Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El secretari de Salut Pública del Departament de Salut, Josep Maria Argimon, segons recullen els mitjans de comunicació, s’està plantejant la conveniència de relaxar alguna de les mesures preventives adoptades per a l’alentiment de la propagació de la pandèmia. Alentiment, perquè cada vegada sembla més clar que no és realista proposar-se l’eliminació o l’erradicació del SARS-CoV-2 i les seves variants. Això implica assumir que, com passa amb moltes altres malalties endèmiques, no serà possible evitar que es continuïn produint algunes defuncions per la seva causa.
No cal tornar a insistir en reflexions que hem fet repetidament en aquestes mateixes planes sobre les mesures antipandèmiques. Tothom ha pogut comprovar amb escreix que les mesures preventives no surten gratis i que poden comportar perjudicis individuals i socials superiors als beneficis que esperem. A més, la nostra societat experimenta des de fa temps una intensa “fatiga pandèmica” que corre el risc de fer-se irreversible i, per això, pensem que convé replantejar l’estratègia agafant el toro per les banyes i assumint que és imprescindible balancejar els pros i els contres per assolir un saldo net positiu, assumint que hi ha, i hi haurà, pèrdues inevitables, però que els guanys potencials poden ser superiors.
I no ens sembla acceptable formular falsos dilemes, com ara què és més important la salut que l’economia perquè, tot i que les repercussions sobre la economia siguin colossals i comportin inexorablement un empitjorament dels determinants col·lectius de la salut i d’altres dimensions, com ara l’equitat i la justícia social, i l’argument que sense salut no es pot treballar ni produir, és, com a molt, una exageració. Com demostren les malalties laborals -que no sempre son objecte de baixa sufragada- o el presentisme. Però és que les conseqüències sobre l’educació, sobre la salut mental, sobre la cohesió social o sobre la incentivació de l’individualisme no són, en absolut, menyspreables.
En qualsevol cas, adoptar mesures que limiten els drets humans més elementals i interfereixen intensament en la vida quotidiana de les persones té sentit si els perjudicis per no fer-ho ho justifiquen i per un període raonable. Una justificació que ha de tenir en compte les diverses preferències i interessos dels col·lectius que configuren la ciutadania. També les competències professionals, és clar. Perquè podria ser que les preferències i els interessos d’alguns sectors de la ciutadania esbiaixessin inadequadament les respostes més raonables per a la prevenció i el control del problema. Cert. Com també ho és que els i les professionals de la sanitat o de la recerca també estem exposats a biaixos, de manera que les seves expectatives i els seus interessos no tenen per què coincidir forçosament amb els que el conjunt de la societat consideri adients.
I si la ignorància o la incertesa han pogut justificar momentàniament l’adopció de mesures de les quals desconeixíem amb prou precisió la seva efectivitat, la seva eficiència, la seva equitat o la seva seguretat, convé anar-les avaluant el més objectivament possible, per si cal adaptar-les o, fins i tot, suspendre-les, com sembla que caldria fer amb la determinació de la temperatura a les escoles o l’aplicació sistemàtica de desinfectants, d’acord amb la informació sobre la poca significació pràctica del potencial contagi per contacte amb objectes.
Efectivament, cal donar aire i, al mateix temps, assegurar-nos que es comença a generar un clima social més positiu i saludable que ens permeti anar recuperant a un ritme segur i prudent tots els components de la nostra vida quotidiana que hem deixat aparcats durant tot aquest temps.
