José Ramón Ubieto Pardo (Sabiñago, Osca) és psicòleg clínic i psicoanalista, així com membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. També és professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i Consultor dels Programes AEU (Alts Estudis Universitaris) de l’Institut de Neurociències i Salut Mental de Barcelona, en col·laboració amb la Universitat de León. És col·laborador habitual en mitjans com La Vanguardia, El Periódico i CatalunyaPlural. Ha publicat diferents llibres, entre els quals hi ha Niños hiper: infancias hiperactivas, hipersexualizadas, hiperconectadas (NED Editores), Del padre al iPad: Familias y redes en la era digital (NED Editores) i el seu darrer, ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias (Editorial Octaedro). Parlem de tecnologia, salut mental i educació en el context de l’ampli debat a la societat catalana sobre l’ús dels telèfons mòbils a les escoles.
A l’era digital moltes de les preguntes semblen tenir respostes immediates, ja sigui a través de la veu d’Alexa, d’una cerca a Google o del ChatGPT, però un dels seus missatges principals és que ens hem de conscienciar que alguns dels principals problemes que afronten les nostres societats no tenen solucions clares ni immediates.
Estem enfrontant reptes complexos, com ara la immigració, el canvi climàtic i l’evolució de la sexualitat, entre d’altres. Aquests problemes no tenen solucions universals, cosa que genera una sensació d’impotència. La dificultat per acceptar que allò impossible contribueix a la violència i al sorgiment de postures extremes. Tot i que la ciència prometia respostes lògiques, també es troba límits i paradoxes. Això ha comportat un ressorgiment de discursos religiosos i fonamentalistes, com una reacció davant de la incertesa. Vivim en un món on la ciència i la religió coexisteixen de manera complexa, generant tensions addicionals. Crec que és crucial reconèixer la complexitat dels desafiaments actuals i evitar solucions simplistes. La polarització només afavoreix la confrontació, i cal cercar enfocaments més equilibrats i sostenibles per abordar aquests problemes.
Alhora aquesta entrada a la contemporaneïtat està mediada per la interfície de la pantalla –sigui el mòbil, l’ordinador o la tauleta–, tecnologia que ens acompanya a tot arreu i que genera tot un cercle d’hàbits, noves formes de relacionar-se amb el món, i, també, noves addiccions. Però apunta que no hem de dir-ne addictes, sinó amants.
És clar. Si no són addictes, la pregunta és quina relació tenen amb els casos, ja que no es tracta exclusivament d’una qüestió d’hàbit. Com ens ensenya la psicoanàlisi, tu no fas res sino hi ha una pulsió darrera. I un exemple d’aquesta pulsió, en relació amb els dispositius digitals, és mirar i ser mirats. Aquest desig de ser mirat, aquesta pulsió escòpica, s’enllaça, diguem-ne, amb un desig també de vincular-se a l’altre. I és aquí on apareix l’amor. Els registres i les dimensions d’aquesta articulació són molt variables.
Com es manifesten aquests registres i dimensions en l’ús de dispositius digitals?
Et pots trobar des de l’amant narcisista, que és aquell que té el desig exhibicionista i que està tot el dia penjant fotos i els post. També és una dimensió de l’amor, perquè és una dimensió que apunta a l’altre, encara que des d’una perspectiva molt narcisista. Però l’amor té un costat narcisista. Després hi ha un altre tipus de versió de l’amor, més anaclítica, que és la segona opció que oferia Freud, que és l’amor com a suport. Aquest seria un altre ús, més de compartir, més d’ajudar l’altre, més d’escoltar allò que l’altre ha de dir. En un règim on podríem dir que la teva imatge compta menys i explica més la conversa, el xateig, etc. És un altre registre. I, després, hi ha un altre registre de l’amor, que també forma part de la casuística que trobem als usos digitals, que és l’amor possessiu. És l’amor més exclusiu. L’amor que requereix a l’altre moltes exigències. Aleshores, et trobes amb nois o noies que t’expliquen que han agafat un cabreig, que han fet alguna cosa monumental amb el seu xicot o amb la seva xicota perquè no li va contestar de seguida o el va deixar en vist durant cert temps. Aleshores t’adones que cadascú té un ús diferent.
Què implica reconsiderar aquests actes a través del concepte de l’amor en comptes del de l’addicció? Quins efectes té en les conseqüències dels actes esmentats?
De llegir les conseqüències des de la perspectiva d’addictes a llegir-les des d’amants hi ha molta diferència. Si les llegeixes des de la perspectiva d’addictes ja estàs pensant com les conseqüències d’un malalt mental. I, per tant, arribaràs probablement a conclusions radicals del tipus “traiem-li la droga. Cal treure el mòbil de les classes. Cal treure-li el mòbil, cal prohibir-lo de la seva vida, o, com diuen alguns, cal erradicar el mòbil, perquè així aconseguirem que no es produeixin les conseqüències”. Si les llegeixes com a amants, del què te n’adones és que probablement el que has de fer és ajudar-lo a fer que aquest enllaç d’amor amb la màquina sigui un enllaç menys alienant. Però no ho el·liminaràs, perquè entens que hi ha una necessitat d’amor en aquest enllaç. Aleshores les conseqüències les llegiràs de manera diferent.
Aquesta relació —amorosa— amb l’aparell mòbil ha estat l’epicentre d’un moviment educatiu per part de pares i mares, reivindicant un debat que orbita al voltant dels seus efectes perjudicials. Segons la seva opinió, cap on ens hauríem d’encaminar?
Crec que cal parlar de regulació en comptes de parlar de prohibició. La tecnologia, especialment la indústria tecnològica, ha tingut un impacte hostil a la família, i necessitem recuperar aspectes educatius importants.
La regulació implica ajustar i posar en ordre una cosa que s’ha decontrolat. És una manera de revertir la invasió tecnològica a la família
Com definiria la regulació en aquest context?
La regulació implica ajustar i posar en ordre una cosa que s’ha descontrolat. És una manera de revertir la invasió tecnològica a la família. Podem incloure restriccions d’ús, com ara el son, àpats familiars, l’hora del pati a l’escola i aules. La prohibició radical pot ser problemàtica. Fa quinze anys, la cosa digital era un complement a les nostres vides. Ara és un món en si mateix, i la prohibició no es pot aplicar a un món digital. Necessitem estratègies més àmplies.
En el seu darrer llibre, ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias (Editorial Octaedro) desenvolupa aquestes estratègies.
Sí, proposo tres estratègies claus. Primer, la desconnexió, reduint les hores de pantalla per recuperar l’atenció. Segon, un ús millorat mitjançant l’alfabetització digital. I tercer, promoure la presència mitjançant alternatives presencials per compensar l’ús excessiu de pantalles. És crucial, però, realitzar aquestes tres estratègies tenint en compte la ja existent bretxa digital que es genera i creix en els contextos desafavorits. Cal implementar polítiques socials públiques correctores, com ara centres de lleure, activitats gratuïtes i alternatives presencials, per a les famílies desafavorides. Sense aquestes polítiques, la bretxa digital s’ampliarà entre classes socials.
