Reportatge

Prevenir després d’una mort per suïcidi

Aquest reportatge parla de contingut sensible. Si tens ideacions suïcides, recorda que disposes d’ajuda les 24h del dia: 024 (Línia d’atenció a la conducta suïcida) / +34 900 92 55 55 (Telèfon de Prevenció del Suïcidi). Si estàs en un procés de dol per suïcidi, també disposes de suport: +34 662 545 199 (Després del Suïcidi – Associació de Supervivents)

La Reial Acadèmia Espanyola és una institució que cataloga el llenguatge, descriu els significats de les paraules i, en general, està atenta als canvis que la mateixa llengua pugui experimentar. És aleshores una entitat que té el poder de determinar càtedra sobre una cosa tan important com allò que fem servir per expressar-nos, comunicar-nos i definir les coses, és a dir, donar-los una forma d’existència. Segons la RAE, la paraula prevenció té les accepcions següents:

Prevenció

Del llatí. praeventio, -ōnis.

1. f. Acció i efecte de prevenir.
2. f. Preparació i disposició que es fa anticipadament per evitar un risc o executar alguna cosa.

No obstant això, en cercar el concepte postvenció, la RAE dóna la informació següent:

Avís: La paraula postvenció no és al Diccionari.

Com deia l’antropòleg Lluis Duch, “emparaular el món és la nostra condició”. I per això, encara que la paraula postvenció no tingui reconeixement institucional, existeix perquè la posvenció existeix. Què passa després de la prevenció?

Amapola és una jove que, en plena pandèmia, va haver d’iniciar el seu procés de dol per la mort per suïcidi de la seva germana a finals de novembre de 2019. Fa divulgació per Instagram (@asi_canta_el_amaranto) on dóna a conèixer el concepte, i a través de la seva pròpia història contribueix que els supervivents (persones properes a l’ésser estimat mort) puguin trobar xarxes de suport i entesa. “La postvenció, en termes senzills, és la prevenció que es fa en persones afectades per una mort per suïcidi. Consisteix en activitats terapèutiques, organitzacionals i a nivell educatiu amb l’objectiu de disminuir les conseqüències negatives d’una mort per suïcidi (estrès emocional, simptomatologia associada a trauma, depressió, etc), baixar el risc de mort dels anomenats ‘supervivents’ i permetre’n una elaboració sana del procés de dol”, explica Amapola. Sobre els supervivents, la jove destaca que aquest concepte involucra no només familiars o persones properes que hagin perdut un ésser estimat, sinó tots els que se sentin impactats negativament pel decés, i afegeix que algunes investigacions suggereixen que per cada suïcidi hi ha al voltant de 135 supervivents que patiran aquesta pèrdua.

Atenció i contenció

L’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcid i Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (RedAIPIS-FAeDS) és una organització que a més d’oferir suport a supervivents, imparteix activitats de sensibilització perquè docents, pares i adolescents aprenguin a detectar senyals d’ alerta vinculades a possibles conductes suïcides. Javier Jiménez és psicòleg membre fundador de l’associació, i fa tres dècades que tracta amb aquest tipus de casos.

“Hi ha molts casos diferents, però el més extrem de tots és quan la mateixa persona de l’entorn se suïcida després del suïcidi del seu ésser estimat”, diu el professional. I és que com puntualitza Amapola, els supervivents veuen incrementada les seves possibilitats de morir també per suïcidi, constituint un grup vulnerable que requereix atenció i contenció. Segons Jiménez, la ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica, una altra cosa és que s’arribi a fer. Però la ideació hi és en molts casos, especialment quan es tracta de pares que han perdut un fill per suïcidi, i més en concret, si era fill únic. Un altre cas recurrent serien els cònjuges que han perdut la parella. “El primer per ajudar un supervivent és veure quins són els seus principals sentiments i emocions. Encara que cadascú pugui experimentar-ho de maneres diferents, el més recurrent i comú entre aquestes persones és la culpa”, apunta el psicòleg, que esmenta que com a punt de valor el fet que avui dia a Espanya hi hagi més de 20 Associacions de Supervivents on cercar ajuda.

La ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica

En la mateixa línia es pronuncia Carles Alastuey, psicopedagog i vicepresident de l’associació “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS). L’organització catalana va ser pionera a l’estat quant a erigir-se en un canal d’ajuda per als supervivents i una oportunitat d’escolta i de generar xarxa de suport, i és que la missió de DSAS se centra, a més d’oferir divulgació i acolliment a afectats, generar grups de suport entre aquests: “La feina que fem a l’entitat és una feina entre iguals, que, si bé són persones que a priori no es coneixen, tenen aquesta solidaritat d’haver passat per una cosa semblant”. Coincideix a assenyalar la culpa com a element recurrent entre els supervivents: “la culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals i a més tendeixen a perllongar-se durant molt de temps”.

La culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals

Explica que el procediment de treball a DSAS és primer de tot, autoritzar l’expressió de sentiments que causen tanta pertorbació perquè són considerats negatius: “estem dolguts amb aquesta persona perquè ens ha abandonat, ho ha fet així, estem enfadats, estem tristos perquè pensem que no vam saber veure, interpretar o ajudar aquesta persona. Estem en un dolor molt intens perquè en el cas d’una mort d’aquest tipus sol ser en situacions molt violentes, molt traumàtiques. La gent no es lleva la vida amb facilitat. Tot això envolta la mort per suïcidi d’una experiència traumàtica que els professionals han comparat amb l’experiència d’un camp de concentració, amb una guerra”.

Matar a Werther

Només Déu sap quantes vegades m’he adormit amb el desig i l’esperança de no despertar més. I, l’endemà, obro els ulls, torno a veure la llum del sol i sento de nou el pes de la meva misèria.

El 1774, Johann Wolfgang von Goethe publicava el que seria el seu gran èxit, la novel·la “Les penes del jove Werther”. A l’obra epistolar es pot veure com Werther expressa de manera més explícita cada cop la seva manca d’anhel per la vida. Està enamorat de Lotte, una jove compromesa. El llibre acaba amb el suïcidi del protagonista. La magnitud d’aquesta novel·la va generar una moda en què els joves vestien com el personatge, i fins i tot hi va haver una onada de suïcidis. Aquests fets van fer que dos-cents anys després, el 1974, el sociòleg David Phillips, bategés com a “efecte Werther” aquest fenomen d’imitació, fomentant la creença de què parlar del suïcidi conduïa a l’augment de suïcidis. Anys després, s’ha considerat que això passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada, i sense cap pretensió de cuidar la salut mental de la població o oferir recursos a qui estan en una situació vulnerable.

L’efecte Werther passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada

Parlar de suïcidi, parlar-ho en condicions, pot prevenir-ho. Si bé tenim la teoria de “l’efecte Werther”, tenim també la teoria de l’”efecte Papageno”—que pren nom del personatge home-ocell que simbolitza la lluita entre els poders de la llum i les tenebres a l’opereta “La Flauta Màgica”, de Mozart—. Amapola ho defineix de la manera següent: “aquest efecte es basa que, en els mitjans de comunicació, les notícies o reportatges associats a la salut mental i la problemàtica del suïcidi, siguin comunicats de forma segura i amb un efecte preventiu”. Cita exemples com advertir a les notícies públiques que detallen una mort per suïcidi que el contingut que es tractarà és sensible, perquè així les persones puguin decidir si veure’l en aquell moment o fer-ho quan se sentin més segures.

Pel que fa a la sensibilització mediàtica i social, explica que és important “cuidar el llenguatge que fem servir i no reduir el suïcidi a una sola causa. Hem de recordar que és un fenomen multicausal on s’entrecreuen factors genètics, socials, familiars i culturals, i que el punt central és acabar amb un patiment indescriptible. Per tant, evitar fer servir etiquetes com ‘valent’ o ‘covard’, o dir que la persona va cometre un pecat o assumir que no va pensar en els altres en el moment de concretar l’acte. Els judicis de valor només generen més dolor”.

Els judicis de valor només generen més dolor

Alastuey, vicepresident de la DSAS, sobre Werther i Papageno incideix que ara sabem que el silenci no és el correcte: “hi ha l’efecte imitació, però no si s’informa d’una manera pedagògica i se situa en un mateix pla d’una problemàtica de salut. És crucial a l’hora d’informar, d’oferir recursos”. A més d’això, expressa com l’enfocament i el tractament mediàtic moltes vegades se’n va a la superficialitat de la problemàtica: “el més important respecte a la conducta suïcida és comprendre que és multifactorial i els mitjans tendeixen a una gran simplificació (per ignorància) a associar-la a un fenomen concret. Per exemple, l’econòmic, ‘se suïcida perquè el desnonen’. És veritat que hi ha fenòmens socials i econòmics que poden ser un element que dispara la conducta, però en cap cas no l’explica”.

Més enllà dels murs del cementiri

“Des de fa 1500 anys, l’església o allò que podria anomenar-se l’Estat, castigava durament tant la persona que s’ha suïcidat com els familiars. Des de fa només trenta-nou anys es considera que la persona que s’ha suïcidat patia un problema psicològic, un trastorn mental. I la patologia mental també està molt estigmatitzada“. Javier Jiménez té clars alguns dels principals satèl·lits que giren al voltant dels supervivents: culpa, tabú i silenci. “Una de les principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional. La culpa pot ser per acció o per omissió: ‘si hagués fet/dit això potser…’, o ‘si no hagués fet això potser…’. En molts casos els supervivents es queden amb l’última cosa que han fet. Tu els has de fer veure que han donat suport a aquesta persona, que han estat pendents, que s’han preocupat“.

Una de les coses principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional

Per Amapola, la culpa és el preludi del silenci: “les famílies amaguen els fets perquè encara vivim en una societat que estigmatitza el suïcidi i produeix en els supervivents sentiments de culpa i vergonya. És aquesta por en ser assenyalades i culpabilitzades és el que porta moltes vegades a l’entorn proper callar la veritable causa de mort”. El psicòleg Javier Jiménez explica que a més del silenci social, algunes vegades, a més de no expressar de portes per a fora els fets, s’intenta amagar al mateix nucli familiar: “amb moltíssima freqüència els mateixos supervivents tenen tendència a amagar-ho, em remeto a un cas en què se suïcida un fill i la mare va intentar amagar-ho als germans, als altres fills”, comenta.

Els factors culturals són, com diu Jiménez, un dels principals suports del tabú, i és que diu que fa 1500 anys se li treien les propietats als familiars de qui s’havia suïcidat: “amb el cos del suïcida es feien veritables salvatjades. Tants anys de càstig i d’estigma tenen molt de pes”, conclou. El vicepresident de DSAS, Carles Alastuey, afegeix en aquest aspecte que durant els segles XVIII i XIX es condemnava, castigava i fins i tot expropiava els béns a les famílies de les persones que se suïcidaven a diversos països europeus: “actualment hi ha alguns països del continent africà on les persones que han sobreviscut a una temptativa de suïcidi són condemnades a presó, i els familiars de persones que han mort per suïcidi són expulsades”.

Els factors culturals són un dels principals suports del tabú

En clau religiosa, el Concili de Trento va establir que “només Déu et dóna la vida i només Déu te la pot treure”, aleshores un suïcida es convertia en algú que atemptava contra el poder diví, motiu per, entre altres càstigs, ser condemnat a no poder-se enterrar al cementiri.

Algú que vulgui escoltar

Per a Carles Alastuey, l’arrel de l’assumpte rau en un doble tabú: “el suïcidi va acompanyat d’estigma, però no només el suïcidi, sinó les problemàtiques de salut mental”. Com apunta bé, per a Amapola també és un tema crucial: “per enderrocar l’estigma hem de parlar de salut mental i hem de parlar sobre el suïcidi, però d’una manera responsable. És una tasca que hem de realitzar com a societat en el seu conjunt: desestigmatitzar anar a teràpia, donar suport a l’accés a tractaments eficaços i tenir una xarxa de suport. Major psicoeducació als establiments educacionals, major acompanyament. Escoltar més i opinar menys, ser més empàtics i estar disposats a educar-nos ja no des dels mites sinó des de la informació que pot salvar vides i millorar-ne la qualitat”.

https://www.instagram.com/p/CdbQNHhLkB2/?utm_source=ig_web_copy_link

“Som l’homo sapiens perquè som l’homo narrans. La nostra naturalesa és narració”, diria l’autor José María Merino. “Res de la condició humana és més fràgil i ‘més humà’ que allò sustentat per la pràctica del discurs”, diria l’escriptora Hannah Arendt. “Ens auto-narrem de manera constant, en pensar, en sentir, en ser-existir: el llenguatge fa ‘més real’ la meva subjectivitat, no només per al meu interlocutor, sinó també per a mi mateix”, dirien els sociòlegs Berger i Luckman.

El silenci no és una opció per als supervivents ni per a la societat. Com diu el psicòleg deRedAIPIS-FAeDS, Javier Jiménez, els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom, de generar una narrativa, d’entendre el procés mental de la persona que s’ha suïcidat. Per la seva banda, el vicepresident de la DSAS insisteix que el fet de poder compartir aquest dolor és fonamental. Normalitzar tot aquest ventall de sentiments descontrolats, contradictoris i desequilibrats després de la pèrdua per suïcidi. Fer-ho sense por al judici ni la condemna. Educar sobre el procés i explicar també que, encara que pugui semblar que no hi hagi evolució, cal treballar amb el dolor de forma compromesa: “no oblidarem, no evitarem que aquesta mort probablement marqui un abans i un després a les nostres vides . Però sí que aconseguirem reconduir una bona part d’aquests sentiments tan tòxics que poden portar a una evolució molt negativa, fins i tot patològica del dol”, conclou.

Els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom

Amapola incideix que “per elaborar aquest procés de la millor manera possible és necessari crear un espai segur on els supervivents puguin compartir el seu dolor, parlar del que ha passat i ser escoltats sense judicis ni culpes, per així establir les bases del procés de recuperació i resignificació de la tragèdia”.

De nou, diu la jove, la clau és la postvenció: “tenir un espai segur on demanar ajuda en una situació crítica com ho és un suïcidi, pot salvar vides malgrat la pèrdua irrecuperable que suposa una mort d’aquestes característiques. Però per parlar necessitem algú que ens vulgui escoltar”.