Entrevista

Montse Escribà: «Tant de bo es pogués portar la psiconeuroimmunologia a l’atenció primària»

El motiu que la va portar a canviar d’àmbit va ser que, fa deu anys, va començar a tenir problemes de salut, sobretot digestius. “Molts dies, quan m’aixecava, em feien mal els turmells i tenia mal de panxa i dolors generalitzats del cos. També vaig començar a tenir molts símptomes a nivell digestiu i vaig decidir visitar companys de professió i digestòlegs”, explica. En vuit anys va visitar 23 professionals de la medicina especialitzats en el sistema digestiu, però cap d’ells va trobar la solució al seu problema.

Escribà assegura que durant aquells anys li van fer moltíssimes proves: “colonoscòpies, endoscòpies, biòpsies, ecografies, un munt d’analítiques, radiografies, vaig entrar a quiròfan en dues ocasions etc.., perquè tenia molts dolors digestius, moltes diarrees, regurgitacions… i em vaig arribar a desmaiar tres cops en un mateix dia”. Desesperada per no trobar millora amb els tractaments que seguia, va començar a buscar informació i es va topar amb la psiconeuroimmunologia (PNI). No s’ho va pensar dues vegades i, durant dos anys, es va dedicar a estudiar PNI, disciplina a la que es dedica actualment.

Com definiria la psiconeuroimmunologia?

Segur que a internet es defineix d’una altra manera, però jo el que destaco sobretot de la PNI és que té una mirada molt integrativa; perquè entén que hi ha una correlació entre tots els sistemes: el digestiu com a epicentre, però també el nerviós, el sistema immune i tota la part emocional. I s’observa com impacta aquesta part emocional i aquest estrès a tota la relació del cos. Des de la PNI no es mira únicament el símptoma, sinó que es va a buscar sobretot la causa i quina disfunció té el cos.

Quin tipus de pacient es tracta amb PNI? 

Infinitat, perquè com que no es va a mirar simplement el diagnòstic, sinó que es va a buscar la causa, el fet que hi hagi un mal hàbit o que se’n pugui millorar algun, fa que es puguin tractar moltíssims pacients. Jo m’he centrat molt en la salut infantil, però des de la PNI i essent infermera pots tractar molts símptomes: des de disfuncions digestives (epigastralgia, dolor abdominal, un dolor generalitzat, regurgitacions) a alteracions hormonals femenines (dismenorrea, amenorrea…) o alteracions a nivell de sistema nerviós central (un mal dormir, desequilibris de ritmes del dia, estrès, ansietat, nerviosisme…). També es pot tractar, a nivell de pell, dermatitis atòpica, psoriasis, histaminèsia, al·lèrgies, símptomes de rinitis de repetició… i tot el tema de tiroides també es tracta molt des de la PNI, perquè hi ha molt abordatge a nivell d’alimentació que cal fer.

I funciona tan en adults com en infants?

El tractament amb PNI no té edat. Amb nens, tractem sobretot infeccions de repetició: otitis, rinitis, amigdalitis, bronquitis etc.. que necessiten ingressos hospitalaris i no acaben d’evolucionar. De vegades cal mirar una miqueta més enllà i entendre també com són els seus hàbits alimentaris, com està la microbiota, en quin entorn està vivint l’infant, la qualitat del seu son, com són els seus ritmes circadians, si hi ha molts tòxics al seu entorn, si pateix estrès… Els hàbits són vitals.

Quant temps passa des de que s’inicia la PNI fins que es veu algun canvi?

Jo trec hipòtesis diagnòstiques, que cal refutar o afirmar en funció de si cal alguna prova complementària o de l’evolució del pacient. Hi ha pacients que evolucionen molt bé i molt ràpid i en dos mesos ja es poden veure canvis importants, d’altres persones necessiten de sis a nou mesos. 

En el teu cas, com es va resoldre el teu problema de salut desde la PNI? 

Amb moltíssim abordatge a nivell de sistema digestiu. Sobretot, amb una cosa tan fàcil com és espaiar menjades i deixar reposar el sistema digestiu. També vaig treure alguns aliments que em sentaven molt malament… al final jo tenia un paràsit al sistema digestiu d’un viatge que vaig fer a la Índia, i hi havia bactèries, una disbiosis, que vol dir que la microbiota no està equilibrada. A part d’això, també s’alterava molt el meu sistema nerviós central, perquè anava molt cansada constantment i tenia una cortisolèmia important. També vaig fer un abordatge a nivell de suplementació per a millorar les digestions, perquè pràcticament no tenia àcid clorhídric i no digeria bé, i per això tenia tantes regurgitacions.

I des de la medicina què et deien?

Des de la medicina convencional el missatge era que s’havia descartat qualsevol patologia a nivell de càncer o de patologies complicades i que tot estava bé. La majoria d’indicacions eren que prengués omeprazol i ja està. També em van receptar algun gelsectant en alguna ocasió. Moltes vegades, quan la meva mare em portava a l’hospital perquè em desmaiava, em feien un electro, em miraven la tensió i la glicèmia, i estava tot bé. No ho entenia i era molt desesperant.

I el tractament consisteix habitualment en un canvi d’hàbits? 

El tractament passa per moltes coses, s’ha d’individualitzar moltíssim, però passa per un canvi d’hàbits i moltes vegades també cal suplementació. Jo sempre dic que això és com un pastís, on cada part del pastís és un hàbit que tens a la teva vida i les hem de tastar. I la suplementació és com la cirereta que hi posem al damunt. Però és cert que, de vegades, el tractament passa per suplementar perquè hi ha falta de micronutrients o perquè necessitem donar més acidesa a l’estómac… hi ha molts protocols, però aquí l’important és també escoltar molt el pacient.

Creieu que hi ha més relació de la que es pensa entre el sistema immunitari i els factors psicològics? 

No, més de la que se pensa, no. Hi ha molta evidència sobre l’eix intestí-cervell, que és dels eixos més importants que s’ha estudiat i, per a mi, és una part del pastís que s’ha de tocar, perquè tots els metabòlits que genera la microbiota impacten el nostre sistema. Hi ha un eix intestí-cervell, però també hi ha un eix intestí-pell, un eix intestí-fetge. La Societat Americana de Microbiologia ja parla d’un eix intestí-òrgan. Hi ha molts pacients amb ansietat, estrès, depressions que els impacta a l’intestí. Te n’adones quan tens una exposició oral davant de 50 persones i tens ganes d’anar al lavabo. O hi ha gent que li entra diarrea abans de fer un examen… 

Quin lloc ocupa la PNI dins dels graus sanitaris actualment, creu que és la gran desconeguda? 

Sempre dic que tant de bo es pogués portar a l’atenció primària perquè, jo que hi he treballat, crec que és un coneixement que hauríem de tenir tots els professionals d’allà per a poder atendre, perquè són coses molt bàsiques. Com a infermera de família, a mi que m’agrada tant la prevenció i la promoció de la salut, és positiu tot allò que pugui millorar els hàbits de vida, ajudar les famílies, canviar certs hàbits per a què no s’arribi a certs diagnòstics… En un futur, crec que tothom n’haurem de saber.

Per estudiar el màster sobre PNI cal haver estudiat medicina o algun grau de l’àmbit de la salut? 

Sí, una carrera de salut. Per exemple, hi ha molts fisioterapeutes que estudien PNI. També gent que ha fet Medicina o Infermeria i nutricionistes. De fet, una de les coses que més em va sorprendre quan vaig començar a estudiar PNI és que tot eren mecanismes d’acció i bioquímica pura, i això et dona molt coneixement sobre totes les relacions entre els eixos tiroidals, l’eix hormonal femení, sobre com el sistema digestiu es relaciona amb la part hepàtica…

Creu que es podrien solventar alguns problemes de l’atenció primària realitzant únicament un canvi d’hàbits? 

Moltíssims. De fet, tot el que són diabetis, obesitat o hipertensió amb canvis d’hàbits es milloren moltíssim. De canvis en l’alimentació recomanem, sobretot, evitar aliments processats i sucres, o aliments que siguin pro inflamatoris, com per exemple cereals refinats; incloure molta verdura i molta fruita, i fibra o aliments fermentats, que això li encanta a la nostra microbiota i és vital. I, d’altra banda, gestionar sobretot  ritmes circadians, deixar temps al nostre sistema nerviós central per descansar d’aquest estrès de ritme de vida que portem; estar molt més connectats amb la natura, caminar descalços si pot ser per la muntanya o en algun parc; no estar tan exposats a les llums artificials i molt més a les llums naturals. També recomanem espaiar menjades, deixar reposar el sistema digestiu…

Alguns d’aquests consells es donen també des de l’atenció primària però potser no sota el nom de la psiconeuroimmunologia?

Hi ha una mica de tot. Per exemple, com a infermera, jo sempre havia dit que cal fer cinc menjades al dia, menjar cada tres hores, no arribar amb gana a les menjades, que cal hidratar-se i beure petits glopets d’aigua constants, aquest era un missatge que es donava molt; i donàvem dietes de 1.100 calories que porten molt pa –que al final és un cereal refinat–, molta pasta… Ara, des del meu punt de vista, crec que aquí les dietes no estan balancejades amb allò que realment necessita el cos. Cal enriquir molt més les dietes dels nens amb grasses saludables, amb proteïna de qualitat, amb fibres i verdures i fruites de més qualitat, de proximitat. I això no s’està fent. Moltes vegades he pensat que tant de bo hagués tingut aquests coneixements fa anys,  quan estava a l’atenció primària… perquè vaig fer recomanacions que no estaven aliniades amb allò que necessita el cos: el nostre sistema digestiu no està preparat per menjar cinc vegades al dia. Està preparat per a menjar dues o tres vegades i tenir temps per a digerir, per a absorbir, per a regenerar-se. És més, si en algun moment surt un dejú natural, molt millor, deixa que es relaxi aquest sistema digestiu. En aquest aspecte, el missatge del sistema de salut pública pot arribar a ser contradictori.

Contradictori en quin aspecte?

Posaré un exemple quotidià que ens trobem habitualment a la consulta: un pacient que té dificultats a l’hora de digerir, dolors d’estómac i potser regurgitacions o acidesa. Moltes vegades és una hipoclorhídria, una falta d’àcid clorhídric a l’estómac provocada en ocasions per menjar molt sovint o per estrès. En canvi, això, a l’atenció primària de la salut, moltes vegades no es detecta i es recepta un omeprazol, un inhibidor de bomba de protons. Aleshores penso que això és contradictori, perquè és un tractament que no ajuda a allò que realment necessitem tractar.

I això mateix, des de la PNI, com es tractaria? 

Amb acidesa, amb clorhídria, amb un suplement que es diu betaina, espaiant molt les menjades i regenerant molt les mucoses. Amb vitamina A, per exemple, o amb polpa d’aloe vera. Hi ha certs productes que ajuden molt a regenerar aquesta mucosa i a que l’estómac torni a generar aquest àcid clorhídric per si sol i poguem absorbir nutrients i digerir-los; nosaltres hauríem de tenir un pH molt àcid, de 2,2 de pH, i moltes vegades està molt base. I per això després hi ha certa traslació de bactèries d’intestí gros a intestí prim, perquè no hi ha una bona clorhídria a nivell del sistema digestiu.

I com es detecta, amb una analítica?

No, moltes vegades amb la clínica ja ho podem detectar i, si no, hi ha un test d’hipoclorhídria molt fàcil de fer a casa, amb bicarbonat. En realitat és un test molt d’anar per casa, però que ens dona molta informació. De l’altra manera, a la consulta d’atenció primària, quan receptem un omeprazol, moltes vegades tampoc es fa cap prova complementària per detectar això.

Després de dos anys intensius sobre PNI, tornaries a la sanitat pública amb l’experiència?

Si ho pogués aplicar, sí. Perquè m’agrada molt estar amb el pacient a l’atenció primària de salut. Per a mi la infermeria és la meva vocació, m’encanta. I enyoro moltes coses de la infermeria d’abans, sobretot el contacte tan directe amb el pacient, on la gent t’obre les portes de casa seva i t’estima moltíssim. 

Però sincerament veig complicat que la PNI s’integri a l’atenció primària, perquè és una atenció molt individualitzada i personalitzada. Si es pogués disposar de més temps a les consultes… En realitat hi ha molts metges que estan formats en PNI i que treballen a l’atenció primària, però amb set-deu minuts de visita, és complicat. Jo sóc molt partidària que això pugui anar de la ma de la medicina tradicional o al·lopàtica.