Opinió

SOS Atenció Primaria

Actualment, la sanitat s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la població, com no podia ser d’una altra manera. Però la pregunta que ara ens fem és si la reacció social i dels treballadors no arriba massa tard, ja que recuperar la qualitat que el servei de salut tenia fa 15 anys no serà senzill.

Si ens centrem en l’atenció primària (AP), la porta d’accés al sistema sanitari, i la que utilitzem més sovint la majoria de la població, especialment les persones i els col·lectius més vulnerables, podem veure que ha estat la més penalitzada, segons diuen les estadístiques. Observem amb preocupació que l’increment de les necessitats sanitàries de la societat (envelliment de la població, maneig de la pandèmia) no s’ha vist acompanyat de les mesures eficaces requerides, sinó més aviat al contrari. La sanitat en general i l’AP en particular han sigut objecte de retallades pressupostàries difícils de justificar. Una nefasta gestió per part dels responsables que ha portat el sistema al desastre, fins a fer-lo arribar a un punt de difícil retorn.

La sanitat en general i l’AP en particular han sigut objecte de retallades pressupostàries

Durant els últims 12 anys, la sanitat ha desenvolupat la seva activitat amb pressuposts molt reduïts respecte als estàndards recomanats, i en concret l’AP, la més pròxima al ciutadà, s’ha endut la pitjor part, ja que es mou en torn al 15% del total del pressupost destinat a sanitat quan l‘OMS recomana que s’hi assigni el 25%.

Ara mateix manquen molts professionals, tampoc no hi ha un pla per cobrir el recanvi generacional, les jubilacions previstes, fet que serà difícil de solucionar d’un dia per l’altre. Sense planificació estem avesats al caos, que fins i tot arriba a generar situacions d’enfrontament dels professionals amb els usuaris.

S’estan desmantellant els serveis públics per afavorir la seva privatització

Paral·lelament, s’estan desprestigiant els sanitaris que, mal pagats i mal tractats, troben molt millors condicions laborals exercint a l’estranger. Aquest fet comportarà, més a curt que a llarg termini, que quan es pretengui solucionar el problema amb presses, s’hagin d’incorporar al sistema professionals amb inferior capacitació que la d’aquells que s’han vist obligats a sortir del país.

A més a més, les dades mostren com s’estan desmantellant els serveis públics per afavorir la seva privatització. Cal recordar que:

– A Catalunya s’està dedicant 1.246 € per habitant i any, quan la mitjana de l’estat és de 1.478 €. Només Madrid queda per sota, amb 1.179€ per habitant i any.

– Catalunya és una de les autonomies que menys recursos dedica a l’AP, ocupa el 14è lloc de 17.

– Catalunya és la comunitat que més percentatge de recursos dedica a concerts amb entitats externes (gairebé el triple que la següent que més hi dedica).

Amb aquest panorama, el futur és molt incert.

Les mesures que s’haurien de prendre de manera inajornable, entre d’altres, passen per:

– Incrementar el nombre de professionals per habitant.

– Millorar les condicions laborals del personal sanitari en general i dels equips assistencials en especial (metges, infermeres, treballadors socials, auxiliars, administratius, etc.) eliminant l’endèmica interinitat del sector (això no va de treure patates del terra).

– Dotar el sistema dels recursos necessaris i adients per atendre la salut mental, pediatria, fisioteràpia, salut bucodental…

– Crear òrgans de participació ciutadana on sigui possible defensar els interessos comuns de la salut de les persones i controlar el desviament de diners públics a la sanitat privada. És a dir, crear un sistema de gestió TRANSPARENT.

La societat és la titular del sistema de salut i això significa que hi té drets. Ara cal, amb urgència, que la ciutadania exigeixi la recuperació del servei que ja teníem i que les privatitzacions dels temps passats es reverteixin. És a dir, recuperar un servei públic on l’especulació no tingui cabuda.