per això que la gran majoria de persones a les quals es proposa respondre a l’enquesta d’Arrels, accedeixen. “És una oportunitat d’explicar la seva història a algú que els vol escoltar”, diu. González, fins i tot narra que moltes de les persones amb les quals treballa als albergs i equipaments recorden i esperen la data quan centenars de voluntaris sortiran al carrer a fer les enquestes.
Enguany han estat 750 les persones que ho han fet. La Nara Buchaca i la Núria Valls en són dues. Aquestes amigues, de 22 i 23 anys, es van apuntar com a voluntàries sense saber gaire res del sensellarisme a la ciutat, més enllà del fet que és un fenomen “criminalitzat”, diuen. “Coneixem el sensellarisme per les notícies, però hi ha molta desinformació”, apunta la Núria, qui reconeixia que quan trobessin la primera persona a enquestar “no sabré com actuar”. A la Nara li preocupa el “paternalisme” amb el qual se sol tractar les persones en situació de carrer: “tendim a pensar que tenen problemes amb les drogues o que poden ser violents… Ens hem de treballar aquests prejudicis”, alerta.
Fotogaleria: La Fundació Arrels, cada any realitza una campanya de recompte i sensibilització de la mà de voluntaris que pentinen els carrers de Barcelona | Pol Rius
350 persones enquestades
És per això que faran el recompte, per a conèixer la situació de primera mà. Durant tres hores van pentinar la zona del barri de Gràcia que va des de Travessera a la Diagonal i fins la Via Augusta, on van trobar sis persones dormint al carrer. Una d’elles era en Hacine, un home marroquí de 62 anys. El trobem en un tram de la Via Augusta que, gairebé, sembla un complex: diverses illes de caixes de cartró es reparteixen per la vorera, resguardades sota uns pòrtics que els donen certa intimitat i protecció a les inclemències del clima.
Va vestit amb màniga curta i mentre parla lluita contra el nus especialment tens de la bossa on ha desat la manta que el protegirà durant la nit. La Leila i ell es coneixen dels albergs on ella va a fer el voluntariat. “No sabia que dormís al carrer”, diu, contrariada. La situació de les persones sense llar és molt inestable i difícil de seguir pels voluntaris d’Arrels. També hi contribueix el fet que cap de les persones amb les quals la Nara i la Núria van parlar aquella nit tingués un tècnic de Serveis Socials assignat. Tot i això “se sobreviu”, diu l’Hacine, qui explica que li és relativament fàcil aconseguir menjar i dutxar-se. “El que costa més és poder anar al lavabo des que els bars estan tancats”, reconeix.
Nòmades en un desert de ciment
L’Hacine fa 25 anys que viu a Barcelona; té NIE i permís de treball, que de tant en tant fa servir per fer feines a Alemanya o França. Però la seva vida és a la capital catalana. Preguntat sobre si ha tingut mai problemes amb la policia, sembla sorprès. “Per què?”, pregunta. “La policia és racista, sí, però saben que no tenen motius per multar-me. El problema és que no són els únics racistes: fa molt de temps que estic aquí i veig passar cada dia les mateixes persones entrant i sortint de la feina. Mai ningú no m’ha preguntat com estic ni si em cal res. Si els molesta que estigui aquí, que m’aconsegueixin una habitació”, etziba.
Així com l’Hacine i el Mickey tenen una zona predilecta per passar les nits, en Marian es va movent. “No en tinc més remei”, diu aquest romanès de 50 anys, a qui diuen Chivo. Avui dorm a un sortint d’una oficina del BBVA al carrer Neptú, però fa una setmana estava al centre i fa dues a prop del mar. “Els llocs bons volen”, explica. En Chivo va arribar fa 15 anys a Barcelona, on va decidir migrar després que la seva dona morís, però només en fa dos que viu al carrer. “Vaig estar vivint en alguns apartaments i albergs, però de cop i volta, res…i aquí estic”, explica, sense donar gaires més detalls, però sense deixar de parlar sobre la seva vida i la seva història prèvia als carrers.
Per això fa una forta rialla quan la Núria i la Nara li pregunten si, durant la pandèmia, va poder allotjar-se en alguns dels espais facilitats pel consistori per passar el confinament. “Els de l’Ajuntament?”, pregunta, abans de tornar a esclafir a riure. En Chivo, com tants d’altres, ha passat tota la pandèmia sense un sostre, desemparat davant dels riscos de dormir al carrer als quals, avui, s’hi suma contraure el virus. Ell no va haver de fer servir la seva targeta sanitària, que mostra amb el mateix orgull amb el qual ens ensenya el seu document d’immigració, on consta que està empadronat a Valladolid, o la pantalla del seu telèfon mòbil, on hi figura un nom: Marta. “Ella m’ajudarà a tenir la renda bàsica garantida”, diu, esperançat. No sabem si la Marta és tècnica municipal, voluntària d’alguna entitat o simplement una veïna. En Chivo només repeteix, mentre mira fixament la pantalla del telèfon, que li il·lumina la cara, “amiga Marta”.
