Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quan pensem en una UCI, i més en una de pediàtrica, sovint imaginem espais freds, sobris i metàl·lics, plens de màquines i silenci. Però darrere el brunzit d’un respirador hi batega la vida: el coratge dels pacients i la dedicació inesgotable dels professionals que els vetllen. Les infermeres i metges que hi treballen viuen cada dia una realitat intensa i emocionalment exigent: atenen nens malalts, acompanyen famílies en moments difícils i lluiten perquè cap respiració sigui l’última.
Carla Surinyach és infermera i des de fa poc treballa a l’UCI pediàtrica i neonatal de l’Hospital Trueta de Girona. Avui ens obre les portes del seu dia a dia: torns infinits, pacients crítics, moments de pressió extrema i decisions que poden marcar la diferència entre la vida i la mort. Ens parla de la realitat que sovint no es veu des de l’altre costat, des de la sala d’espera: la tensió constant, el sacrifici, la càrrega emocional que arrosseguen dia rere dia i les petites victòries que donen sentit a una feina tan sacrificada.
Com condiciona la situació familiar d’un pacient en la seva recuperació?
El context socioeconòmic i cultural influeix molt en la recuperació dels pacients. Per exemple: una família que no té recursos, tot i que rebi ajudes econòmiques, de vegades no és suficient per costejar tot el que implica un nen amb una patologia crònica. Potser una mare té problemes de producció de llet i no pot pagar les llets infantils perquè són molt cares. O un nen amb respirador no pot sortir de casa perquè viu en un tercer pis sense ascensor… Hi ha una càrrega de cures que algunes famílies no poden assumir per qüestions econòmiques. I sabem que la qualitat de vida d’alguns nens que han passat molt temps a l’UCI empitjorarà quan tornin a casa, perquè alguns pares no poden deixar la feina per tenir-ne cura, ni pagar una cangur o costejar determinats tractaments. L’atenció que reben a casa, al final, no és l’adequada.
També hi ha nens en situacions familiars complexes, com retirades de custòdia, que han de passar més temps a l’hospital. Aleshores, els professionals han de donar-los l’afecte i el contacte que normalment donen els pares: cal dedicar hores al pell amb pell, per exemple, que només és efectiu si dura almenys una hora diària però resulta imprescindible per al benestar del nen. De vegades neix un nen en un entorn de violència masclista i no es pot permetre que torni a casa i s’activa un protocol perquè es quedi a l’hospital el màxim temps possible. O hi ha pares que rebutgen tractaments i, en aquests casos, cal adaptar-se a les seves necessitats i decisions… Per això, l’equip interdisciplinari –pediatria, treball social i infermeria– es reuneix sovint i aborda els casos socials més complexos. Però és complicat: tenim pocs recursos, l’UCI és petita i cada plaça ocupada és un lloc que podria necessitar un altre nen.
Com qualificaries les vostres condicions laborals?
Quan dius que ets infermera sovint et diuen: “has de tenir molta vocació per dedicar-t’hi”. I sí, és cert que cal molta vocació: atendre persones malaltes exigeix molt compromís. Però la vocació per si sola no et posa el menjar a taula. La llei diu que no pots treballar més de 6 dies seguits, i que no hauries de fer més de 40 hores a la setmana. I les fem. Moltes vegades surts de nit i has d’entrar l’endemà al matí i fer 14 hores més. I és clar, ens trobem amb metges que fan guàrdies de 24 hores i, passades les 12 hores, el cos no respon, el cap va més lent i l’atenció que dones perd qualitat. Aquestes condicions laborals augmenten el risc de negligència, i en la nostra feina això pot marcar la diferència entre la vida i la mort d’un pacient.
A més, les infermeres no estem incloses en la categoria laboral que ens correspon, però no només volem un sou millor –que també– sinó que la sanitat en general deixi d’estar infrafinançada. Necessitem material mèdic adequat, ràtios menors… A l’UCI, la ràtio ideal seria de dos pacients per cada infermera, i si el nen està molt greu, un per infermera. Un cas complex pot requerir tota la teva atenció, impedint que puguis cuidar la resta com cal. O, per exemple, a neonatologia, la medicació està pensada per a adults. El material pediàtric i neonatal és molt car, de manera que fins i tot els hospitals de referència no sempre disposen de tot el necessari. Això ens obliga a utilitzar agulles més grans del recomanable, amb el risc que comporta de danyar la xarxa venosa dels nadons. També ens falten especialistes; hi ha molts pediatres, sí, però pocs especialitzats en neurologia, cardiologia, pneumologia… La manca de personal en tots els àmbits dificulta l’atenció integral. Tot plegat és molt frustrant i, quan acabes un torn i tornes a casa, t’endús amb tu una càrrega emocional molt gran. Al final, tot va en detriment del pacient. Les nostres condicions laborals ens perjudiquen a nosaltres, per descomptat, però principalment els perjudiquen a ells.
«Som el primer contacte entre hospital i pacient i a vegades ens exposem a situacions difícils, fins I tot violentes, i tot això t’ho endús a casa».
Hem parlat una mica dels recursos que teniu per atendre els pacients, però, en teniu per gestionar tot el que implica a nivell personal una feina com la vostra?
Actualment, els contractes laborals són molt precaris, amb una durada màxima de quatre mesos. Això impedeix gaudir de vacances; normalment te les paguen directament en lloc d’oferir-te dies lliures. Entre això i uns horaris extenuants, ens és impossible desconnectar d’allò que passa a l’hospital. Aquesta és la principal causa de burn-out, fenomen tan estès a la nostra professió. Segurament, la majoria d’infermeres veteranes tenien moltíssima energia quan eren joves, però a força de suportar aquestes condicions de manera continuada han acabat cremant-se. I això ho noten moltíssim els pacients i familiars.
És una feina molt estressant i que toca molt a nivell personal. Un error de càlcul pot tenir conseqüències terribles i, ho vulguis o no, t’impliques molt emocionalment amb els pacients. Al final, les infermeres estem a la primera línia de foc. Som el primer contacte entre hospital i pacient i a vegades ens exposem a situacions difícils, violentes fins i tot, i tot això t’ho endús a casa. I només hi ha un psicòleg per a tots els treballadors de l’hospital i és un servei poc conegut, que pocs treballadors fan servir. A més, tampoc no està disponible les 24 hores del dia… No és just, perquè una infermera de torn de nit no disposarà d’un psicòleg quan el necessiti. Però és clar, al final tot condueix al mateix lloc: menys càrrega de feina, més temps lliure i contractes més estables ajudarien a reduir significativament aquesta necessitat de suport psicològic.
Què creus que diferencia més els metges de les infermeres?
El metge veu el pacient des d’un punt de vista patològic; veu la patologia del pacient i decideix el tractament més adient per a cada patologia. La infermera no veu el pacient des d’un punt de vista patològic; el veu des d’un punt de vista salutogènic. És a dir, no ens fixem en les limitacions que té el pacient, sinó en allò que encara pot fer. L’objectiu principal de la infermeria és l’autonomia, sempre.
Moltes vegades entrem en conflicte, perquè sovint els metges prioritzen el tractament mèdic i farmacològic quan hi ha altres tractaments efectius que haurien de considerar-se, ja que proporcionen més benestar i comoditat al pacient. El metge ve, et diagnostica i t’indica un tractament. Però qui comprova com afecta aquest tractament i qui passa més temps amb el pacient, és la infermera. Per això hi ha moltes coses que un metge mai podrà diagnosticar. De fet, les infermeres també diagnostiquem, tenim els nostres diagnòstics, i els metges uns altres. Per això és tan important el treball interdisciplinari, perquè hi ha molta informació que una prova no te la donarà i que només sabràs observant i parlant amb el pacient.
«La infermera no veu el pacient des d’un punt de vista patològic, el veu des d’un punt de vista salutogènic»
Us sentiu reconegudes per la vostra tasca?
El desprestigi a la infermeria existeix; i les jerarquies dins de l’hospital també. Entre metges de diferents especialitats, entre metges i infermeres, entre infermeres i auxiliars… Jo sempre he pensat que tothom és igual d’important: si l’administrativa no em cursa un ingrés, tindrem un problema; si el personal de neteja no neteja bé un quiròfan,tindrem un problema; si el celador triga a venir a buscar una analítica, la sang es coagularà i tindrem un problema… Per tant, tots els treballadors són indispensables. Entre metges i infermeres, però, és on es nota més aquesta jerarquia. Jo he sentit a dir a algun metge que ells són els arquitectes que dissenyen la casa i nosaltres els paletes, però resulta que sense arquitectes i sense paletes no hi hauria cases on s’hi pogués viure. Metges i infermeres compartim una base de coneixement, però la nostra feina és molt diferent, i no es valora igual la feina del metge que la de la infermera, tot i ser important igualment. Sembla que als malalts només els curen els metges, i és clar que els curen els metges, però també els curen les infermeres.
