Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Estem arribant al primer aniversari de l’inici de la pandèmia Covid-19 i, malgrat la implantació de mesures preventives personals (mascaretes, desinfecció de mans) i socials (evitació de contactes, distància, ventilació d’espais tancats) i de les campanyes de detecció poblacional, els paràmetres epidemiològics i de saturació del sistema sanitari no mostren signes clars de millora, almenys segons els indicadors que estem fent servir per monitorar-la. La ciutadania fa temps que és víctima del cansament i cada vegada pateix més els efectes derivats de la crisi econòmica desfermada per les mesures.
Segurament no sabrem mai -amb exactitud i precisió- l’impacte que cada mesura ha tingut ni si els beneficis que preteníem han superat els perjudicis sobre la salut i la qualitat de vida de la ciutadania, sobretot en les capes socials més desfavorides. Tampoc podrem saber si l’aplicació des de l’inici d’unes mesures diferents i amb altres objectius, intensitats i cobertures hauria produït efectes més (o menys) positius. Aquestes incerteses no es poden aclarir comparant-nos amb països que han optat per estratègies diferents, ja que la diversitat i multifactorialitat són tan grans que es fa gairebé impossible controlar totes les variables. Ens hem de conformar, doncs, amb la crítica conceptual i metodològica de determinades accions i omissions basades de forma nul·la o insuficient en l’evidència o, fins i tot, en el sentit comú.
Cada pandèmia ha estat diferent. Unes van anar perdent virulència amb l’adaptació dels gèrmens causals als hostes humans, entre altres coses perquè d’aquesta manera els agents també milloren la seva supervivència; tot i que sempre hi ha hostes que poden emmalaltir; d’altres, han esdevingut estacionals, altres, han desaparegut sense saber ben bé perquè, potser perquè les circumstàncies ambientals o les condicions de vida dels hostes susceptibles els hi han estat adverses. Fins i tot, alguns tractaments i algunes vacunes han jugat un paper decisiu en el control d’algunes d’elles. Per això, les previsions sobre l’evolució d’aquesta pandèmia són encara molt incertes i és ben lògic que, en lloc d’esperar una evolució espontània favorable, tractem de controlar-la amb els mitjans disponibles.
No obstant això, hauríem de tenir en compte que, fins ara, almenys, el més rellevant que s’ha aconseguit han estat unes noves vacunes, exemple il·lustratiu de la capacitat de reacció humana davant dels problemes i que, a més, han obert un camp extraordinàriament prometedor per afrontar no solament malalties infeccioses, sinó, pel que sembla, altres processos patològics fins ara molt reticents a les intervencions sanitàries. Unes vacunes que hem de veure com ens ajuden a controlar la situació.
Molta gent espera que amb això superem definitivament el problema. Encara que el més probable és que la seva influència benèfica -que la majoria desitgem- sigui més modesta. De manera que, a més de l’esforç de les vacunacions, convindria insistir en la limitació dels efectes adversos de les mesures preventives -dites no farmacològiques-, la perllongació de les quals durant massa més temps no sembla sostenible. Efectes adversos socials, òbviament, però també sanitaris, perquè la focalització desequilibrada sobre la pandèmia també té conseqüències sobre d’altres malalts i encara més sobre els professionals i les organitzacions sanitàries.
Qualsevol que sigui el disseny d’un pla de vacunacions trobarà opositors. Algunes vegades, justificadament, -perquè la perfecció no és característica humana- i, d’altres, no tant, perquè sempre hi ha qui posa pel davant els seus propis interessos als del comú, però fóra bo que la ciutadania conegués els criteris i els procediments amb els quals s’ha planificat i, encara més, els processos, les activitats i els resultats de l’operació. Retre comptes és una responsabilitat de les autoritats.
Però sense que la nostra societat assumeixi que la incertesa és una faceta indissociable de la vida quotidiana i també de la sanitat i sobretot que recuperi la capacitat -pròpia de les societats menys privilegiades- d’acceptar millor els infortunis, que no vol dir resignadament, sinó per tal que els remeis no siguin pitjor que la malaltia, ho tenim difícil. També cal que els dirigents i líders prioritzin la seva responsabilitat en la millora del benestar de tota la població sense sectarismes hipotalàmics.
La pandèmia s’està fent eterna. Potser està a les nostres mans que aquesta eternitat no sigui un infern.
