Un altre any, un altre hivern, una altra campanya de la grip i, una altra vegada ens trobem amb els serveis d’urgències hospitalàries col·lapsats. Tornem a visualitzar els passadissos plens de pacients en lliteres i butaques, amb les ambulàncies retingudes fora dels hospitals, ja que no queda espai físic per descarregar els pacients. Mentrestant, encara hem de fer front a la pandèmia i a una nova malaltia, que, com tot apunta, ha arribat per quedar-se i convertir-se en un virus hivernal més.
Dissortadament, a diferència de la situació de pandèmia, no és un fet estrany que les Urgències superin el seu límit de capacitat. Fa anys, com a mínim des de l’inici de les retallades, que el servei d’atenció continuada dels centres hospitalaris es troba sotmès a una pressió constant. No és cap novetat i ja forma part de la vida quotidiana del personal.
Així doncs, la pandèmia només ha posat de manifest la precarietat del nostre sistema sanitari causat per les retallades i per una deficient organització i planificació dels recursos. El col·lapse d’Urgències és multifactorial, com bé sabem els professionals, però principalment es deu a l’increment de la demanda assistencial per part de la població, que reclama atenció mèdica i respostes immediates. Les llistes d’espera, tant per concertar una visita amb el metge o metgessa d’atenció primària com amb la resta d’especialistes, i per accedir a exploracions complementàries i proves diagnòstiques, sulfura els pacients que s’atansen a les Urgències a la recerca d’una atenció que saben que rebran de manera garantida, encara que calgui esperar algunes hores. És molt habitual que els mateixos pacients reconeguin que el seu motiu de consulta no és propi del servei, però manifesten la necessitat de veure i parlar amb un metge perquè en el seu CAP no poden fer-ho abans de tres setmanes o un mes.
Tanmateix, la saturació també és causada per la manca de llits d’hospitalització que dificulta el drenatge de pacients. Això és el que provoca, en la majoria de casos, la ignominiosa imatge de persones “aparcades” a passadissos. Hi ha una dada que il·lustra perfectament el dèficit de llits del nostre sistema sanitari. Mentre que Catalunya compta amb 2,43 llits d’aguts per cada 1.000 habitants, la mitjana de la Unió Europea és de 5, el doble.
Els serveis d’urgències són l’airbag d’un sistema sanitari permanentment debilitat. Abans es parlava d’estacionalitat, ara és una condició estructural. Tot plegat, causa molt desgast als professionals, amb risc seriós de patir la síndrome d’esgotament professional, coneguda com a burnout. Els facultatius i les facultatives patim aquesta sensació d’estar cremades per la pressió assistencial d’un sistema sempre al límit en què la qualitat assistencial i la seguretat del pacient es poden veure compromeses. Cada professional d’Urgències ha de veure tal quantitat de pacients de manera concurrent que si no es produeixen més errors és per la seva extraordinària dedicació i compromís.
Una dedicació que es tradueix en extenuants jornades laborals i guàrdies de 24 hores per compensar la manca de personal. Així, ens trobem amb professionals mèdics sobrecarregats que sobrepassen de llarg el màxim d’hores anuals que estableix la normativa laboral europea. En definitiva, condicions de treball poc desitjables per a un col·lectiu que ha de cuidar la salut de la població i atendre situacions d’emergència mèdica.
Per aquest motiu, una vegada més, els treballadors i les treballadores del sistema reclamem solucions. Pressupostos suficients, recursos adequats i condicions laborals i retributives que atreguin el talent perquè treballar al sistema sanitari públic sigui un motiu d’orgull i no una tortura.
