Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Una de les primeres campanyes sanitàries dutes a terme des de la Generalitat, encara provisional, impulsada des del Departament de Sanitat i Assistència Social que dirigia el conseller Ramón Espasa fou la de promoció dels embarassos saludables, amb la imatge d’un pitet de nadó on apareixia la llegenda «Busco mare, que em desitgi, entre 20 i 35 anys, de bona salut» «…i amb dos germans en tindria prou” amb l’eslògan al peu “Cap embaràs no desitjat”.
Missatges de foment de la planificació familiar i dels factors de protecció de la salut de mares i fills, per prevenir, entre d’altres problemes, les malalties congènites associades a l’edat de la mare. Perquè era prou sabut, per exemple, que la probabilitat de la trisomia 21, la síndrome de Down, era molt més elevada en les mares més grans tot i que les dones d’aquesta edat eren una minoria en el conjunt dels naixements.
Qui hauria dit que quaranta cinc anys després, a Catalunya, menys d’un terç dels nascuts vius pertoquen a aquesta franja d’edat materna i que gairebé 3.500 nadons ho han estat de mares de 40 anys o més?
Està clar que les dones han decidit, com a mínim, postergar la seva maternitat, un ajornament associat a la integració de les dones al mon laboral i als entrebancs que per al progrés professional implica la maternitat. Les dificultats per a una maternitat més precoç de les parelles estables també afecten als pares potencials, ja que s’han estès les situacions de precarietat laboral combinada amb ingressos baixos en una proporció creixent d’homes i dones menors de 30 anys. A aquest factor s’afegeix en les nostres contrades la precarietat i insuficiència dels recursos de suport econòmic i social a la maternitat i a la criança en els primers anys de la vida.
I tot i saber que l’edat biològica ideal per a la maternitat se situa entre els 20 i 30 anys, aquest període coincideix precisament amb el de més intensitat de les dificultats esmentades abans. Però, malgrat aquestes influències negatives, econòmiques i laborals dels joves l’anhel de maternitat entre les dones continua essent prou gran. La dada que sí s’ha modificat és la del nombre de fills per parella estable.
La fecundació assistida, que l’any 2021 va generar prop del 12% del conjunt dels naixements a Espanya, és una alternativa que la recerca mèdica ha desenvolupat aprofitant aquesta aspiració postergada de maternitat que, per moltes de les limitacions fisiològiques que l’edat materna comporta per a la gestació, és molt més difícil de satisfer mitjançant la fecundació natural.
Així doncs la fecundació medicalitzada pot considerar-se, en part quan menys, una reacció adaptativa davant els canvis socials i culturals que retarden el naixement dels fills, la maternitat efectiva. No cal oblidar, però, que la fecundació assistida també pot ser una opció davant de limitacions de la fertilitat degudes a problemes patològics. Això no obstant, aquesta medicalització sovint desperta expectatives una mica exagerades pel que fa a la seva efectivitat i, com qualsevol intervenció sanitària, no és exempta d’efectes indesitjables, alguns dels quals poden tenir a veure amb l’alteració de les experiències de la maternitat per a les mares –i pels pares en el seu cas—i també de les experiències filials, perquè ambdues poden esdevenir més semblants a les dels avis i nets que no pas a les dels pares i fills.
Tanmateix, la medicalització progressiva de la maternitat, sobretot quan es tracta d’una demora de la gestació per causes socials il·lustra la preferència de la nostra societat a recórrer a la sanitat abans que a d’altres abordatges més culturals i, en definitiva, més polítics. La qual cosa ens porta a considerar si la fecundació assistida és una prestació sanitària pública a la que tothom que ho vulgui té dret o ha de limitar-se a algunes indicacions democràticament acceptades, atès que la seva generalització comporta una redistribució dels recursos disponibles.
