La situació actual és crítica. Ho expliquen fonts del grup de treball de l’Atenció Educativa Domiciliària del Departament d’Educació. Crítica perquè, malgrat que la corba de casos s’ha enfilat, la seva estructura segueix sent ínfima. A Barcelona ciutat hi ha al voltant de 250 infants i joves escolaritzats a casa, però el servei el formen 9 docents de forma estable (3 de primària i 6 de secundària), als quals se sumen al voltant d’un centenar de docents domiciliaris passavolants que surten de la llista de la borsa d’interins i substituts, i que no tenen cap experiència ni preparació pel que suposa atendre alumnat amb problemes greus de salut. A la resta de SSTT només el Vallès Occidental disposa d’un equip estable.
Al llarg dels últims anys, el nombre d’infants amb atenció domiciliària havia anat augmentant de forma progressiva, fins que va arribar la pandèmia i la xifra es va disparar, segons es pot veure en la següent gràfica amb dades facilitades pel Departament d’Educació. Segons aquestes fonts, l’increment s’explica perquè, arran de la covid, el curs 2020-21 el Departament va ampliar els criteris pels quals és possible sol·licitar l’atenció educativa domiciliària. L’any passat es va experimentar un lleuger decrement, del 17%, que el Departament atribueix a la baixada de demanda de casos relacionats amb la vulnerabilitat de la covid19.
Docent inexpert amb l’infant més vulnerable
Normalment, l’AED consisteix en una visita a casa d’un docent de dues hores diàries, de dilluns a dijous. 8 hores setmanals. “En la majoria de casos –explica un membre del grup de treball del Consorci– estem enviant a domicilis persones que no han treballat mai com a docents o que no tenen cap tipus de formació ni experiència amb alumnat malalt ni amb temes de salut mental. Tot i això, aquest professorat posa tot l’esforç i les ganes. Però de veritat que el Departament d’Educació creu que no necessitem especialistes que sàpiguen el que fan, i puguin sostenir professional, psicològica i pedagògicament aquesta tasca?”.
Aquest docent afegeix que “l’alumnat, nens, nenes i adolescents estan malalts i, per tant, les persones que estem en aquest equip també treballem i convivim amb la malaltia física i la mental. Aquesta última s’ha vist augmentada exponencialment en els últims cursos. Estem parlant de nois i noies amb un nivell de vulnerabilitat extrem, depressions, fòbies, trastorns alimentaris, maltractaments i abusos, intents de suïcidi, càncers, etc. Per tant, podem dir que treballem als domicilis amb el col·lectiu més vulnerable de tot el Departament”.
Fa gairebé tres anys aquest diari va publicar un reportatge sobre l’AED, amb motiu de la presentació d’un conte escrit per un noi de 12 anys a qui la leucèmia havia apartat de les aules durant pràcticament els nou anys d’infantil i primària, i les reflexions i queixes del seu mestre domiciliari d’aleshores eren exactament les mateixes.
A l’espera d’estructura legal i pressupost
A començaments de setembre, en la seva roda de premsa d’inici de curs, CCOO va alertar també de la situació d’al·legalitat d’aquest servei. Fa dos anys que s’espera una resolució del Departament d’Educació que li doni estructura legal, en el qual estaria inclòs també el personal de les Aules Hospitalàries i els Hospitals de Dia. El sindicat reclamava una millora en les condicions laborals d’aquest personal (que no té ni complement d’itineràncies, ni de perillositat del lloc de treball, ni de tutories, ni tan sols la dotació d’ordinador portàtil), i sobretot professionalitzar el servei amb la definició d’un perfil docent amb una formació específica i la creació d’una estructura estable que compti amb un codi de centre i una dotació pressupostària per comprar, ja que “fins i tot molt sovint les treballadores han de pagar les fotocòpies de la seva butxaca i porten jocs i contes que tenen a casa”.
Una mostra de l’escassa professionalitat del servei és que l’alumnat amb atenció domiciliària comença el curs amb força retràs. Ho relatava a través de les xarxes socials el pare d’un infant amb una malaltia minoritària que necessita respirador per traqueostomia les 24 hores, a més de bomba de nutrició. Aquest curs, tot i haver avançat molt la paperassa, van haver d’esperar fins al 15 de setembre per rebre la primera visita de la mestra domiciliària. 9 dies. Si bé aquest pare afirma que ha conegut casos de fins a 20 dies d’espera.
Els membres del grup de treball de l’AED consideren que són la ventafocs del sistema. “Durant aquests anys –expliquen–, els membres de l’equip estable, a més de la tasca docent, hem coordinat recursos, gestionat xarxes, establert plans de treball, estructurat intervencions, creat documents, ens hem continuat formant, i hem fet recerca d’altres serveis similars inclús a nivell internacional. Però tot i això, continuem sent invisibles”. I afegeixen: “Necessitem que algú ens escolti. Algú que tingui interès pel nostre alumnat i poder decisori per revertir una situació d’emergència com la que estem vivint. El nostre alumnat no pot esperar més”.
