Entrevista

Jordi Àngel Jauset, director de Màster en Neurociència de la Música: «La música té un gran potencial terapèutic i és una eina molt econòmica»

Als quinze anys, Jordi Àngel Jauset va obtenir el seu títol professional de piano al Conservatori Professional de Música de Saragossa. Amb el grup d’acordionistes que conformava amb els seus germans, van quedar campions en diversos certàmens europeus. Va estudiar enginyeria superior de telecomunicació i màsters d’administració d’empreses, prevenció de riscos laborals i psicobiologia i neurociència cognitiva. Es va doctorar en comunicació i avui és divulgador científic dels beneficis de la música.

Com va arribar a la neurociència com a camp d’estudi?

Treballant com a enginyer a TVE, a Prado del Rey, hi havia un company que sortia a córrer i quan m’explicava que estava una hora corrent, em semblava impossible. Com la meva tasca era molt sedentària, de despatx, ho vaig provar. Per fer-ho més distret, corria amb auriculars i un cassette amb cançons que m’agradaven, dels 80. A l’inici no estava més de 10 minuts, però en un estiu vaig arribar als 45 i vaig començar a tenir experiències diverses mentre corria, de tipus emocional, físic i cognitiu. 

Com ara què?

Experimentava una gran fluïdesa d’idees i creativitat, trobava solució a problemes d’estudi, laborals, per exemple, com plantejar millor les coses i entenia molt millor les lletres en anglès de les cançons que escoltava. Tot això em va despertar la curiositat de saber què li estava passant al meu cervell i em vaig matricular en un màster en psicobiologia i neurociència cognitiva. Em va aportar moltes respostes i vaig descobrir tot un camp d’estudi, molt apassionant i gairebé infinit.

Quina mena de descobertes va fer?

Vaig trobar respostes, com la segregació de més dopamina quan escoltes les cançons que t’agraden que, juntament amb les endorfines que genera el moviment provocava uns canvis bioquímics importants que podien explicar les experiències que tenia. També explicacions de per què una vibració directa en el cos, a través d’un bol tibetà o d’un diapasó, per posar un exemple, poden tenir els seus efectes per l’estimulació i activació dels mecanorreceptors que tenim sota la pell i que poden actuar disminuint la percepció de dolor.

Què fa possible aquesta sensació de màgia per tot el que ens reverbera la música emocionalment?

Per a mi, la màgia de la música es reflecteix amb una frase que se’m va ocórrer un dia: la música no és màgica, però té màgia, i la neurociència ens ajuda a descobrir-la. Pensar que quelcom tan subtil com la música, que és el resultat d’una percepció cerebral, que no es veu ni es pot tocar, que és totalment temporal, ens pugui afectar tan físicament i corporalment, fisiològicament, emocionalment, cognitivament, socialment, espiritualment i conductualment, no deixa de tenir certa màgia, que deixa de ser-ho quan la neurociència hi troba explicacions. El que ens afecta no és la música, sinó les respostes del nostre sistema nerviós a unes vibracions acústiques, de determinats paràmetres, que nosaltres identifiquem com a música. És apassionant i meravellós.

Amb quines eines compta la neurociència com a estudi del sistema nerviós?

Algunes de les eines més habituals són les neuroimatges, que permeten veure el cervell en acció sense obrir-lo, com la RMf (Ressonància Magnètica funcional, per veure quines zones s’activen) i les tècniques d’electrofisiologia com l’EEG (Electroencefalografia, per a mesurar l’activitat elèctrica en temps real). Si pensem que, de mitjana, tenim 86.000 milions de neurones i bilions de possibles connexions, és realment una bogeria (inclús amb l’ajut de la IA) entendre i conèixer el funcionament d’aquest òrgan de només 1,3 kg i que regeix tot el que som: què pensem, com actuem, com ens movem i emocionem. Fa uns 30 anys, els neurocientífics es van adonar que la música era una eina molt potent per a estudiar i entendre el cervell, entre d’altres coses, per les emocions que podia evocar. Des d’aleshores es van començar a fer molts estudis a músics, a no músics, per entendre què passava en el cervell escoltant música de tota mena. Què s’activa, quins neurotransmissors s’alliberen, quines correlacions hi ha amb el nostre estat d’ànim i amb la nostra conducta… i fins i tot com l’escolta de música pot arribar a afectar a l’expressió dels nostres gens. Aquesta darrera ja no és mitjançant neuroimatges sinó amb tècniques complexes i costoses de laboratori.

Què ens diu la neurociència de la música?

És una disciplina recent i cerca entendre com el nostre sistema nerviós processa, crea i respon als sons organitzats que anomenem música. Els principals camps d’estudi inclouen com les vibracions es tradueixen en informació nerviosa (processament auditiu); com el cervell rep i descodifica els elements musicals, el ritme, la melodia, l’harmonia (percepció) i els converteix en una experiència significativa. També explica com la música desencadena reaccions emocionals i quines substàncies químiques (dopamina, oxitocina…) i estructures cerebrals (sistema límbic) hi estan implicades. I la relació entre l’activitat musical (escoltar o practicar) i les funcions cognitives com la memòria, l’atenció, el llenguatge i les funcions executives i la plasticitat cerebral, per veure com l’aprenentatge musical (per exemple, tocar un instrument) modifica físicament l’estructura i la funcionalitat del cervell, creant noves connexions neuronals. La neurociència de la música ens ensenya que no existeix un «centre musical» únic, sinó que la música activa una vasta xarxa d’àrees cerebrals relacionades amb el moviment, l’emoció, la sensació, la cognició… ens afecta d’una manera íntegra.

Quines aplicacions té tot això en l’àmbit de la salut?

En té moltíssimes: des de neonatologia, per exemple ajudant a millorar el pes amb l’escolta musical, fins a geriatria, millorant la qualitat de vida en casos de demència, millorant la mobilitat quan hi ha problemes d’ictus, de Parkinson, de la parla… I és molt útil en problemes d’ansietat, d’estrès i en la reducció de la percepció de dolor. La música no és màgica ni la solució a tot, tant de bo fos així! És una eina amb els seus avantatges, inconvenients i limitacions, de la mateixa manera que qualsevol altra teràpia o fàrmac. Però és molt econòmica i molt ben acceptada per tothom. Té una gran potencialitat terapèutica, com demostren les seves aplicacions en centres hospitalaris tan importants com el Johns Hopkins, el Mount Sinai Beth Israel, el Cleveland Clinic, Stanford Medicine, Miami Cancer, entre altres. També als hospitals de Madrid 12 octubre i La Paz i, a Barcelona, als hospitals del Mar i a Sant Joan de Déu. Encara que falta molta divulgació perquè la música no s’interpreti només com un entreteniment o una activitat artística i cultural. De fet, no es pot entendre què és la música sense la ciència.

Per això la necessitat d’aquest màster?

Sí, el seu objectiu principal és donar a conèixer tot aquest coneixement i motivar a experimentar i fer-ne un ús adequat. Volem formar professionals que sàpiguen l’abast de la música com a eina transformadora en tots els àmbits i aplicacions per a una millora de l’ésser humà. Està adreçat a totes i tots els professionals que es dediquen a la salut, ja sigui física o mental, a educadors, psicòlegs, terapeutes …

Quan i com es va adonar que la música podia contribuir a beneficiar els professionals en els seus tractaments?Recordo que en un congrés que es va fer al CaixaForum, a Barcelona, crec que era l’any 2006, un neurocientífic, Michael Thaut, el pare de la neurologia musical, va presentar els efectes de sentir el so d’un metrònom a una persona que havia tingut un ictus i que gairebé no podia caminar. El vídeo mostrava com una persona a qui ajudaven a caminar, ho podia fer tota sola quan escoltava el ritme sonor d’un metrònom. I això em va impactar molt. 

Quina diferència hi ha entre el que ensenyeu a fer i el consum individual de la música per a qualsevol persona? I quin lloc ocupa en aquest màster la musicoteràpia? 

El màster dona a conèixer la part científica de la musicoteràpia. Jo vaig ser professor a diversos màsters de musicoteràpia de Catalunya i el seu punt feble era la poca formació que es donava sobre la física del so i neurociència, que són fonamentals per a entendre què és i què fa la música. De fet, a les conferències que imparteixo i com a lectors de les meves publicacions hi ha molts musicoterapeutes. La diferència entre el que ensenyarem i el consum individual, és que s’entengui que, el fet d’escoltar música, implica una activació cerebral i una modificació bioquímica que ens pot aportar emocions i conductes. I, sobretot, volem què se sàpiga, per exemple:

• Que l’escolta a nivells elevats amb auriculars és molt desaconsellable perquè hi ha una pèrdua de cèl·lules sensitives auditives i es traduirà en una pèrdua de l’audició.
• Que quan una persona està trista o deprimida, no és adequat dir-li que escolti música alegre.
• Que la música als establiments comercials hi és i ha estat triada per investigacions que mostren com poden arribar a afectar l’impuls de compra i, en certa manera, ens pot manipular.
• Que és una eina molt potent per a millorar les funcions cognitives, tant en els nens com en persones adultes…

I quan parlem del potencial de la música, en general, abasta tota classe d’activitat musical, com cantar, ballar, interpretar un instrument, escoltar…. A cadascuna d’elles hi ha implicades diferents àrees amb diferents efectes, i totes són aconsellables perquè aporten una gran estimulació cerebral. En el meu darrer llibre Neuromúsica. Cerebro, ciencia y arte, (Plataforma editorial, 2024) es descriuen i detallen tots aquests beneficis que aporten les diferents activitats musicals.

El pianista i compositor Antoni Tolmos i la psicòloga i musicoterapeuta Emma Plana formen part de l’equip de professors del màster. Es requereix formació musical o en algun àmbit sanitari per a inscriure’-s’hi?

Aquest màster no demana cap formació específica d’entrada, ni en música ni en neurociència, ni en psicologia. Sí que es requereix una titulació de grau, però els coneixements específics s’imparteixen al llarg del programa. En principi serà tot virtual en cinquanta sessions en línia amb classe en directe (streaming) amb el professor, al llarg de tot un any acadèmic, des de febrer del 2026 fins el febrer del 2027. I per optar al títol s’haurà de presentar i defensar un Treball Fi de Máster relacionat amb els continguts del programa, previst per al març de 2027.