El menyspreu d’una feina ben feta i lliurada a temps, el silenci absolut, la no resposta després de demanar un dia de festa, llargs informes encarregats sempre a l’últim moment i amb molt poc temps, o la ignorància o indiferència davant d’aportacions en reunions són, en el dia a dia laboral de moltes empleades i empleats, un degoteig de desgast i desànim. Cau l’autoestima i també l’esma per llevar-se cada matí per anar a treballar, i es dubta de si cal explicar el que s’està vivint, i a qui dir-ho.
Qui dia passa, any empeny, però quan es conviu amb l’assetjament quotidianament, els dies semblen costar més d’empènyer que un any sencer de passar.
La indiferència i el silenci cap a una persona, com qualsevol conducta coercitiva o intimidadora, generen malestar. I quan això pertorba la vida, en l’esfera personal i emocional, en la vida quotidiana i de manera repetitiva, parlem d’assetjament. “L’emoció principal d’una víctima d’assetjament és la por”, explica l’Elisa Micciola, psicòloga forense, psicoterapeuta especialitzada en violència, i membre de la junta del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. “Qui pateix assetjament a la feina sent por d’anar a treballar, por de trobar-se amb la persona assetjadora, i por de perdre el seu lloc de treball, si ho denuncia”. I la por es tradueix “en el patiment d’un estrès que pot derivar en ansietat, amb conseqüències psicosomàtiques”, afegeix Micciola. “Es pot sentir mal de panxa, molèsties gastrointestinals, musculars com mal d’esquena, o tensionals com mal de cap, marejos o taquicàrdies. O no dormir bé. Qualsevol d’aquesta simptomatologia comença a dir-nos que alguna cosa no va bé”, afirma la psicoterapeuta. Sobretot al principi, pot ser que aquests símptomes, fruit de la tensió que provoca enfrontar-se cada dia a un entorn de treball inhòspit sota l’amenaça d’una figura assetjadora, no siguin llegits per la víctima com a efectes vinculats a l’assetjament.
Eines digitals per fer mal
Carmen Soler Pagán és especialista en recursos humans i benestar als entorns laborals. Està al capdavant del Màster en Direcció Estratègica en Benestar Organitzacional de la Florida Universitària, un centre de formació superior adherit a la Universitat de València i a la Universitat Politècnica de València. Explica que, en temps de crisi, i especialment en aquest temps de sindèmia, s’observa un increment dels casos i noves formes de pressió. Saben que “ha sorgit un altre tipus de conductes que s’habiliten gràcies a la tecnologia. Ara l’assetjament laboral es tradueix en deixar els empleats fora de certs grups de Whatsapp, no respondre els seus correus electrònics o no fer-los partícips en les videoconferències, o bé un control excessiu dels temps de connexió més enllà de la norma”. Són pràctiques molt comunes en qualsevol espai laboral, però no percebudes sempre com a un possible assetjament.
Un factor clau sobre l’assetjament en l’àmbit laboral, com exposa l’Elisa Micciola, és “diferenciar les conductes d’intimidació i dany o animadversió d’altres que són conseqüència d’una mala gestió, sobretot dels càrrecs jeràrquicament per sobre”. Tal com explica, “això passa molt en empreses on els càrrecs s’hereten i tenen un estil de lideratge antic. Funcionen dient: ‘ho fas perquè jo mano, si no, t’acomiadaré’, sense cap tipus de respecte i generalment amb manca de formació”. Aquest últim cas –diu Micciola- “és diferent de l’assetjador que vol fer mal en concret a una persona, amb les conseqüents repercussions psicològiques. Estar a les ordres d’un mal cap, sense capacitats de lideratge positives, ni formació, que no sap fer de cap i té tot l’equip martiritzat també es pateix, però segurament no hi haurà una única víctima i serà més fàcil desculpabilitzar-se de viure situacions inadequades a la feina, perquè, en aquest cas, és conseqüència de la mala gestió personal i professional del teu cap”.
Delicte contra la llibertat
L’assetjament va ser inclòs al nostre codi penal l’any 2015 com a delicte contra la llibertat. Tal com explica Micciola, “és un patró de conducta social que sempre hi ha estat, però quan es tipifica en el context juridicosocial dona protecció a la víctima”.
Gràcies a aquesta tipificació judicial, les empreses compten amb un suport legal i acompanyament amb protocols per protegir possibles víctimes d’assetjament en l’espai de treball. Tenint en compte que en l’assetjament, la variable de gènere és importantíssima i la majoria de les que ho viuen són dones, la Comissió d’Igualtat i del Temps de Treball del Consell de Relacions Laborals de Catalunya va publicar l’any 2017 la Guia d’elaboració del protocol per a la prevenció i abordatge de l’assetjament sexual i per raó de sexe a l’empresa. És, com diuen, “una eina útil per a les empreses i organitzacions, independentment de la seva mida, per establir un protocol amb caràcter obligatori i facilitar l’erradicació de l’assetjament contribuint a millorar la qualitat del treball i la salut de les persones treballadores. Conscients de la realitat empresarial catalana, on el 99,5% de les empreses dels quatre sectors d’activitat són pimes, es va creure necessari elaborar aquest document simplificat per facilitar la comprensió del Protocol i ajudar les organitzacions a complir amb aquesta obligació”. El mateix Consell va crear el decàleg Tolerància Zero amb l’assetjament sexual i per raó de sexe a l’empresa.
Però l’existència dels protocols –segons explica Carmen Soler Pagán no sembla ser suficient. “L’existència de normes a nivell prevenció de riscos laborals, llei d’igualtat d’oportunitats, codi penal o l’aplicació de protocols a les empreses, en la majoria de les ocasions, els treballadors no ho coneixen o no saben com posar-ho en marxa”. A més, tal com recorda la psicoterapeuta Elisa Micciola, amb molta experiència d’interacció amb víctimes, “l’assetjament en l’àmbit laboral es veu agreujat per la por a perdre la feina”. Es denuncia poc també perquè se sap que el procés judicial és un trànsit dur, amb dificultats per l’aportació de proves, i perquè la participació de testimonis, els companys que continuen a l’empresa, és difícil per la seva por també a represàlies. Per això, “la víctima se sent dins un procés dolorós i injust, amb el silenci dels companys, que són així còmplices del que passa”. La situació s’endureix més encara, segons Micciola, “quan l’assetjament és de caire sexual, perquè aleshores s’obre una part molt més complexa, que inclou la vergonya, la por a ser jutjada, la sensació de culpabilitat que emergeix en les víctimes ho fa més silenciós encara”.
“Caldria preguntar-se què fan diferent les organitzacions que aplaquen aquestes situacions”, planteja Carmen Soler. “En la meva experiència, s’aconsegueix més anant més enllà del compliment normatiu, incloent com a part de l’estratègia organitzacional el benestar i el ben-ésser”. Soler és responsable de la Consultoria Estratègica Equip WANT, de Prevenció Psicosocial i Organitzacions Saludables, i sòcia directora de Rhsaludable, col·laboradors en la difusió de les campanyes que fa l’Agència Europea per a la Seguretat i Salut en el Treball. Parla de “vetllar per un lideratge positiu, mesures de conciliació, comunicació i informació fluida, apoderament de les persones i aflorament de fortaleses, feedback, espais de treball saludables, apuntalament de valors, pràctiques de responsabilitat social corporativa, polítiques de desconnexió i a més dels protocols d’assetjament, una aposta pels protocols de bon tracte o interacció social positiva”.
L’especialista en entorns laborals saludables precisa que tot el que ha descrit “és una intervenció psicològica positiva validada científicament per l’Equip WANT Prevenció Psicosocial i Organitzacions Saludables que inclou un model de treball en equip ORPI (Objectius, Rols, Procediments i Interacció). En ella, els participants aprenen autoregulació a través de mindfulness, empatia i regulació emocional, autocompassió i compassió cap als altres. I tot això millora el bon tracte i redueix de dissonància emocional entre els participants i s’incrementen els seus nivells de coordinació, treball en equip i benestar”.
Davant d’aquestes necessitats, cada cop hi ha més iniciatives que hi fan diana. Una d’elles, l’ha posat en marxa Suara Cooperativa, una entitat d’iniciativa social i sense ànim de lucre amb més de 40 anys d’experiència en el tercer sector. Ha creat l’aplicació Benestarum, un projecte que vetlla pel benestar de les persones treballadores a les empreses i s’enfoca en la prevenció de possibles problemàtiques en termes de satisfacció i comoditat que aquestes puguin patir dins o fora de l’àmbit laboral. Per a tot l’aspecte psicoemocional, connecta els usuaris amb professionals de la psicologia.
Assetjament en l’àmbit sanitari
La violència, psicològica o física, es dona en qualsevol àmbit. I els espais de treball on es té cura de les persones, hospitals, CAP’s, residències geriàtriques, clíniques… no en són cap excepció. A tot arreu cal prevenir i combatre l’assetjament, però, tal com puntualitza la psicoterapeuta Elisa Micciola, “una persona que cuida persones ha d’estar emocionalment. En un àmbit de cures, si tens una persona que està vivint un assetjament, les conseqüències arribaran a les persones a les quals ha de cuidar, sobretot si es triga a reaccionar a la violència”.
L’Associació d’Entitats Sanitàries i Socials La Unió va publicar una Guia de prevenció de la violència i de l’assetjament al centre de treball en el sector sanitari. En la seva introducció, expliquen que “segons diversos informes, en el sector sanitari el promig d’incidents de violència en el treball en comparació a la majoria de sectors d’activitat és superior. Aquests incidents són una causa reconeguda d’estrès i accidents laborals que afecta tant al benestar dels professionals com a la salut dels entorns laborals, a l’efectivitat i a l’eficiència de les institucions i a la qualitat dels serveis que es presta als ciutadans”. Tanmateix, diuen que “un dels riscos als quals estan sotmesos els professionals en l’acompliment del seu treball deriva de la relació amb altres persones. El desplegament de comportaments violents, en qualsevol de les seves manifestacions, pot suposar un important risc per a la salut, risc directe per a la salut del professional i indirecte per a la dels seus pacients, i la seguretat de les persones”.
La guia va ser elaborada per diversos integrants, entre ells el Consorci Corporació Sanitaria Parc Taulí. El seu Cap de benestar, cultura organitzativa i acompliment, dins de la Direcció de Recursos Humans del Consorci, Xavier Lechuga, explica que l’any 2012 van començar a disposar de protocols, com el Pla de Gestió dels Conflictes i la Violència, que recull la violència externa, els conflictes, assetjament moral (o mobbing) o violència interna i l’assetjament sexual o per raó de sexe. També disposen d’un protocol diferenciat, per normativa legal estatal, sobre assetjament sexual o per raó de sexe i un altre sobre gestió de violència externa.
Tal com diu, “un assetjament es detecta mitjançant la comunicació de la persona afectada o la comunicació de qualsevol altra persona que adverteixi una conducta violenta o d’assetjament”. Els indicadors –explica- “són els comportaments. Hi ha comportaments que poden evidenciar l’existència d’una conducta d’assetjament i que estan recollits als protocols. Considera que els protocols generen confiança i seguretat a les persones treballadores afectades, i que la confidencialitat i el tracte rebut durant l’acompanyament són cabdals. Són eines que donen garantia per a preservar la dignitat, el respecte i la igualtat entre les persones treballadores.
A banda dels protocols –diu- fan formació anualment, revisen els protocols, reben les notificacions dels professionals i fan el seguiment des de salut laboral. Tot i així, reconeix que encara es pot fer més. “Des de les institucions, nosaltres inclosos, caldria fer més campanyes que generin confiança del procediment, tipus informatives, d’acompanyament o d’accessibilitat en la comunicació de les incidències. Accions encaminades a gestionar les expectatives de la persona, que poden influenciar en la no comunicació la inseguretat o les por a represàlies, a possibles perjudicis o a l’exposició pública. Ara bé, no només són les institucions, donat que els centres sanitaris ens trobem en un marc organitzat i protegit, i no deixen de ser un mirall de la societat que tenim, la cultural, d’educació i de respecte. Tots els agents que hi participem (responsables, tècnics, representació social, professionals) hem de treballar per tenir el mateix fi. El fet que es produeixi un sol assetjament del tipus que sigui o qualsevol agressió violenta, significa que no hem fet prou, no ja com a centre, si no com a societat”, exposa Xavier Lechuga.
Tot i que no tenen la percepció que l’assetjament vagi a més, sí que constaten un augment de les agressions per violència externa que any darrera any sí que s’informen. Però, sobre assetjament, insisteix que “el fet que no es comuniquin, no significa que no hi hagin”.
Alguns casos sí transcendeixen. Recentment Redacción Médica va publicar el cas de les “amenaces, manipulacions i vexacions” patides per dues cirurgianes de l’Hospital de Nuestra Señora de la Candelaria de Tenerife per part del seu cap de servei. El títol ja il·lustra sobre l’assetjament: “Te ignoran, te desplazan, y a quí no pasa nada”, perquè després de denunciar-ho, una d’elles va ser recol·locada a 2.000 km de casa seva per acabar la residència.
