En el moment d’escriure aquest article encara falten dos dies per a les eleccions a Catalunya i, quan surti publicat, ja es coneixeran els resultats obtinguts per les diferents forces polítiques que es presenten. En aquest context, he pensat que seria adient tornar a reflexionar sobre dos grups de problemes estratègics generals rellevants de la sanitat catalana que haurien pogut ser protagonistes dels programes dels partits polítics que s’autodefineixen com progressistes i d’esquerres.
Abans d’entrar en matèria, cal assenyalar que, amb unes poques excepcions puntuals i malgrat la pandèmia, les propostes d’innovació i canvi del sistema sanitari no ocupen un lloc molt visible en els programes electorals i que, com les relacionades amb l’ensenyament, la dependència i altres sectors dels serveis públics, romanen diluïdes en un magma dominat per les reivindicacions superestructurals sobre les interaccions polítiques de Catalunya amb la resta de l’estat.
El sistema sanitari català pateix des de fa molts anys un greu dèficit de finançament agreujat amb les retallades instaurades a partir de l’any 2008, que han afectat de forma molt punyent a l’atenció primària i comunitària. Aquest problema està relacionat amb el de la ineficiència del sistema, molt significativa i que s’ha vist accentuada per una manca de planificació dels recursos i serveis i de correcció de grups d’activitats assistencials sense una efectivitat demostrada.
La inestabilitat laboral i la pràctica inexistència d’una política de recursos humans mereixedora de tal nom, ha generat una mena de burnout general dels professionals de tots els àmbits, amb èmfasi especial en els d’atenció primària i comunitària.
Aquests dos grups de problemes estratègics s’han intensificat en un brou de cultiu propiciat per l’absència d’un veritable Servei Nacional. El Servei Català de la Salut (CatSalut) ja ha demostrat amb escreix i al llarg de gairebé tres dècades la seva inutilitat conceptual i operativa per gestionar i innovar el sistema i sembla mentida que, malgrat les insistents demandes provinents dels diferents àmbits polítics i professionals, no s’hagi abordat la seva transformació en profunditat.
Les eleccions del 14 de febrer no resoldran aquests problemes essencials del sistema sanitari català i em temo molt que, al contrari, s’accentuaran en la pròxima legislatura, posant en greu risc de deteriorament irreversible aquest pilar bàsic de l’estat i societat de benestar. Mentre els nostres líders polítics s’esbatussen discutint sobre si són llebrers o són podencs els llops, se’ns menjaran el ramat. Tot això, i és el més greu, mentre la ciutadania i, per tant, les seves capes més desfavorides, assisteixen amb impotència a la representació d’aquest drama sociològic.
Sembla com si la reivindicació de la solució d’aquests problemes fos socialment minoritària i, realment, el fet que no s’abordin amb decisió per cap dels governs i partits des de l’època de la sociovergència, podria donar inicialment la raó als que així pensen. Però no es confonguin; el foc, el malestar social, creix sense pressa, però també sense pausa i arribarà un moment que serà incontenible.
