La pandèmia de la Covid-19 està posant sobre la taula de l’actualitat en els mitjans de comunicació problemes conductuals individuals i col·lectius que ultrapassen aquesta situació puntual, ja que tradueixen dinàmiques d’interacció entre les estructures polítiques i de govern, la ciutadania i els experts que són cada cop més habituals en les societats del món desenvolupat.
Els dirigents polítics, els experts i els mitjans de comunicació, actuant, aparentment, de manera no coordinada i des de punts de partida diferents, han aconseguit conduir a la ciutadania a una mena de subjugació o segrest de la seva capacitat d’elaborar de forma autònoma, tant en l’àmbit personal com comunitari, les seves pròpies anàlisis i, conseqüentment, decisions en tots els aspectes relacionats amb la pandèmia.
Des d’aquests tres àmbits s’ha construït una “veritat” pandèmica a la que el conjunt de la ciutadania ha tingut que sotmetre’s de forma gairebé ‘borreguil’, sense capacitat d’oposició i anàlisi alternativa. Aquesta situació ha portat a una classificació binària de la població en dos grans blocs: obedient (responsable) i transgressor (irresponsable). La crítica a les actuacions dels polítics i els experts s’admet en determinats aspectes puntuals però no sobre l’estratègia global adoptada en el camp de les mesures preventives comunitàries no farmacològiques o en el de les vacunes.
En aquest ambient de subjugació, amb certs visos d’autoritarisme, els responsables polítics i els experts s’han vist presoners, per una banda, de les seves pròpies errades i, per altra, de la dinàmica evolutiva lògicament variable en el temps del procés pandèmic. La necessitat d’introduir canvis continus, tant en les mesures restrictives poblacionals com en els plans de vacunació, ha generat en la societat dos tipus principals de sentiments: desconfiança i por.
Prenent com a exemple paradigmàtic la vacuna Astrazeneca, no pot ser estrany que generin desconfiança en la població els sorprenents canvis en la recomanació (o prohibició) de la seva administració en diferents grups etaris. En un primer moment es va desaconsellar per a les persones majors de 55 anys, argumentant que en els assaigs clínics inicials no s’havia inclòs un nombre suficient de persones grans. El dia d’avui, la recomanació és justament la contrària i s’aconsella per a persones més grans de 60 anys i es prohibeix en els menors d’aquesta edat. Tot sembla indicar que tant una decisió com l’altra no s’han fonamentat en una sòlida evidència científica, fet confirmat per la variabilitat de les recomanacions entre els diferents països.
Polítics, experts i mitjans de comunicació han pretès convèncer a la ciutadania que les vacunes eren la solució única, total, innòcua i definitiva del problema oblidant matisar el missatge avisant de la possible aparició, com en tota actuació sanitària farmacològica o no, de problemes i efectes secundaris greus, en aquest cas trombosi venosa cerebral i abdominal. De nou, la vacuna Astrazeneca, però sembla que també (fins avui) la de Janssen ha mostrat aquest problema en molt pocs casos. Al sentiment de desconfiança s’ha sumat ara el d’una por amb un cert component irracional que pot fer trontollar les previsions de compliment d’objectius dels plans de vacunacions.
Seria necessari (i estrany) que els polítics i els experts que alimenten les seves decisions valoressin prioritàriament potenciar la capacitat d’anàlisi de la ciutadania i el seu empoderament autònom en lloc d’adoctrinar-la.
