La cobertura de les absències de metgesses de família als Centres d’Atenció Primària (CAP) fa anys que suposa un maldecap per les direccions dels centres; diverses circumstàncies dificulten trobar substitucions en casos de baixes per malaltia, jubilacions o trasllats de professionals a altres centres.
Aquesta situació es va veure agreujada durant la pandèmia per SARS-CoV2, motivant la publicació d’un Real Decreto Ley 29/2020 de mesures extraordinàries per part del govern espanyol que autoritzava “con carácter excepcional y transitorio la contratación por las comunidades autónomas y el Instituto Nacional de Gestión Sanitaria de aquellas personas con grado, licenciatura o diplomatura que carecen aún del título de Especialista reconocido en España”
Les mesures que contemplava el decret van ser aprovades per un període de temps ja finalitzat però, realment ha estat així?
Han deixat de contractar-se metges/ses sense especialitat als CAP?
La contractació de llicenciats sense títol d’especialistes (en aquest cas, en medicina familiar i comunitària) suposa un deteriorament de l’especialitat de medicina familiar i comunitària així com un profund desconeixement de tot el que comporta aquesta especialització. Per una banda, la devalua, ja que pot donar a entendre que qualsevol persona que disposi de la llicenciatura de medicina pot realitzar les tasques que fa un metge especialista en medicina familiar i comunitària. Per altra banda, és possible que la distorsioni, perquè transmet als pacients una pràctica mèdica més orientada a la malaltia que no pas a la persona, augmentant el risc de sobrediagnòstic i sobretractament.
Resulta paradoxal que aquesta pràctica sigui cada cop més generalitzada i que convisqui en el temps amb l’aprovació (publicada al BOE el juliol de 2024) del Programa formatiu on es recull la definició de l’especialitat de medicina familiar i comunitària i quines són les condicions necessàries per adquirir el títol: “se deberá cursar un periodo de formación de cuatro años por el sistema de residencia. Durante dicho periodo se deberán adquirir y desarrollar tanto las competencias transversales, comunes a las distintas especialidades en Ciencias de la Salud, como las competencias específicas de la especialidad”
La inversió econòmica i organitzativa que suposa pel nostre sistema de salut la formació d’una metgessa especialista en medicina familiar i comunitària queda ben detallada en aquest programa elaborat per la Comisión Nacional de la Especialidad de Medicina Familiar y Comunitaria i que respon a les necessitats actuals tant de ciutadania com del sistema sanitari de salut.
Si aquests especialistes formats en medicina familiar i comunitària durant quatre anys, ocupen altres funcions dins del sistema sanitari (fora de l’atenció primària, per exemple en dispositius paral·lels als CAP) el sistema sanitari pot patir una hipertròfia derivada de l’absència d’aquests professionals a l’àmbit que ha demostrat ser més eficient per coordinar l’atenció a les necessitats de salut de la població i que és l’atenció primària (AP).
Més enllà de les qüestions logístiques que han justificat fins ara aquesta mesura, cal valorar el risc que comporta per a pacients i entorn contractar professionals sense la capacitació adequada per treballar a l’AP com han assenyalat les societats científiques aquí, aquí o aquí.
Fa uns mesos el Col·legi de Metges de Barcelona alertava sobre l’augment de casos d‘intrusisme professional i reclamava l’enduriment de les penes. Assenyalava la necessitat de garantir que, qui exerceix la professió, estigui capacitat per fer-ho.
Seguint aquest raonament, podria, per exemple, un metge sense títol d’especialista en cardiologia atendre una consulta d’arrítmies cardíaques? O un llicenciat sense especialitat en cirurgia ortopèdica operar una pròtesi de genoll?
Si aquestes respostes semblen evidents, no s’entén com s’ha acceptat de forma generalitzada al nostre territori que una persona llicenciada en medicina sense especialitat en medicina de família estigui a càrrec d’una consulta d’AP.
La pràctica mèdica a l’AP és molt més complexa que la d’altres especialitats. Les metgesses especialistes en medicina familiar i comunitària han de tenir coneixements d’un gran nombre de patologies i han de ser expertes a discernir i prioritzar segons la rellevància dels problemes consultats i les preferències dels pacients. A més, han de dominar la conciliació de tractaments així com els recursos i el funcionament del sistema sanitari que els envolta per poder optar als millors recursos per a cada necessitat.
La pràctica de la medicina a l’AP, juntament amb la pràctica infermera, és la que aporta més valor sanitari i social. I quan aquesta pràctica no es desenvolupa plenament o s’ocupa amb succedanis, les repercussions sanitàries i socials poden ser molt elevades.
