En els darrers anys assistim a un creixement exponencial de les demandes per incrementar les dotacions de psicòlegs i dietistes-nutricionistes als centres i equips d’atenció primària i comunitària (APiC) a Catalunya (i a la resta d’Espanya).
L’augment de la incidència dels problemes de salut mental entre la població, accentuat arran de la pandèmia Covid-19, ha refermat les reivindicacions de les organitzacions professionals i de diverses associacions d’usuaris d’incorporar psicòlegs clínics als equips d’atenció primària i ha estat un estímul per a les autoritats sanitàries que, ens diuen, estan acabant de perfilar els plans per satisfer-les. L’increment progressiu de la taxa de suïcidis i el creixement espectacular de les llistes d’espera, com apunten alguns estudis, esdevé poc tolerable i inadmissible.
Ningú no pot negar la importància dels problemes de salut mental que afecten les nostres comunitats. Problemes que van des d’alteracions dels estats d’ànim a les depressions greus -que segons les enquestes podrien perjudicar prop d’una quarta part de la població- i que són causa directa de demandes d’atenció especialitzada i d’atenció primària. Problemes i necessitats que sovint son objecte de prescripció de fàrmacs psicòtrops dels quals el nostre país és capdavanter en el consum.
Pel que fa a l’excés de pes i a l’obesitat, que molts caracteritzen com epidèmiques, més de la meitat de la població -segons l’enquesta catalana del 2019- pateix excés de pes, i supera el 16% quant a l’obesitat. Ambdues característiques són factors de risc de moltes altres malalties. I que, a més, perjudiquen sobretot els col·lectius menys afavorits econòmicament i social. Problemes que són també molt freqüents entre la població infantil: una de cada tres criatures entre sis i dotze anys pesa més del compte i una de cada deu ja és obesa.
La incorporació de nous professionals dels àmbits de la salut mental i de la dietètica i nutrició hauria d’obeir a una valoració adient de la necessitat local i de la pertinença d’aquesta iniciativa, perquè cal evitar la política de “cafè per a tothom”, que confon equitat amb igualtat, i individualitzar curosament les decisions per a cada lloc. Els recursos de L’APiC en el seu conjunt sempre han d’adaptar-se el més estretament possible a les necessitats locals i aquest cas no hauria de ser una excepció.
No podem oblidar tampoc que molts dels problemes de salut mental i de sobrepès són conseqüència en bona part, de les condicions de vida dels col·lectius més desfavorits soci-econòmicament, als quals pertanyen la majoria de les persones afectades. Condicions de vida poc susceptibles a l’abordatge sanitari i encara menys a les intervencions clíniques.
I el que encara és més important, que les limitacions per millorar-les per part dels serveis sanitaris, poden fomentar una medicalització inadequada. Medicalització que potencialment incrementa la iatrogènia i que en consumir recursos (humans i econòmics) afecta el cost/oportunitat, limitant d’altres intervencions més equitatives i eficients.
No hi ha comentaris
Crec que la dicotomía del títol del vostre article sobre tractar causes o consequències, no és adequada, per tal com calen les dues coses, disminuïr l’exposició a les causes, i tractar els que malauradament ja en pateixen les consequències. El que es pot discutir és en quina proporció s´hi esmercen recursos per als dos àmbits en el contexte dels serveis sanitaris, tot i que això darrer potser falaç, perque per a tractar les causes calen recursos d’altres àmbits fora dels del sistema sanitari, com bé sabeu.
Polítiques de cóm evitar aquestes causes més freqüents serían per exemple, una política promotora dels aliments més saludables, p.e. fruites, verdures, llegums, fruïta seca, peix entre altres, a l’ensems de polítiques contenidores de la inflació dels preus d’aquest aliments i de fomentar-ne el seu cultiu de proximitat, i augmentar-ne el seu consum entre els més desfavorits.
Per combatre la obesitat, la salut mental i altres malaties, l’exercici físic és tant important com la dieta. Gimnasos a preus assequibles, coordinació dels gimnasos amb els CAPs, promoció de caminades saludables, en les àrees geogràfiques més desfavorides,etc.
Pel que fa a la incorporació de psicòlegs clínics als CAPs, hauría d’anar acompanyat d’una coordinació amb els centres més especialitzats de salut mental, per poder derivar patologíes mentals més greus, o per fer de suport.
Gràcies pels comentaris que més enllà de la valoració del títol ens semblen complementaris a les nostres consideracions. Potser hagués estat més precís encapçalar l’article amb ” Psicòlegs i dietistes a l’atenció primària i comunitària: tractar les causes i les conseqüències” però potser equivocadament varem pensar que així estimularía més als potencials lectors. Ben cordialment, AMZ i ASB