El passat 23 de gener es va fer públic el document de bases de Pacte Nacional de Salut elaborat per un grup d’experts que ara es troba en fase de participació. Resulta sorprenent com el document ignora els proveïdors privats de serveis d’atenció a les persones en els àmbits de la salut i dels serveis socials, oblidant que l’anomenat “ecosistema sanitari” inclou els serveis de salut i d’atenció social tant públics com privats. Aquests últims d’una rellevant importància a Catalunya.
D’entrada queden fora de la prestació de l’assistència que presta directament el servei públic de salut les dispensacions de les oficines de farmàcia, una part important de proves analítiques i de diagnòstic per la imatge, el transport sanitari no urgent, la rehabilitació ambulatòria i domiciliària i la logopèdia, serveis inespecífics com l’hostaleria, la seguretat, la neteja i la logística. Així com, l’externalització dels propis serveis d’atenció a les persones per la via dels concerts sanitaris o els concerts socials, fonamentalment amb entitats d’iniciativa social sense afany de lucre però també amb entitats d’iniciativa mercantil amb afany de lucre.
És particularment important la presència de la iniciativa privada a la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública en àmbits com els de les residències per a la gent gran o els serveis d’ajuda a domicili i també a la Xarxa d’Internament del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT).
La col·laboració public-privada ha estat i continuarà sent, com no pot ser d’una altra manera, un pilar fonamental de la construcció i desenvolupament dels nostres sistemes de salut i de serveis socials. Com venim reiteradament plantejant des del Cercle de Salut, el servei públic no requereix sempre la gestió pública i aquesta no ha de significar necessàriament gestió administrativa. Concepció que, sigui dit de pas, posa en qüestió la nova ministra de Sanitat Mònica García amb la seva proposta de “blindatge” del sistema públic de salut mitjançant la gestió directa dels serveis.
A la realitat descrita cal afegir la importància de l’atenció sanitària privada en el nostre país a través de mútues i companyies asseguradores. Gairebé el 35% de la població catalana compta amb una assegurança privada de salut i el percentatge va in crescendo.
Sobre aquestes realitats el Document de bases no diu res. Ens hem de plantejar competir amb el sector privat, ignorar-lo o establir un marc de col·laboració del sector privat amb els serveis públics del Sistema Nacional de Salut? Considero que un sistema sanitari per a tothom del segle XXI ha de ser inclusiu i comptar necessàriament amb tots els agents, també els privats.
Si no vaig errat, la primera menció a l’activitat privada en el Document de bases la trobem, en l’àmbit del coneixement i la innovació, en el model d’ús secundari de les dades generades per l’activitat pública i privada dels sectors de salut i social. I en el mateix àmbit, també per primera vegada, es parla de la col·laboració público-privada plantejant el foment de partenariats del sector públic amb el privat per facilitar nous models de finançament. Potser s’hauria de canviar de nom al pacte pel de Pacte Nacional del Sistema Públic de Salut.
