Quan es parla de sostre de vidre, s’entén la situació sota la qual conviuen dones que tenen professions que s’entenen com a masculines a qui els costa molt fer-se visibles i arribar a assolir càrrecs de responsabilitat. Les dones han de demostrar una vàlua a qui als seus companys homes ja se’ls pressuposa pel sol fet de ser homes i haver cursat uns estudis concrets. Però, que passa quan aquest sostre de vidre no afecta una professió típicament masculina, sinó una de ben feminitzada com la infermeria?
Nou de cada deu infermeres som dones. Tenim una professió vocacional, però la vocació només és el punt de partida. Després hem d’estudiar un grau universitari i sovint completar la nostra formació amb postgraus, màsters, una especialitat o el doctorat, sense oblidar-nos de fer formació continuada i recerca. Les infermeres ens estem formant contínuament i tenim un alt nivell d’expertesa. Com s’explica que la nostra sigui considerada una professió de segona? Com s’expliquen els greuges comparatius que sovint apareixen amb altres professions que tenen el mateix nivell acadèmic? La resposta està clara: per una qüestió de gènere.
La infermeria té un sostre de vidre ben gruixut que cal trencar per poder permetre l’expansió de tot el coneixement que genera la professió, perquè no oblidem que tenim una disciplina científica que genera coneixement que acaba redundant en benefici de tota la població. Un coneixement i també una utilitat social que no és menys important que el que generen altres professions sanitàries. Llavors, per què altres professionals de la salut cobren, d’entrada, un 20% més que les infermeres? Només cal mirar les taules salarials d’empreses del sector públic. I si ens fixem en càrrecs polítics, quantes infermeres hi trobem? Quantes es fan càrrec d’un ministeri o d’una conselleria de salut? Quan es parla de científiques, es pensa en les infermeres?
Ja és hora de trencar aquest sostre de vidre i fer de la nostra una professió normal. Si ho aconseguíssim, suposaria un gran pas en benefici, no només de la professió, sinó de tota la població, i una mostra de maduresa de la societat en què vivim.
