Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El dia 15 de març és el dia internacional de la Covid Persistent i, després de 5 anys de l’inici de la pandèmia, encara hi ha moltes persones que no s’han recuperat de la infecció que van tenir al 2020. La literatura científica ha descrit més de 200 símptomes relacionats amb la malaltia, però els més habituals son la fatiga, la sensació d’ofec, diferents tipus de dolors, l’afectació en l’atenció i la memòria, impactes en el cor o bé digestives, entre d’altres.
Com a mínim entre el 5 i el 10% de la població infectada li pot esdevenir una patologia de “Long Covid”, segons la majoria de publicacions, i les investigacions que feien referència a les primeres onades parlaven de fins a un 20%. A més a més, hi ha una clara afectació molt més destacada en les dones des de molts punts de vista segons totes les recerques. Per tant, estem davant d’un dels problemes de salut pública més importants per les properes dècades.
Malgrat el silenci de les administracions, el nostre sistema sanitari ha d’absorbir actualment –des de pràcticament totes les especialitats– moltes persones malaltes que han passat, durant anys, per un esgotador circuit administratiu i sanitari que no aconsegueix un diagnòstic inicial de forma eficaç. En aquest sentit, en molts casos, els propis pacients han hagut d’investigar sobre la pròpia malaltia per acompanyar al personal sanitari. Això ha provocat que la majoria de guies clíniques hagin tingut en compte o hagin estat publicades incorporant persones afectades.
Al llarg d’aquest anys, especialment les persones infectades a les primeres onades, han hagut de patir la incomprensió, però també la violència simbòlica que encara s’executa en alguns espais sanitaris, laborals o socials. I és que, passats aquests anys, encara hi ha metges i metgesses que mostren incredulitat davant els pacients de Covid Persistent generant un impacte important en la salut mental de les persones. Alguns dels relats d’alguns pacients, en aquest sentit son veritablement aterradors. També hi ha persones que han patit situacions d’assetjament a nivell laboral per l’afectació que la malaltia ha suposat en les tasques diàries a la feina. Òbviament, això també desenvolupa en problemes de salut mental i en altres casos acaben sumant-se els acomiadaments que generen una situació encara més precària per part de les persones que ho pateixen.
Aquesta situació afecta la vida personal de les persones que, passats els cinc anys, miren de passar desapercebudes reduint al màxim les converses sobre la malaltia amb el seu entorn més proper amb la sospita que cansen a les persones del seu voltant. Tot plegat és un circuit que descriu el sociòleg Xavier Gimeno i que té a veure amb la violència simbòlica que les persones afectades reben al llarg del temps.
L’afectació multiorgànica i tant heterogènia, així com la falta de biomarcadors que determinin el Long Covid estan dificultant la recerca d’algun tractament realment eficaç. En aquest sentit, en el nostre entorn més proper, l’Hospital Germans Trias i Pujol està duent a terme diferents recerques, liderades per la Dra Lourdes Mateu.
Amb la recerca publicada que ha liderat aquest equip sabem actualment que només hi ha un 7,6% de les persones afectades que van aconseguir recuperar-se després de dos anys de símptomes persistents. A més a més, la recerca també explica els factors mèdics, però també socioeconòmics, que suposen més risc de patir i recuperar-se de la Covid Persistent.
El diferents governs que hem tingut durant la pandèmia, malgrat les dades tant alarmants i el patiment de milers de persones, no han apostat de forma clara per articular una resposta adequada a aquesta situació. Pràcticament no hi ha unitats específiques de Covid Persistent i les malaltes i els malalts han de peregrinar permanentment dins d’un sistema sanitari poc equilibrat arreu del territori.
De poc serveix que l’exconseller Argimon faci declaracions –fa pocs dies– sobre la importància d’activar l’atenció a les persones amb Covid Persistent si durant la seves diferents responsabilitats a la pandèmia no ho va fer, malgrat tenir al seu voltant gent que alertava de l’impacte que tindria no organitzar uns circuits d’atenció especialitzats on les pacients no tinguessin la sensació d’incomprensió i l’atribució dels seus símptomes a problemes de salut mental.
No oblidem que, malgrat que no hi ha dades oficials, la majoria de dades científiques diuen que el número de persones afectades és d’entre el 5 i el 10% de les persones que s’infecten. Perquè ens fem una idea de la magnitud de la situació, les darreres recerques publicades estimen en 65 milions les persones arreu del mon amb símptomes persistents (augmentant diàriament) i, als EEUU, es parla d’una prevalència del 3,4% de les persones adultes i un 0,5% dels menors. Tot plegat son dades alarmants d’un volum de persones amb situacions que poden arribar a ser molt discapacitants.
Un problema sanitari però també social
En una recerca duta a terme en el context del Grup de recerca GIAS, conjuntament amb el Dr. Benavent s’han constatat discursos de violència simbòlica no conscient a les recerques amb entrevistes publicades a les millors revistes científiques d’arreu del món. No només és un problema sanitari, sinó també social.
En definitiva, la Covid Persistent és un dels grans reptes de la salut pública actual i no podem menysprear l’impacte discapacitant que pot causar en les persones. Això significa que cal activar de forma immediata procediments que assegurin la formació específica dels professionals de la salut –incloses les treballadores socials– que han de tenir en compte l’impacte social de la malaltia. En aquest sentit, tenir en compte la veu de les pròpies pacients serà fonamental per arribar a comprendre l’abast de les situacions personals. Calen unitats específiques distribuïdes per tot el territori per a què les persones malaltes trobin espais de seguretat on poder ser ateses sense cap tipus de violència com la que suposa la incredulitat, la condescendència o el menysteniment.
Hem d’apuntar també la importància de la comunitat per poder donar suport a aquesta situació. L’atenció primària ha estat per a moltes persones un refugi d’interlocució amb el sistema sanitari. Potser aquesta baula del sistema sanitari pot generar espais de trobada amb altres persones afectades, ja que acostumen a tenir un impacte positiu si són ben conduïts. Especialment, perquè les peculiaritats de la malaltia fa que moltes vegades hi hagin situacions que només es comparteixen les pròpies malaltes perquè sempre hi ha el dubte de si algú o altre et creurà o simplement serà capaç d’entendre allò que expliques. Potser és bona idea crear aquests espais comunitaris mentre millorem en la intervenció sanitària de la malaltia. Per finalitzar, no es pot oblidar l’impacte que va suposar aquesta situació especialment per a les persones de la primera onada. Moltes no van ser ateses fins mesos després de la infecció i es van trobar amb moltes dificultats perquè hi hagués una atenció continuada amb un mínim de rigor, tenint en compte el desconeixement que hi havia. A moltes les van fer fora de cribatges que determinaven que la situació no era suficientment greu com per ser ateses. Potser caldria pensar en algun acte de reconeixement i restauració d’unes experiències amb el sistema públic de salut que han deixat petjada de forma permanent en aquestes persones.
