Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Per a Ramon Domingo, Etiòpia «és un país amb recursos, però sense estar ben explotats». A tall d’exemple, menciona la mineria, la ramaderia i l’agricultura. Ara bé, en l’actualitat, descriu com la regió viu un moment complicat per la devaluació del Bir, la moneda local, i les actuacions de persones d’altres parts del món que inverteixen en terrenys; unes pràctiques que acaben desplaçant comunitats locals. Parlem amb Ramon Domingo sobre la situació en què es troba Etiòpia en l’actualitat, sobre els projectes que desenvolupa i sobre el relat que es fa d’aquest país.
Fa una vintena d’anys que viatges a Etiòpia. Com comença el teu lligam amb el país?
Amb un viatge que vaig fer amb uns amics. El traductor que ens acompanyava coneixia un espanyol que tenia un centre d’acollida i ens va insistir a anar-lo a veure. Quan hi vam anar, em va agradar com ho gestionava i m’hi vaig enganxar. Del 2003 al 2006 vaig col·laborar des de Barcelona, i el 2006 el govern els va donar unes terres que els havia promès per construir un altre centre. Em vaig comprometre amb el fundador que aniria a ajudar-lo amb la construcció, i hi vaig anar. Aleshores, viatjava allà fins a cinc vegades a l’any. Vam arribar a tenir 200 infants alhora, des d’acabats de néixer fins als 18 anys. Quan tenien l’edat, tornaven amb la família o els ajudàvem perquè poguessin marxar.
També hi coordines un programa d’operacions d’ulls a persones amb cataractes o similars. En quin moment t’endinses en més projectes?
Al centre d’acollida vaig conèixer molta gent, com el missioner Pare Juan González, que fa cinquanta anys que viu al nord. A una reunió que vam fer amb una ambaixada, em va fer prometre que algun dia l’aniria a veure. Vaig trigar quatre anys a anar-hi. Ell coneixia totes les clíniques de monges de la zona i em va presentar a una ordre que era una branca dels caputxins. Tenien un centre sanitari on feien petits tractaments, però no feien intervencions perquè no tenien metge. Aleshores, ens van demanar ajuda i vam decidir equipar el quiròfan i fer operacions d’ulls. El 2013, vaig començar a coordinar les operacions, que les va fer un metge de Salamanca que tenia experiència a l’Àfrica. Va morir i després va ser difícil trobar substitut, perquè les intervencions d’allà són manuals, mentre que aquí es fan amb làser. A poc a poc, vaig començar a treballar amb metges d’Etiòpia.
«El nostre objectiu és fer 250 operacions d’ulls cada campanya, però no sempre ho aconseguim»
El nord viu uns moments complicats des del 2020, amb la guerra del Tigray. Vau continuar treballant-hi?
Al principi no vam parar perquè el Tigray està el nord-est i nosaltres estàvem al nord-oest, però quan es va complicar més vam canviar de zona i ara estem al sud, a la zona de Wolaita, des de fa uns cinc anys. Hi fem tres campanyes d’operacions d’ulls a l’any.
Quantes persones heu operat?
A hores d’ara, hem operat unes quatre mil persones. Ara en fem entre 800 i 1000 a l’any. El nostre objectiu és fer-ne 250 cada campanya, però no sempre ho aconseguim.
Com gestioneu les persones que seran operades?
Primer fem la precampanya, en què uns mobilitzadors es desplacen fins a 150 quilòmetres de Wolaita perquè els centres de salut ens comentin quines persones s’operaran. Aleshores, els desplacem a la clínica amb autobús i, quan acabem, els tornem a casa. Per a ells, és tot gratuït, també la medicació.
Treballeu amb una ordre de monges, però ho vehiculeu per la sanitat pública?
Sí. Des de fa unes tres campanyes fem les operacions a la seva clínica, però l’equip de metges ve de l’hospital públic de Sodo. Al nord, sí que no era públic, però ho pagava tot la fundació amb la qual treballem.
Segons Mans Unides, Etiòpia té una de les majors taxes de ceguera al món, amb més de dos milions d’habitants amb baixa visió per problemes com les cataractes.
És un fet que passa a tota Àfrica, però potser a altres països no hi ha tantes estadístiques. Nosaltres ens centrem en la ceguera perquè és una operació puntual i ràpida. Els tractaments continuats són més complicats de gestionar.
A què heu detectat que es degui aquesta problemàtica?
És una combinació de factors entre la higiene, l’aigua amb què es renten perquè sovint està contaminada i la polsina que hi ha en aquestes zones. També, el clima, que té temperatures molt altes. Quan estàvem al nord, estàvem a 600 metres sobre el mar, però hem arribat a estar a 3.000. A Wolaita, on actuem ara, estem a 2.200. També és zona de malària.
«Fa uns 8 mesos, també va haver una devaluació del Bir, la moneda d’allà. Abans 1 euro eren uns 62 birs. Ara, són uns 145»
Heu fet un estudi per buscar els llocs més afectats.
Sí. Són zones rurals amb poc accés a la sanitat. Vam començar al nord perquè era una tribu molt tancada que funcionava amb metges tradicionals que utilitzen herbes medicinals. Al principi, no volien que els operéssim, però quan vam fer unes quantes intervencions i van veure que funcionava, van començar a venir.
El país té un sistema sanitari públic que treballa per ubicar els serveis més a prop de les comunitats a través de plans de transformació. En quin punt està el sistema sanitari?
Hi ha hospitals que no estan malament, però a la zona rural està tot molt penjat. Com a molt, hi ha algun centre de salut molt bàsic on tampoc es fan intervencions. El poble on operàvem al principi, al nord, era Pawe. D’allà fins a l’hospital més proper amb quiròfan hi havia 250 quilòmetres. Però ara ja no hi podem anar pel conflicte del Tigray. Inclús, la clínica on treballàvem la van atacar i van robar tot el material.
En un altre dels projectes, ajudes les economies d’algunes famílies.
Això ho faig a títol personal, als afores d’Addis Abeba. Són famílies que conec i que tenen problemes, i busco formes perquè se’n surtin. Una d’elles és comprant pollets i subvencionant el seu pinso fins que creixin i puguin pondre ous, que és quan donen rendiment a les famílies amb la seva venda.
Com has vist que hagi afectat la pandèmia i problemàtiques com la guerra del Tigray en el desenvolupament econòmic del país?
Hi ha una inflació molt gran i la gent està desesperada. Fa uns 8 mesos, també va haver una devaluació del Bir, la moneda d’allà. Abans 1 euro eren uns 62 birs. Ara, són uns 145.
Una altra de les necessitats del país és l’accés a l’aigua, que afecta sobretot les zones rurals.
Sí, amb una ONG de Cantàbria, fem un projecte amb la tribu Afar. Són nòmades, però s’estan tornant sedentaris perquè es mouen per necessitat, perquè no tenen aigua. Aleshores, vam començar a fer pous, però ens vam adonar que se salinitzen al cap d’un temps per les capes freàtiques i queden obsolets. Ho vam deixar i ara aprofitem el riu Awash i bombegem l’aigua amb potabilitzadores. Hem fet plataformes de formigó amb dipòsits de fibra de vidre de deu mil litres. L’aigua es filtra, se saneja i es potabilitza. Al final, és com una aixeta on ve la gent a omplir les garrafes. Amb les dues potabilitzadores que tenim, ajudem a 500 famílies. Vam intentar que el Ministeri d’Aigua i Energia agafés les plantes potabilitzadores i continués amb el projecte, però no ho vam aconseguir.
«Aprofitem el riu Awash i bombegem l’aigua. Hem fet plataformes de formigó amb dipòsits de fibra de vidre de deu mil litres»
Per què als Afar?
Quan vaig anar el primer cop, em vaig impactar perquè les persones, tot i ser negres, tenien un to verdós. Era perquè s’estaven intoxicant i, al final, morien. Vam decidir començar a ajudar-los perquè no consumissin l’aigua contaminada. De fet, l’aigua del riu ho està per totes les plantacions de canya de sucre que hi ha i a les quals posen pesticides i adobs.
L’accés a la llar també és un tema complicat allà. Hi tens un projecte.
Sí, a títol personal. Vaig recollir diners de gent que volia col·laborar i, a través d’assumptes socials d’una zona del sud, em presenten persones que no tenen casa, em fan pressupost per saber el que podria costar construir i les fem. N’hem edificat cinc. Són cases de tronc d’eucaliptus cobertes de fang i palla, amb el sostre de metall. Poden durar fins a 20 anys.
Canvia molt respecte a les tradicionals cases etíops.
Estèticament empitjora, però guanyen en duració i permeabilitat. Per a ells és una evolució.
Quant pot costar construir allà?
Amb la inflació s’ha complicat. Una casa de 30 metres quadrats pot costar 700 euros. Abans, 500. Anirà pujant.
Perceps que cada cop es complica més fer els projectes per la inflació?
Sí. Haurem d’anar mirant com evoluciona. És un canvi molt gran que no entenc. La medicació per a les operacions, per exemple, ens costa un 40% més cara del que costava fa un any. Continuarem fins que ens ho puguem permetre, tant a títol personal com amb la fundació. És una feina molt agraïda.
Parlem del relat que es fa d’Etiòpia. Des del govern, sembla que hi ha una voluntat per revertir les problemàtiques, com són l’aigua, l’habitatge i la sanitat. Quina és la realitat política?
El problema és que hi ha 83 ètnies diferents. Posar-les d’acord és molt complicat. A moltes d’elles les estan expulsant de la zona perquè estan donant les terres a persones d’altres països que fan plantacions de canya de sucre, ectètera, de manera industrial. L’economia de les tribus no és productiva, tot i que per a elles sigui suficient. El primer ministre tenia, al principi, una retòrica molt interessant en termes d’unió, però no ho va aconseguir.
«Moltes ètnies les estan expulsant de la zona perquè donen les terres a persones d’altres països que fan plantacions de canya de sucre, etcètera, de manera industrial»
Pel país és clau l’ajuda exterior?
Sí, però perquè s’hi han acostumat. Hi ha coses que les podrien solucionar ells. Ara bé, a Etiòpia està el centre de la Unió Africana i totes les ONG i fundacions estan allà. És un país amb recursos, però no estan ben explotats. Per exemple, la mineria, la ramaderia i l’agricultura són molt potents. I Àfrica en general és un dels continents amb més riquesa natural.
Etiòpia és rica en biodiversitat, llengües i cultura. D’això no se’n parla.
De fet, econòmicament, era un dels països africans que evolucionava més ràpidament, tot i que no volia dir amb més rendiment. D’això no s’ha parlat. Tampoc dels centres de salut que s’estan muntant, com també escoles, tot i que siguin molt bàsiques. Ningú en diu res.
Entrevista publicada originalment al diari digital Fet a Sant Feliu
