El Consell de Ministres del govern espanyol ha aprovat un projecte de Llei d’Equitat, Universalitat i Cohesió del Sistema Nacional de Salut en el que, entre altres temes importants, proposa derogar la norma de la llei 15/97, que permet la concertació amb diners públics de la sanitat privada (de negoci), excepte en “casos excepcionals”. Ja era hora, 25 anys després d’una llei que ha fet molt mal a la sanitat pública, instaurada a Espanya amb la llei del Servei Nacional de Salut d’Ernest Lluch.
A Catalunya, teníem ja una llarga història de pagar amb diners públics empreses privades sanitàries, des de les transferències de les competències de sanitat, en la transició, en el que ens passaven a Catalunya les quatre “ciudades sanitàrias”: Francisco Franco (avui Vall Hebron) i les de Tarragona, Lleida i Girona. Es va optar per aprofitar i concertar en el sistema públic els hospitals comarcals existents (semi públics: Diputacions, Ajuntaments i alguna entitat local). Més tard, el 1990 (fa 32 anys), Catalunya aprovava la LOSC (Llei d’ordenació Sanitària), que oficialitzava aquest model i, uns anys després, el 1997, i d’acord amb la llei espanyola, s’aprova una modificació de la LOSC, que ja permetia concertar amb entitats privades de negoci.
Per això diem que ja era hora de deixar de donar diners públics (dels nostres impostos) a empreses de negoci (algunes d’elles importants multinacionals) que donen, a més, mala qualitat d’assistència per mala qualitat laboral. Caldrà ara aclarir moltes coses per l’aplicació d’aquesta llei. El primer, què es considera entitat pública, entitat privada (amb lucre) i entitat del tercer sector (en principi sense lucre).
Segons la normativa europea, es considera “entitat pública” la que és propietat d’una administració pública (estat, diputacions, ajuntaments… generalment en forma de Consorcis). Per exemple, el Parc de Salut Mar (CatSalut i Ajuntament). Es considera també un ens públic el que és finançat en més del 90% per l’administració pública i el seu patronat (consells de direcció). Per exemple, l’Hospital Clínic (CatSalut i Universitat de Barcelona). Segons les lleis europees, a aquestes entitats no els caldria concert, només encàrrecs de gestió i pressupost, ja que són un ens propi de l’administració.
El més difícil i font de corrupteles i ambigüitats són les entitats anomenades “sense lucre”, que no poden repartir dividends entre els seus associats i han de revertir els excedents (si n’hi ha) en millores laborals o estructurals. Entre aquestes entitats, tradicionalment s’hi han classificat les Fundacions (l’Hospital Plató, per exemple) o algunes Mutualitats (la Mútua de Terrassa, per exemple), i ordes religiosos. Aquestes podrien ser concertades com a “cas excepcional”, però caldrà parlar-ne i exigir molt sobre els temes del cobrament de l’equip de direcció, les condicions laborals, la intervenció en els patronats, la transparència… Per deixar clar quines són aquestes entitats -com alguns sociosanitaris, centres atenció a salut mental, etc.-, caldria una llei estricta de definició del tercer sector i una inspecció acurada de la seva realitat.
Finalment, ara hi ha concertades amb el CatSalut i empreses privades de negoci (i també negoci en entitats concertades teòricament sense lucre que fan negoci privat en les seves instal·lacions). Seguint l’exemple de Barcelona, tenim l’hospital del Sagrat Cor, que és propietat d’una multinacional, QuirónSalud, que té a més a Barcelona la Teknon, la Quirón, la Dexeus i el Pilar. El millor que podria fer aquest centre per seguir amb pressupost públic, seria que se’l quedés el Clínic, i aprofitar-lo per l’ampliació de l’Hospital actual.
Un altre servei públic de salut ara externalitzat a Barcelona a empreses privades de lucre és la rehabilitació ambulatòria i domiciliària, que dona uns serveis dispersos, sense efectivitat controlada, corrupteles i males condicions laborals i que està concertada pel CatSalut per vuit milions d’euros a l’any. Caldria posar aquest servei a una empresa pública (Pere Virgili?) al servei de l’atenció primària. Igual que s’haurà de fer amb les EBAS (Equips Bàsics d’Atenció Social) de l’atenció primària.
En definitiva, aquest nou decret i la seva aplicació ens donarà feina, però benvinguda sigui, i que serveixi de veritat per millorar la salut de les persones, i no la butxaca d’alguns.
