Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El rebuig al Congrés dels Diputats de la proposta de llei de creació de l’Agència de Salut Pública per part de VOX era cantat. Ho havia fet ja a la comissió de sanitat al·legant que l’Agència consolidaria el protagonisme disgregador de les comunitats autònomes. Però el que no s’esperava era el refús del PP ni tampoc el de Junts, atès que ja havien acceptat el projecte en el tràmit parlamentari anterior.
Pel que sembla, el canvi de posició té a veure amb la negativa dels partits que conformen el govern a acceptar les esmenes del Senat a la llei sobre la prevenció de pèrdues i deixalles dels aliments, esdeveniment que –més enllà de les raons específiques de cadascuna de les formacions polítiques que han modificat el sentit del seu vot– reflecteix el sectarisme partidista generalitzat que caracteritza la política espanyola actual, incloses les autonomies[1].
Un sectarisme que fomenta la desafecció política i ens aboca a un futur dominat per estratègies populistes de caire autoritari contra les que hem de lluitar tots els que ens considerem demòcrates si volem evitar el perill d’un deteriorament progressiu, qui sap si irreversible amb el pas del temps, dels estats de benestar nascuts després de la IIª Guerra Mundial a Europa.
La majoria de les forces polítiques, com també la majoria dels experts i dels professionals sanitaris, estan d’acord en què, més que necessària és indispensable una institució com aquesta, més important i més autònoma que la prevista a la llei general de salut pública del 2011 i que mai no s’ha desenvolupat.
A Catalunya hi ha qui pensa, però, que tant li fa que l’estat espanyol en disposi, i fins i tot ho veuen com una amenaça o interferència amb la capacitat decisòria de les nostres institucions. Una actitud que contrasta amb la posició pública d’Andreu Mas Culell, qui fa poc[2] reclamava que ens hauríem d’escarrassar – tant com ho vam fer amb la candidatura olímpica del 92– per aconseguir que la seu de l’Agència fos a casa “(…) perquè seria molt important per al nostre ecosistema de salut. I (…) perquè l’estudi de la salut pública té molta força a Catalunya”.
Tot i que el govern autonòmic actual ha decidit recentment revifar l’Agència de Salut Pública de Catalunya creada el 2009, suprimida oficialment per racionalitzar l’administració l’any 2013, i recuperada tímidament el 2019. Tot seguint les recomanacions del grup d’expert Cairos per a l’avaluació , innovació i reforma operativa del sistema sanitari català, es preveu posar-la en marxa aquesta mateixa tardor.
En aquest escenari, la creació de l’Agència Estatal podria resultar sinèrgica i fins i tot afavorir la pretensió expressada per Mas Culell d’obtenir la seu, una iniciativa factible atès que el Reial Decret 209/2022 de 22 de març estableix que és una comissió consultiva qui ha de determinar la seu dels nous organismes públics estatals, que no necessàriament ha de ser a Madrid, segons l’agenda de desconcentració territorial d’entitats públiques. Experiències, que en alguns casos han estat ben reeixides com ara el Sincrotó Alba o el Centre Nacional de Supercomputació, que és alhora el Barcelona Supercomputing Center, sense oblidar, com ens recorda Mas Culell, alguns dels centres del CSIC.
Ens temem, però, que el rebuig actual de Junts pugui estimular encara més l’anticatalanisme tan fructífer per al sectarisme que bandeja impunement les necessitats genuïnes de la població, l’espanyola i la catalana.
[1] Per cert, el capgirament de Junts podria tenir a veure amb la gestió del reciclat dels residus mitjançant l’elaboració de compost o de biogàs, perquè la seva portaveu comentava que cap agència espanyola pot estar per sobre dels ramaders catalans potser oblidant que a Catalunya és vigent la llei 3/2020, del’11 de març, de prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentaris.
[2] Andreu Mas Culell. “L’Agència Estatal de Salut Pública on la posarem?” Ara, 5 d’octubre del 2024.
