La suspensió de l’obligació de dur la mascareta protectora en espais oberts, que inclou la continuïtat de dur-la quan no es pot respectar la mínima distancia física entre persones (metre i mig) ha desvetllat reaccions de certa malfiança o d’incredulitat en la gent del carrer però també entre distingits salubristes.
Que la població no experta no s’acabi de refiar és comprensible, atesa la insistència dels mitjans de comunicació en bombardejar el personal amb dades sobre la pandèmia, sovint de significat incert, que no acaben de foragitar la temença d’una nova revifada del problema, malgrat que cada vegada hi hagi més gent que ha estat infectada, així com vacunada, experiències que comporten una disminució notòria dels susceptibles a les noves infeccions.
Una recança que es podria justificar seguint la reflexió de qui fou la directora general de l’OMS quan es va produir la pandèmia gripal del 2009, en el sentit que és millor preparar-se per al pitjor i si finalment no s’esdevé, millor. Una cavil·lació que molt probablement la majoria de les nostres mares i àvies subscriurien i que, ben pensat, no és directament rebutjable perquè la protecció que esperem de la mascareta és de naturalesa diversa que la que ens procura la infecció o la vacuna.
Efectivament, la protecció potencial que la mascareta pot comportar és mecànica, un obstacle que impedeix que les partícules minúscules, entre elles, els microbis patògens abastin les mucoses respiratòries. De manera que davant de l’aparició d’una variant o, encara pitjor, d’una nova espècie de coronavirus que no fos neutralitzada per la immunitat natural o adquirida, mantenir-la en aquells casos en els quals tenim prou indicis de la seva utilitat seria lògic, tot i que a causa de la incertesa de l’evolució, sobretot, perquè seguim molt a sobre de la propagació de nous infectats, aquest comportament preventiu es podria perllongar molt.
En aquest context, estem convivint des de fa setmanes amb aglomeracions multitudinàries de gent jove, sobretot els caps de setmana, en les que no es respecten les mesures de distanciament ni de protecció personal. Aquestes actuacions que es podrien qualificar d’imprudents des d’una perspectiva epidemiològica són contemplades amb graus variables de tolerància per les autoritats i semblen expressions col·lectives de la necessitat de retrobament social i de recuperació d’espais d’oci després d’un període molt llarg d’aïllament imposat per la pandèmia.
Tot indica que estem entrant en una etapa de la pandèmia en què conviuen la por i les ganes de recuperar el temps perdut, que alguns els hi pot semblar imprudència. La por a treure’ns la mascareta en els espais oberts i amb distància de seguretat s’ha estès també entre determinats experts de salut pública, fet que no deixa de cridar l’atenció quan en realitat no tenim fins avui dades fefaents de la seva eficàcia en exteriors ventilats. Caldria no oblidar les potencials conseqüències negatives de les mascaretes per als usuaris, a més d’una eventual falsa confiança, les derivades d’un ús inadequat o dels materials qui sap si perjudicials, com va passar amb les que duien nanografens que foren retirades al Canadà. I sobretot, considerar els altres indiscriminadament com un perill potencial de contagi, independentment que ho puguin ser o no.
Que alguns sanitaris manifestin certa preocupació per si és encara massa aviat per anar recuperant costums reprimits pot reflectir la prioritat que els hi mereix la salut, en abstracte o, com a molt, individual, per damunt de tot. Una salut que mai no podrem protegir absolutament perquè el risc zero és utòpic.
Valoració de la salut més pròpia, però de la clínica que no de la salut pública, per a la qual mai no li ha de ser aliena la influència i la importància de molts altres sectors socials que la sanitat sobre la salut (en positiu) ni, encara menys, de la necessitat de respectar els interessos, les preferències i les expectatives de la ciutadania que només en situacions molt determinades i no massa perllongades s’han de relegar davant els riscos per a la salut.
I sempre que es pugui amb la implicació activa dels diversos sectors comunitaris. Una prerrogativa que sovint pot esdevenir un exemple il·lustratiu de la biopolítica que denunciava Foucault, per a qui la salut pública era un mer instrument per al manteniment de l’statu quo.
Cal evitar caure en desviacions derivades de la por injustificada o de la imprudència irreflexiva. Portem ja més d’un any de pandèmia i la fatiga (inclosa la intel·lectual) ens domina. Hem de fer un nou esforç per injectar l’esperança i la racionalitat que necessita la nostra societat en aquesta fase de l’abordatge del problema.
