Indefensió apresa, provocada per les reiterades derrotes des dels funestos anys de les retallades de Mas i Boi? Desencís amb els apoltronats i desmobilitzadors sindicats de concertació? Som un col·lectiu desclassat amb zero cultura de lluita? Potser percepció majoritària de què en realitat no estem tan malament? Probablement una barreja de tot plegat.
La qüestió és, com aconseguim les persones i els col·lectius convençuts de la necessària implicació de totes en una constant mobilització, transmetre, contagiar aquest sentiment a la resta de companyes de professió i també ciutadania?
Des de les retallades dels innombrables Mas i Boi fins avui, hi ha hagut diferents esclats de lluita de diferent intensitat. Les que van coincidir amb tot el moviment del 15M van ser probablement les principals responsables d’aquesta indefensió apresa, pel fet que malgrat les grans mobilitzacions que va haver-hi, no vam ser capaços de frenar la precarització de condicions laborals i la destrossa de drets socials.
El naixement de Marea Blanca, també va comportar diferents mostres de lluita, les convocatòries de vaga d’Atenció Primària de l’any 2018. Les mobilitzacions de Sanitàries En Lluita durant més de 9 setmanes protestant a les portes de centres sanitaris de tot el territori en dates molt properes a la pandèmia de la covid-19 i que van culminar amb la primera vaga convocada per la Mesa Sindical de Sanitat (MSS) el 10 de març del 2021. Recentment, la vaga (fake) convocada per aquest mateix espai d’organització sindical juntament amb educació i paral·lelament a la convocatòria de Metges de Catalunya els dies 25 i 26 de gener de 2023. Ara mateix estem buscant diferents fórmules per donar-li continuïtat a la mobilització de la manera més efectiva possible.
Ara mateix estem buscant diferents fórmules per donar-li continuïtat a la mobilització de la manera més efectiva possible
Aquest impàs de reflexió i reorganització, en un moment cabdal com aquest, ha fet que la bona gent del col·lectiu de treballadores de Sanitàries en Lluita, preocupades per aquesta aparent inacció, hagi decidit reactivar-se i fer una crida per xarxes a una trobada el pròxim 7 de març. M’alegra en gran manera veure gent compromesa disposada a oferir el seu temps i els seus cossos per a aconseguir, o almenys intentar-ho, millorar la crítica situació en la qual es troba el nostre sistema de salut. Allà estarem.
Dic que ens trobem en un moment cabdal. La signatura d’un conveni (SISCAT) totalment insuficient a esquena de les treballadores, desaprofitant la convocatòria de diferents jornades de lluita i de VAGA i mentre a més, es manté encara obert el procés de negociació de les condicions laborals de l’Institut Català de Salut (ICS), em sembla, o bé d’una incompetència suprema o bé, una mostra descarada que les teves prioritats no són pas aconseguir millores per totes. Fer-ho a més, quan, per fi sembla ser ja un tema de consens el que ha estat una reivindicació històrica de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), la voluntat d’equiparar condicions laborals en tota la sanitat catalana independentment del proveïdor pel qual treballis, sembla com a poc contradictori, tant per part de la part social signant, com per la patronal, com pel mateix Departament de Salut. De fet, aquesta taula que ells anomenen d’harmonització ja està en marxa, això sí, excloent una part de la representació sindical, molta de la qual forma part de la Mesa Sindical de Sanitat. Exclou també a part de la representació sindical de centres que tenen conveni propi. Que no ens afecta aquesta «harmonització»? Per acabar amb el punt del conveni us recomano que no us perdeu la valoració de la signatura d’aquest Conveni per part de la MSS. A més d’assenyalar les seves vergonyes, destaquen amb precisió les insultants diferències del document signat, amb el que va aprovar el propi Parlament de Catalunya en matèria de condicions laborals de les treballadores de la sanitat.
La signatura d’un conveni (SISCAT) totalment insuficient a esquena de les treballadores, desaprofitant la convocatòria de diferents jornades de lluita
Un altre element que tampoc ens permet mostrar-nos especialment optimistes amb les decisions que va prenent aquesta Conselleria i que ens indica el moment clau que ens hauria de treure a tota la resta de sanitàries al carrer, és la ferma (i classista) voluntat de l’Honorable conseller Manel Balcells, de parlar exclusivament amb el Sindicat de Metges de Catalunya.
S’obre així la porta de bat a bat, a l’històric anhel d’aquest sindicat, aconseguir un conveni propi per al col·lectiu al qual representen. Amb el que sobri, ja ens barallarem la resta. És cert, que molt hàbilment, davant l’al·luvió de crítiques que previsiblement podien i començaven a arribar, el Sr. Balcells va anunciar tímidament això sí, obrir també una taula per infermeres, bé, en realitat amb un únic sindicat d’Infermeres, SATSE. Realment pensa que amb aquesta mesura apaivagarà el descontentament de les professionals? A diferència dels Metges, el col·lectiu d’infermeres té com a poc, altres dos sindicats corporatius més. I la presència de treballadores d’aquesta categoria en sindicats de classe, és molt més nombrosa que no pas la de metges. Per no dir que aquest joc que ha iniciat és molt arriscat. On queden la resta de categories? Pensa cridar pròximament a USAE, després al sindicat de tècnics i més tard al sindicat de zeladors… Ja no cola. El «divideix i venceràs» ja no els servirà. Totes som importants i juntes som més fortes. Si pensa que així resoldrà la problemàtica real del sistema, està ben equivocat.
Realment pensa que amb aquesta mesura apaivagarà el descontentament de les professionals?
I finalment, l’aprovació dels pressupostos que estan a punt de signar-se el pròxim 10 de març no fan més que confirmar les nostres pors sobre, quines són les prioritats d’aquest Govern. No recull gairebé cap ni un dels punts de la moció en matèria de condicions laborals i model sanitari aprovat pel propi Parlament, repeteixo. Que no és només la demanda de quatre grillats, que també, tot i que el que es va aprovar al Parlament és una demanda de mínims, el punt de partida. Doncs ni això. Cal una resposta contundent i de fet diferents col·lectius, entitats, organitzacions estem treballant per, com a mínim, evidenciar i fer palès la total oposició de la ciutadania organitzada vers aquests pressupostos. Tant en matèria de Salut com en tot el que té a veure amb la cura de les persones més vulnerables.
No recull gairebé cap ni un dels punts de la moció en matèria de condicions laborals i model sanitari aprovat pel propi Parlament
No entrarem al detall dels mals endèmics del nostre model sanitari, que ja es van analitzar en aquest altre article, però totes les línies estratègiques (les reals, no les que diuen en grandiloqüents, però artificials declaracions) del Departament i del mateix Govern, semblen anar encaminades a consolidar i perpetuar aquests mals.
Probablement, ens trobem davant una de les últimes oportunitats de revertir aquesta amenaça. No ens quedaran moltes més possibilitats si ara se surten amb la seva. Organitzem-nos les treballadores amb Sanitàries en Lluita, a través de la Mesa Sindical o generem un nou espai més ampli amb les usuàries. Siguem capaces de trobar l’espai per fer-ho plegades. Treballem per un objectiu comú. Una sanitat de qualitat, de provisió, titularitat i gestió 100% pública. Així doncs, de manera col·lectiva, però també de manera individual, hem de plantejar-nos que estarem disposats a fer per. Els convençuts ja ho estem. Tu ho estàs?
1 comentari
Camí cap als 80 anys, ho estic